preloader logo
dissabte 4 d’agost // 22.00 h

Orquesta Barroca de Sevilla

Carlos Menacontratenor
Andoni Merceroconcertino-Director
Comprar entrades

Programa

TUTTO VIVALDI
Antonio Vivaldi (1678-1741)

I part

  • Concert per a cordes en sol menor RV 155
    Adagio – Allegro – Largo – Allegro
  • “Nisi Dominus” RV 608
    Nisi Dominus – Vanum est vobis – Surgite – Cum dederit – Sicut sagittae – Beatus vir – Gloria – Sicut erat in principio – Amen

II part

  • "Sovvente il sole". Ària de Perseu d’”Andromeda liberata” RV Anh. 117
  • "Mentre dormi". Ària de Licida, de “L'Olimpiade” RV 725
  • Concert per a dos violins, violoncel, cordes i clavicèmbal en re menor RV 565
    Allegro – Adagio e spiccato – Allegro – Largo e spiccato – Allegro
  • "Qual serpe tortuosa". Ària d’Osmino, de “La fida Ninfa” RV 714
  • "Barbaro traditor". Ària de Tamerlano, de “Bajazet” RV 703

Orquestra

  • Violins primers: Andoni Mercero (concertino-director), Leo Rossi, José Manuel Villarreal, Valentín Sánchez
  • Violins segons: Pedro Gandía Martín (concertino 2n), José Manuel Navarro, Antonio Almela
  • Violes: Kepa Artetxe, Pepo Ferrer
  • Violoncels: Mercedes Ruiz (concertino), Miguel Ángel Aguiló
  • Contrabaix: Ventura Rico
  • Clavecí/orgue: Carlos García-Bernalt, Patricia González


Notes al programa

El programa del concert Tutto Vivaldi de l’Orquestra Barroca de Sevilla amb el contratenor Carlos Mena, dirigits pel violinista concertino Andoni Mercero, ens ofereix música vocal sacra, concerts de corda i àries d’òpera. Una mostra excel·lent del recorregut vital, així com de la idea que tenia de si mateix el compositor, qui en una carta datada el 1737 es descrivia a si mateix com un "lliure emprenedor".

Giovanni Battista Vivaldi, violinista de l’orquestra de Sant Marc, va tenir sis fills, dels quals només el major, Antonio Lucio nascut el 1678, es dedicà com ell a la música. Amb el probable objectiu d’atorgar majors possibilitats socials al seu fill, orientà la seva educació cap al sacerdoci, mentre ell mateix l’ensenyava a tocar el violí. Així, a Antonio li practicaren la tonsura quan tenia quinze anys i als vint-i-cinc s’ordenava sacerdot en el seminari de San Giovanni in Oleo i San Geminiano.

Aquest mateix any de 1703, Antonio Vivaldi ja apareix contractat com a Maestro di violino di Choro a l’Ospedalli della Pietà, una institució de caritat per a nines òrfenes, abandonades, il·legítimes o indigents, on dividien les al·lotes en figlie di commun o figlie di choro, per rebre respectivament educació ordinària o educació específicament musical. Començava així a desenvolupar la seva activitat musical professional al servei de l’Església.

Això no obstant, des del principi les inquietuds de Vivaldi foren més enllà de la seva activitat oficial; exercí com a Maestro di concerti i tocà, dirigí i compongué música per a consum públic i privat. La seva primera publicació, Op.1 de 1705, consistí en una col·lecció de sonates en trio, gènere molt estimat a Itàlia que d’alguna forma servia als nous compositors de carta de presentació. Amb els anys escrigué centenars de concerts, el precedent dels quals foren els de Torelli o Albinoni, legat que ell assumí i al qual afegí, a més del seu propi estil, el ritornello, un recurs molt efectiu d’ampli ressò a Europa.

Quan, vuit anys més tard, per maig de 1713, Vivaldi estrenà a Vicenza la seva primera òpera, Ottone in Villa, ja era un compositor de sonates i concerts reconegut. Així, mentre es donava a conèixer a Itàlia com operista, a Europa ja es gaudia des de feia anys dels seus nous concerts, que molts prengueren com a model a seguir, com és el cas dels alemanys J. J. Quantz i J. G. Pisendel. A partir de llavors, incorporà el teatre a la seva ja rica vida musical, al qual romangué íntimament lligat com a compositor i com a empresari, no només de les seves pròpies òperes sinó també d’obres escèniques compostes en part o en la seva totalitat per altres músics. Vivaldi s’esforçà molt en la producció de les seves òperes, de fet, gairebé totes es representaven sota la seva supervisió directa per tal d’assegurar que la interpretació fos fidel a l’escriptura i garantir així el seu èxit. L’interès generalitzat per aquestes òperes, es demostra per la gran quantitat d’àries, como les que escoltarem avui, que aparegueren, ja sigui en la seva forma original o arranjades per a veu i continu, en diverses col·leccions a tota Europa.

Comença el programa amb el concert en sol menor RV 155 per a corda i cembalo, obra que no forma part de cap col·lecció. Es tracta d’un concert di ripieno, és a dir, sense solistes i articulat en els tres moviments habituals: Allegro-Largo-Allegro, precedits en aquest cas per un breu Adagio de vint-i-dos compassos. Encara més breu que aquest, el Largo (piano i legato) s’estén només setze compassos amb repeticions que contrasten tant per la seva tonalitat en re menor, com per la instrumentació sense orquestra, exclusiva per a violí i violoncel sols més el cembalo. L’obra s’acomiada en el seu darrer Allegro amb un record expressiu del principi de l’Adagio, un mi bemoll que escoltàvem com a retard de la dominant i que ara Vivaldi tracta directament com appoggiatura al principi del segon compàs. Ja a la segona part del programa i intercalant les quatre àries d’òpera, escoltarem el concert en re menor RV 565, per a dos violins, violoncel, cordes i cembalo. Aquest concert és el número onze dels dotze que comprenen la col·lecció Op.3, coneguda com L’estro armonico, o inspiració harmònica. Organitzat en cinc moviments, Allegro- Adagio e spiccato-Allegro-Largo e spiccato-Allegro, la seva orquestració per a dos violins i violoncel solistes ens recorda el grup del concerto grosso de Corelli. Aquest concert transcrit per a orgue per J. S. Bach i catalogat com BWV 596, comença sense la participació dels solistes, seguit per un brevíssim Adagio en tutti de tan sols tres compassos que mantenen flotant la tonalitat, i que donen pas a un Allegro fugat que en certa mesura ens torna a la severitat de la sonata d’església. El Largo amb ambient de pastoral, dona pas als setanta-tres compassos de l’Allegro final.

Per acabar la primera part escoltarem l’única obra del programa representativa de la música vocal sacra de Vivaldi, Nisi Dominus. Composta des de la lletra del Salm 126, comença amb les paraules “Nisi Dominus ædificaverit domum, in vanum laboraverunt qui ædificant eam” (Si el Senyor no construeix la casa, en va treballen els qui l’edifiquen). A través de nou números organitzats a partir del text complet, Vivaldi reinventa un dels cent cinquanta salms que, originals de la tradició jueva, foren després assumits pel cristianisme, conformant amb ells des del segle IV la Litúrgia de les Hores o Ofici Diví.

A la segona part i embolicant el concert RV 565 citat, escoltarem quatre àries de diferents òperes. La constitució de l’Accademia letteraria d’Arcadia el 1690, institució fundada per importants homes de lletres de l’època, suposà per a l’òpera una reflexió important al voltant del tema de la relació música/text i la unitat formal i d’estil. Tot i que la tradició clàssica imposava les obres en cinc actes, es reduïren a tres a partir de la reforma d’Apostolo Zeno. Cada acte es dividia en escenes, normalment entre deu i vint, organitzades entorn d’una successió regular d’àries separades entre si per recitatius. L’acte acabava amb un ària amb el cantant sol a l’escenari abans de sortir cap als bastidors, per això questa ària es denominava aria di sortita (ària de sortida). La forma definitiva de l’ària, aportació d’Alessandro Scarlatti i adoptada pels compositors de l’època, és la tripartida ABA´, denominada aria col da capo. En aquesta ària, les dues primeres seccions són independents temàticament i la tercera A´, és una variant de la primera, una resposta amb ornaments normalment improvisats que depenien del capritx i de les dots vocals dels cantants. Amb els anys l’aria col da capo passà a estructurar-se en cinc parts i es feu així més extensa, amb la consegüent reducció del nombre d’àries a cada escena, de forma que si pels voltants dels anys 1680‐1720 una òpera en tres actes tenia de mitjana seixanta àries, aquestes es reduïren a entre vint i trenta.

Des del punt de vista dramatúrgic, la influencia en l’òpera de l’Accademia letteraria d’Arcadia anteriorment citada, es reflecteix en la preferència pels arguments extrets de l’antiga història grega i romana tractats amb àmplia llibertat, on els herois antics exposats a grans dificultats són presentats sempre triomfants com exemples de moral i virtut.

Ignacio Botella AusinaHistoriador i musicòleg

Biografies

Orquesta Barroca de Sevilla

Orquesta Barroca de Sevilla

L’Orquestra Barroca de Sevilla se situa inqüestionablement en el primer nivell de les agrupacions espanyoles que es dediquen a la interpretació de la música antiga amb criteris historicistes. Fou creada el 1995 per Barry Sargent i Ventura Rico, i des de 2001 el seu director artístic és Pedro Gandía Martín.

D’entre les figures internacionals que s’han posat al capdavant de l’Orquestra, algunes de talla mítica, podem destacar Gustav Leonhardt, Christophe Coin, Sigiswald Kuijken, Jordi Savall, Christophe Rousset, Rinaldo Alessandrini, Monica Huggett, Harry Christophers, Andreas Spering, Diego Fasolis, Juanjo Mena, Eduardo López Banzo, Pablo Valetti, Enrico Onofri… A més de la intensa activitat que du a terme a Sevilla i a la resta d’Andalusia, es presenta en els escenaris espanyols i europeus més importants (Alemanya, França, Itàlia, Suïssa…).

Després d’haver enregistrat per als segells discogràfics Harmonia Mundi, Lindoro i Almaviva, l’Orquestra Barroca de Sevilla ha creat el seu propi: OBS-Prometeo. Ha rebut distincions com l’Editor’s Choice de la revista Gramophone, Excepcional de Scherzo, Ritmo Parade, Recomanable de CD Compact i Audioclásica, 5 estrelles Goldberg, Melómano de Oro… Les darreres referències d’aquest segell són: La música en la catedral de Sevilla, sota la direcció d’Enrico Onofri, i Adonde infiel dragón, amb Vanni Moretto i María Hinojosa. Recentment ha fet el primer enregistrament íntegre en DVD dels concerts per a violoncel i orquestra de C. P. E. Bach, amb Christophe Coin.

L’any 2011 se li concedí el Premi Nacional de Música, que atorga el Ministeri de Cultura d’Espanya. També ha obtingut el Premi Manuel de Falla 2010, Premi FestClásica 2011 i una Distinció Honorífica de l’Ajuntament de Sevilla. L’OBS compta amb la col·laboració del Ministeri de Cultura, la Junta d’Andalusia, l’Ajuntament de Sevilla i la Universitat de Sevilla. L’Orquestra Barroca de Sevilla, projecte conjunt de Ventura Rico, el seu cofundador, i Pedro Gandía Martín, actual director artístic, se situa inqüestionablement en el primer nivell de les agrupacions espanyoles que es dediquen a la interpretació de la música antiga amb criteris historicistes.

La seva activitat artística es desenvolupa en els escenaris espanyols i europeus més importants, amb una notable presència a Sevilla i Andalusia. Des de la seva fundació el 1995 ha comptat amb la col·laboració de figures internacionals com Gustav Leonhardt, Christophe Coin, Sigiswald Kuijken, Jordi Savall, Monica Huggett, Diego Fasolis i Enrico Onofri, entre d’altres.

‘Els instrumentistes, en absolut estat de gràcia, demostraren el perquè del seu reconeixement unànime: temps vertiginosos escomesos amb esbalaïdora transparència en connivència amb delicades textures, conjunció emocionant d’una instrumentació riquíssima…, delicioses ornamentacions, expressivitat en carn viva en los passatges lents… Senzillament, un Bach extraordinari per la seva brillantor i pregonesa… Buc insígnia del seu país, el públic es posà dret per aclamar l’OBS amb les seves ovaciones.’
Thüringische Landeszeitung

‘Pocs elogis es poden abocar sobre l’Orquestra Barroca de Sevilla que no s’hagin abocat ja… Ens trobam davant una de les millors orquestres historicistes del món.’
El Arte de la Fuga

‘… Hi ha un treball tímbric en esta orquestra que va molt més enllà del mer empastament: es tracta d’una planificació minuciosa sobre com magnificar els afectes, un manual del bon sonar…’
Beckmesser

‘L’OBS aportà a las simfonies de Mendelssohn tota la seva coneguda flexibilitat en el desplegament de gammes dinàmiques molt matisades i atacades des d’una conjunció mil·limètrica.’
Diario de Sevilla

Carlos Mena<span>contratenor</span>

Carlos Menacontratenor

Va néixer a Vitòria (1971). Es forma a la prestigiosa Schola Cantorum Basiliensis (SCB) de Basilea (Suïssa) sota la direcció dels mestres R. Levitt i R. Jacobs, on realitza estudis medievals i estudia en els tallers d’òpera.

Com a solista ha cantat sota la batuta de mestres com Michel Corboz, Paul Goodwin, Mark Minkowsky, Rafael Frübeck de Burgos, Ottavio Dantone, Juanjo Mena, Gustav Leonhardt, Christoph Coin o Andrea Marcon, fet que l’ha portat a cantar a festivals i sales de tot el món com l’Auditorio Nacional de Madrid, el Palau de la Música de Barcelona, Musikverein i Konzerthaus de Viena, Palais de Beaux Arts de Bruselas, Grosses Festspielehaus de Salzburg, Philarmonie de Berlín, Suntory Hall i City Opera Hall de Tòquio, Osaka Shympony Hall, Fisher Hall de Detroit, Zipper Hall i Schönberg Hall de Los Angeles, Alice Tully Hall del MET de Nova York, Kennedy Center i Library of Congress de Washington, Sidney Opera House, Concert Hall de Melbourne, Bellas Artes de Ciutat de Mèxic, Teatro Colón de Buenos Aires...

Dels seus més de trenta recitals enregistrats per a Mirare, Sony Music, Harmonia Mundi, Glossa, Gramophon, destaquen els gravats per a Mirare: De Aeternitate, Stabat Mater de Vivaldi, Stabat Mater de Pergolesi, Stabat Mater de Sances, Magnificat de Bach, sèrie de Cantatas de Bach amb Ricercar Consort; i per a Harmonia Mundi: Et Iesum, Paisajes del recuerdo, Under the Shadow, amb els quals ha guanyat nombrosos premis com el Diapason d’Or de l’Année 2002, CD Compact al millor disc del Renaixement del 2004, Clásica, 10 Repertoire, Choc de Le Monde de la Musique, Excepcional de Scherzo i ffff de Télérama.

En l’àmbit de l’òpera debuta en el Théâtre Royal de la Monnaie (Brussel·les) amb La Rappresentazione (Angelo Custode) d’E. Cavalieri; rep l’elogi de la crítica i del públic amb Radamisto (Radamisto) de G. F. Haendel a la Felsenreitshule de Salzburg, producció del Salzburger Festspiele sota la direcció de Haselboeck/Grazer, representada també a la Dortmund Konzerthaus, a la Musikverein de Viena i al Concertgebouw d’Amsterdam. Canta L’Orfeo (Speranza) a la Innsbruck Festwoche i a la Staatsoper de Berlín sota la direcció de Jacobs/Kosky, Il Trionfo (Disinganno) de Händel en el Salzburger Pfingstenfestival i Europera 5 de J. Cage en el Festival de Flandes. En el Barbican Center de Londres protagonitzà Ascanio in Alba de Mozart amb Europa Galante dirigida per F. Biondi, interpretà Oberon a A Midsummer Night’s Dream de B. Britten (Marin/Pizzi), El/La Seminarista en El viaje a Simorgh de Sánchez-Verdú (López-Cobos/Amat) en el Teatro Real de Madrid, Apollo a Death in Venice de Britten (Weigle-Decker) en el Gran Teatre del Liceu.

Carlos Mena mostra també inquietud pel món del lied i el repertori del segle XX (Schubert, Schumann, Bernstein, Listz, Tipett, Bernaola, Vaughn-Williams, Benjamin, Isasi, Britten…) i ha estrenat obres compostes per a ell de compositors com José María Sánchez-Verdú, Gabriel Erkoreka, etc. Actualment treballa estretament amb el compositor Alberto Iglesias en un cicle de cançons compostes per a ell, Les Chansons Légères.

Fou artista resident del prestigiós Festival BOZAR de Brussel·les el 2011 i la temporada 2016-2017 del Centre Nacional de Difusió Musical.

En el terreny pedagògic és professor de cursos i classes magistrals a l’Acadèmia de Música Antiga de la Universitat de Salamanca i ha estat professor convidat en el Conservatori de San Lorenzo de El Escorial, Conservatori Superior de Las Palmas de Gran Canaria, Teatro Real de Madrid, Cursos Manuel de Falla de Granada, Conservatori de Copenhaguen i Cursos de l’Acadèmia de Música Antiga de Gijón.

Carlos Mena estudià direcció coral amb professors com Laszlo Heltay, Juanjo Mena, Eric Eriksson i dirigeix actualment la Capella Santa Maria de la Fundació Catedral de Santa Maria de Vitòria amb la qual dissenyà l’òpera De lo divino i de lo humano amb direcció escènica de Joan Anton Rechi al voltant de la figura de Juan de Hidalgo, que dirigí en el Teatro de La Zarzuela de Madrid. Ha dirigit l’Orquestra i Cor Simfònic de Portugal amb l’obra Der Messias de Mozart en el Teatre San Carlo de Lisboa i l’Orquestra Ciutat de Granada a l’Auditori Manuel de Falla de Granada i l’Orquestra del Principat d’Astúries a l’Auditori Príncep Felip d’Oviedo amb Apollo e Dafne i el Messies de Haendel.

Andoni Mercero<span>concertino-Director</span>

Andoni Merceroconcertino-Director

Neix a Sant Sebastià, on comença els seus estudis de violí i viola. Continua els seus estudis a l’Escola Superior de Música Reina Sofia de Madrid, a la Universitat de Toronto, a la Hans Eisler Hochschule für Musik de Berlín i al Conservatori d’Amsterdam.

Ha obtingut diversos premis a concursos, entre els quals hi trobam el Premi Nacional Pablo Sarasate, el Concurs Nacional de Violí Isidro Gyenes, el Concurs Internacional Julio Cardona de Portugal, el Concurs Vittorio Gui de Florència o el Premi Bonporti de violí barroc de Rovereto (Itàlia).

Andoni Mercero ha dirigit, des del lloc de concertino, l’Orquestra Ciutat de Granada, l’Orquestra Simfònica de Burgos, l’Orquestra Barroca de Salamanca i l’Orquestra Barroca de Sevilla. És concertino habitual de l’Orquestra Barroca de Sevilla, Al Ayre Español i l’Orquestra Simfònica d’Euskadi, i ha estat concertino convidat de l’Òpera d’Oviedo, l’Accademia Bizantina, I Barocchisti, l’Orquestra Filharmònica de Gran Canària, l’Orquestra Simfònica del Vallès, la Capella Reial de Madrid, La Cetra Barockorchester Basel i la Kammerorchester Zürich. També col·labora regularment amb grups com Café Zimmermann, Le Concert des Nations, Le Parlement de Musique, Il Complesso Barocco i The Rare Fruits Council.

Andoni Mercero ha estat sempre molt actiu en el camp de la música de cambra, tant amb el violí com amb la viola, i ha estat membre d’alguns grups com el Quartet Casals o Mensa Harmonica. Actualment és director del grup Musica Boscareccia, amb el qual ha enregistrat recentment un CD dedicat a l’obra de Francesco Corselli.

Andoni Mercero ha actuat com a solista amb l’Orquestra Ciutat de Granada, l’Orquestra Simfònica de Burgos, l’Orquestra Barroca de Sevilla, la Camerata Strumentale di Prato (Itàlia) i l’Orquestra de Cambra de Màntua.

Col·labora també com a professor amb la JONDE i l’Acadèmia de Música Antiga de la Universitat de Salamanca. Actualment Andoni Mercero és professor de quartet de corda a Musikene.

Aquest lloc utilitza cookies, al utilitzar aquest lloc, acceptau l'ús de cookies amb conformitat amb les nostres directrius. Per més informació legeixi la nostra Política de Cookies. Acceptar