preloader logo
dimecres 7 d’agost / 22.00 h

Orquestra Simfònica Illes Balears

Manuel Hernández Silva,Director
Pacho Flores,Trompeta
Comprar entrades

Programa

I

Akbank Bunka Christian Lindberg (1968)

Escualo Ástor Piazzolla (1921 – 1992)

Morocota Pacho Flores (1981)

La Fleur de Cayenne Paquito D’Rivera (1948)

Solista: Pacho FLORES

II

Simfonia núm. 4 en fa menor, op. 36 P. I. Txaikovski (1840 – 1893)

  • 1. Andante sostenuto — Moderato con anima — Moderato assai, quasi Andante — Allegro vivo
  • 2. Andantino in modo di canzona
  • 3. Scherzo: Pizzicato ostinato — Allegro
  • 4. Finale: Allegro con fuoco

Notes al programa

Antoni Pizà, escriptor i musicòleg

Baix el signe de l’eclecticisme i l’hibridisme

Eclèctic i multicultural, el programa que presenta l’Orquestra Simfònica Illes Balears és un viatge per diferents tradicions musicals. La primera part es caracteritza pel món de la trompeta virtuosística i els sons de l’Amèrica Llatina; la segona és una immersió en la tradició simfònica russa i els colors orquestrals de la gran orquestra europea.

Pacho Flores (Veneçuela, 1981) és un dels grans virtuosos de la trompeta contemporània. Format en el prestigiós Sistema de Veneçuela, des de fa anys viu i treballa a Europa. Com a intèrpret ha rebut unànimes elogis i com a compositor ha incorporat les formes de la música tradicional del seu país –el jopopo, sobretot– a llenguatges contemporanis que inclouen el jazz i les músiques d’avantguarda. Una de les seves composicions, Morocota, suposadament fa referència a una de les antigues monedes de les Amèriques i es basa en el joropo. La història de la música –i ja s’ha dit moltes vegades– és una cadena d’hibridismes, mescles i criollismes. Aquesta afirmació és especialment encertada quan es refereix a la música americana. Per exemple, l’antic fandango, un gènere musical de saló aristocràtic espanyol, que s’havia de ballar amb mesura, elegància i fredor noble, a Amèrica es “criollitza”, incorpora elements africans i nadius del continent i es transforma, entre d’altres coses, en el joropo. A Veneçuela, a pesar que conserva alguns elements europeus, és sobretot un gènere lúdic i sensual, música de gresca i festa que deixa de banda els prejudicis aristocràtics per acceptar els plaers de l’entreteniment.

Paquito D’Rivera (Cuba, 1948) és un dels grans camaleons de la música actual. Virtuós del clarinet i el saxo, és compositor de rock, jazz i gèneres clàssics. La Fleur de la Cayenne és també un homenatge al joropo de Veneçuela i revela el seu hibridisme en ritmes sincopats i ràpids que conviden a la festa i el ball. Obra de gran popularitat, hi ha versions d’aquesta composició per a diversos instruments solistes (com la flauta o la trompeta) i diverses formacions orquestrals d’acompanyament que van des de l’orquestra clàssica de cambra fins la big band de jazz. Astor Piazzolla (Argentina, 1921-92), com D’Rivera, també va ser un músic camaleònic, eclèctic i híbrid. Format primer com a compositor clàssic, aviat va retornar als seus orígens en el món del tango, però el va transformar en el que s’acabaria anomenant nuevo tango, o sigui un gènere de tango de concert (per escoltar i no per ballar) que hibrida el tango tradicional amb elements clàssics com el contrapunt, la fuga i formes de variacions com la passacaglia. Tant Escualo com Oblivion, dues mostres d’aquest nou tango, són obres que han fet que el nom de Piazzolla s’hagi fet immortal.

Com Pacho Flores, Christian Lindberg (Suècia, 1958) és un virtuós del seu propi instrument, el trombó, i un compositor de gran volada; ha rebut encàrrecs de les principals institucions musicals europees. Aquest és el cas d’Akbank Bunka (amb tres moviments: Akolebank, Japabunka, Turkjazz), encàrrec de la Scottish Chamber Orquestra del 2004. El títol mescla incongruentment, com fent l’ullet, el nom d’un banc i la paraula japonesa bunka (cultura). Musicalment es tracta d’un concerto per a trompeta i orquestra en el qual destaquen, per una part, el gran virtuosisme del solista que ha de fer mil filigranes amb l’instrument i, per una altra, les influències de les músiques asiàtiques a través de la incorporació d’escales pentatòniques, entre altres coses, així com pinzellades del món del jazz i les músiques cultes d’avantguarda. El compositor ha explicat que el seu eclecticisme a vegades tant pot incloure l’influx de Miles Davis i el seu icònic Sketches of Spain com les bandes sonores dels westerns de Sergio Leone, entre moltes altres fonts d’inspiració.

Piotr I. Txaikovski (Rússia, 1840-93) va dedicar la seva Simfonia núm. 4 en fa menor, op. 36 (els moviments són: Andante sostenuto, Andantino, Scherzo: Pizzicato ostinato, i Finale: allegro con fuoco) a Nadezhda von Meck, l’excèntrica mecenes que guanyaria una immensa fortuna amb la creació de la xarxa ferroviària de Rússia per perdre-la posteriorment per mor de quatre badades administratives i els llargs i hedonistes estius a Cannes i Montecarlo. L’obra comença i acaba amb una fanfara que recorda les famoses quatre notes inicials de la Cinquena de Beethoven. Per això, de vegades, s’ha anomenat aquesta obra “El destí”. En tot cas, aquí s’acaben les coincidències amb Beethoven. Txaikovski és sobretot un gran “melodista”. Aquest element de la música és primordial per a ell i per a les seves intencions expressives; Beethoven, en canvi, és un “arquitecte”, la preocupació principal del qual és l’organització i la sintaxi del seu discurs. Conseqüentment, Txaikovski adapta la forma sonata (l’arquitectura o estructura musical quasi perfecta) al poema simfònic (una cadena de melodies narratives) i el resultat no acaba de ser ni una simfonia beethoveniana ni un poema simfònic a l’estil de Liszt, sinó un híbrid de tots dos. Aquest hibridisme formal segurament explica que l’obra no fos ben rebuda al principi; ni el públic ni els crítics van entendre que Txaikovski es movia entre dos gèneres sense definir-se per cap. Ara bé, el temps li ha fet justícia i ara mateix és una obra que totes les grans orquestres del món tenen en repertori. Fins i tot Pink Floyd la va adaptar a la cançó “Wish You Were Here”, i una pel·lícula de fa pocs anys, Birdman, la incorpora a la seva banda sonora. Cosa deu tenir, aleshores, aquesta obra ―possiblement l’eclecticisme i l’hibridisme.

Biografies

La Orquesta Sinfónica Islas Baleares

La Orquesta Sinfónica Islas Baleares

L’Orquestra Simfònica Illes Balears està considerada un dels referents simfònics a Espanya. Va ser creada l’any 1988 sota la institució denominada Fundació Pública de les Balears per a la Música, que incloïa el Govern Balear, l’Ajuntament de Palma i el Consell de Mallorca.

Malgrat que la història del simfonisme a les Illes Balears data dels anys 40, la formació de l’orquestra com avui dia es coneix es deu al mestre Luís Remartínez, que va ser el seu titular i director artístic des del 1988 fins al 1994. Després l’han seguit els mestres següents: Philippe Bender (1994- 1997 i 2005-2009), Salvador Brotons (1997- 2000 i 2009-2013), Geoffrey Simon (2001- 2002), Edmon Colomer (2002-2005) i Josep Vicent (2013-2014). En l’actualitat el mestre Pablo Mielgo és el seu director titular i comparteix la direcció artística amb Joji Hattori, principal director convidat.

L’Orquestra desenvolupa la seva temporada regular en l’àmbit simfònic (temporada d’abonament a l’Auditòrium de Palma, concerts simfònics a Menorca, Eivissa i Formentera, temporada d’abonament a l’Auditòrium de Manacor, concerts extraordinaris a Mallorca), així com en l’àmbit líric (temporades d’òpera de la Fundació Teatre Principal de Palma i de la Fundació Menorquina de l’Òpera). En la seva temporada d’estiu, l’OSIB duu a terme el festival “Estius Simfònics” amb el Castell de Bellver com a seu principal, i col·labora amb altres festivals com el de Pollença o el Formentor Sunset Classics. A més de la seva programació artística, desenvolupa una tasca pedagògica extensa mitjançant el programa “Simfònica en família” i també amb el programa “Simfònica en societat”, amb el qual duu la música a col·lectius en risc d’exclusió social, entre d’altres.

Durant els últims 25 anys, l'Orquestra ha tingut acompanyats solistes de la rellevància internacional de Juan Diego Flórez, Kiri Te Kanawa, Teresa Berganza, Joaquín Achúcarro, Piotr Anderszewski, María Bayo, Simón Orfila, Katia i Marielle Labeque i el jove Francisco Fullana.

L'OSIB ha actuat en nombroses ocasions fora de les Illes Balears. Destaquen el seu recent viatge al Teatre Reial de Madrid juntament amb el tenor Juan Diego Flórez, el viatge a Zuric per a un concert amb la mezzosoprano Kate Lindsey, el concert al Radio Hall France de París amb Khatia Buniatishvili i el concert a la Sala de Drets Humans de l’ONU.

Manuel Hernández-Silva

Manuel Hernández-Silva

Director Musical i Artístic de l’Orquestra Filharmònica de Màlaga
Director Musical i Artístic de l’Orquestra Simfònica de Navarra 

Es graduà en el conservatori superior de Viena amb matrícula de honor a la càtedra dels professors Reinchard Schwarz i Georg Mark. L’any de la seva diplomatura guanyà el concurs de direcció Forum Jünger Künstler convocat per l’Orquestra de Cambra de Viena, formació que dirigí a la Konzerthaus de la capital austríaca.

Ha dirigit a grans festivals internacionals i és un convidat habitual d’orquestres espanyoles i estrangeres. Ha estat director titular de l’Orquestra de Còrdova, director principal convidat de l’Orquestra Simón Bolívar de Caracas, amb la qual treballà intensament durant més de cinc anys, i director musical de l’Orquestra Jove d’Andalusia. Actualment és director titular i artístic de les orquestres Filharmònica de Màlaga i Simfònica de Navarra.

El mestre Hernández-Silva du a terme una intensa activitat docent, imparteix cursos internacionals de direcció, així com nombroses conferències. Tot això li ha suposat el reconeixement dels músics amb els quals ha treballat, el del públic i el de la crítica especialitzada.

Ha actuat com a director convidat amb orquestres com la Wienner Symphoniker, WDR Rundfunkorchester, Rheinische Philharmonie, Wuppertal Symphony, Israel Symphony, Prague Radio Symphony, Janacek Philharmonic, Nord Czech Philharmonic, Olomouc Philharmonic, Biel Symphony Orchestra, Mulhouse Symphony, Tucson Symphony, Seoul Philharmonic, Bohuslav Martinů Philharmonic, Hradec Králové Philharmonic, Simfònica Nacional de Mèxic, Simfònica de Puerto Rico, Filharmònica de Buenos Aires, Simfònica Nacional de Xile, Simfònica de Veneçuela, Simfònica de Caracas o Orquestra Simón Bolívar.

A Espanya ha dirigit la Reial Filharmonia de Galícia, Oviedo Filharmonia, Orquestra Simfònica del Principat d’Astúries, Orquestra Simfònica de Bilbao, Orquestra Simfònica d’Euskadi, Orquestra Simfònica de Navarra, Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya, Orquestra Simfònica del Vallès, Orquestra Simfònica de la Regió de Múrcia, Orquestra Ciutat de Granada, Orquestra de Còrdova, Orquestra Filharmònica de Màlaga, Orquestra d’Extremadura, Orquestra Simfònica de Castella i Lleó, Orquestra Simfònica de RTVE, Orquestra de la Comunitat de Madrid, Orquestra Nacional d’Espanya, Orquestra Filharmònica de Gran Canària, Orquestra Simfònica de Tenerife i Orquestra Simfònica de les Illes Balears; i a festivals importants com la Quinzena Musical Donostiarra, el Festival Internacional de Música i Dansa de Granada, el Festival d’Úbeda o el Festival de Cemski-Krumlov a la República Txeca.

Pacho Flores

Pacho Flores, trompeta

Format en el Sistema d’Orquestres Juvenils i Infantils de Veneçuela, obtingué el primer premi en el Concurs Internacional Maurice André –el concurs de trompeta més important del món-, també en el Concurs Internacional Philip Jones i en el Concurs Internacional Cittá di Porcia, i recentment ha estat guardonat amb la Medalla d’Or dels Global Music Awards, amb Jesús ‘Pingüino’ González, per Entropia, el seu projecte per a trompeta i guitarra enregistrat a Deutsche Grammophon.

Les seves aparicions com a solista inclouen orquestres com la Simfònica de Norrköping, Filharmònica de Turku, Norddeutsche Philharmonie Rostock, Arctic Philharmonic, Philharmonie Salzburg, Kymi Sinfonietta, Het Gelders Orkest, Filharmònica de Kiev, Camerata de Sant Petersburg, Ensemble Orchestral de París, Orquestra NHK del Japó, Simfònica de Tòquio, Filharmònica d’Osaka, Nacional de Mèxic, Filharmònica de Màlaga, Simfònica de Balears, Simfònica de Tenerife, Reial Filharmonia de Galícia, Simfònica de Bilbao, Simfònica Simón Bolívar de Veneçuela, etc. Ha ofert recitals a sales com el Carnegie Hall de Nova York, la Sala Pleyel de París i l’Opera City de Tòquio.

Els seus propers compromisos inclouen orquestres com la Simfònica de Tucson, Royal Liverpool Philharmonic, Orquestra de RTVE, Orquestra de Stavanger, Filharmònica de Gran Canària, Orquestra del Teatre Colón de Buenos Aires, Oviedo Filharmonia, Filharmònica de Louisiana, Filharmònica d’Estrasburg, Simfònica de Navarra, Simfònica de San Diego, Nacional de la Ràdio de Polònia, Simfònica de l’Estat de São Paulo, Orquestra de Cambra Sueca, Nacional de Puerto Rico, etc.

Membre fundador del Quintet de Metalls Simón Bolívar, ha estat de gira amb ell per Europa, Amèrica i Japó. Músic orquestral experimentat, Flores ha tocat com a primera trompeta amb l’Orquestra Simfònica Simón Bolívar de Veneçuela, l’Orquestra Saito Kinen de Japó i la Simfònica de Miami, sota la direcció dels mestres Claudio Abbado, Sir Simon Rattle, Seiji Ozawa, Giusseppe Sinopoli, Rafael Frühbeck de Burgos, Gustavo Dudamel o Manuel Hernández-Silva, entre d’altres. Director fundador de l’Acadèmia Llatinoamericana de Trompeta a Caracas, cultiva una prometedora generació de joves talents i és un convidat habitual dels conservatoris de Finlàndia, Espanya, França, Japó i Hispanoamèrica; també és convidat amb freqüència com a jurat permanent de concursos internacionals.

Flores és un àvid promotor de la música contemporània, el seu repertori inclou estrenes d’obres de compositors com Roger Boutry, Efraín Oscher, Giancarlo Castro, Santiago Báez, Juan Carlos Núñez o Sergio Bernal. Actualment està desenvolupant un projecte ambiciós d’encàrrecs compartits a compositors com Arturo Márquez, Roberto Sierra, Paquito D’Rivera, Efraín Oscher i Christian Lindberg.

Artista de la casa Stomvi, toca instruments fabricats exclusivament per a ell per aquesta prestigiosa firma, i participa activament en el desenvolupament i innovació dels seus instruments. El seu primer disc, La trompeta veneçolana, ha estat llançat pel segell GUATACA Producciones. Actualment és artista exclusiu de Deutsche Grammophon, amb qui ha produït ja els discos Cantar, amb la Konzerthaus Orchester Berlin i Christian Vásquez; Entropia, premiat amb la Medalla d’Or en els Global Music Awards 2017 i el Melòman d’Or; i Fractales, amb l’Arctic Philharmonic i Christian Lindberg.

Aquest lloc utilitza cookies, al utilitzar aquest lloc, acceptau l'ús de cookies amb conformitat amb les nostres directrius. Per més informació legeixi la nostra Política de Cookies. Acceptar