preloader logo
dissabte 22 d’agost / 22.00 h

Valentina NAFORNITA, soprano
Yoan HEREAU, piano

Recital d’àries d’òpera
Comprar entrades

Programa


“Ô Dieu! que de bijoux”, ària de Margherite de Faust C. Gounod (1818 – 1893)


“Cançó a la lluna”, ària de Rusalka A. Dvorak (1841 – 1904)


“Liebestraüme” (Somni d’amor), piano sol F. Liszt (1811 – 1886)


“Ave Maria”, Cavalleria Rusticana P. Mascagni (1863 – 1945)


“Stridono lassù” ària de Nedda d’I Pagliacci R. Leoncavallo (1857 – 1919)


“Chi il bel sogno di Doretta”, La Rondine G. Puccini (1858 – 1924)


“Ària de Iolanta”, de Iolanta. P.I. Txaikovski (1840 – 1893)


“Isoldes Liebestod”, de Tristany i Isolda
(adaptació per a piano sol F. Liszt)
R. Wagner (1813 – 1883)


“Meine lippen sie küssen so heiss”, ària de Giuditta F. Lehar (1870 – 1948)


“Canción de Marinela” de La Cancion del olvido J. Serrano (1873 – 1941)


“Romanza de las Carceleras” de Las Hijas del Zebedeo R. Chapí (1851 – 1909)

Notes al programa

Bàrbara Duran Bordoy

Musicòloga i escriptora

EL PODER DE LA VEU

Un vespre dedicat a un repertori líric és una festa musical, i cal dir que el concepte de «gala lírica» segueix tenint avui dia un prestigi indiscutible, bona prova que molts oients senten debilitat per la música vocal. Queda, dins el sostre de la cultura popular, especialment en els països llatins de l’àrea mediterrània, aquest amor senzill i vertader cap al cant, que forma part de la seva visió estètica de la vida.

El poder de la veu és un veritable enigma, i es pot comprovar en un repertori com el d’avui, on les cançons se succeeixen, una darrera l’altra, desplegant èpoques, estils i maneres de cantar, però conservant l’encanteri que la veu posseeix, la capacitat de transmetre missatges i de reflectir emocions encriptades en el timbre únic de la veu humana. I també de contar tota casta d’històries: tràgiques, còmiques o delicioses, àries que capturen instants de tota una vida. Cadascun de nosaltres ho rep de manera diferent i única; i les gales líriques són una caixa de sorpreses: cada fragment d’ària toca una fibra personal i intransferible, cada cançó pot suggerir a l’oient allò que ha viscut o somniat; o bé tot el que ha deixat en el camí de la vida.

El més destacable del programa d’avui és, sens dubte, l’excepcional recorregut per una selecció de peces que presenten gran dificultat, ja que requereixen manejar recursos interpretatius i vocals molt variats. Perquè en aquest recital es reuneixen les demandes de l’òpera verista, la lleugeresa de l’opereta vienesa i la serietat de la grand opéra francesa a més del color brillant de les tradicions nòrdiques. Tot un repte interpretatiu que també ha de ser encarat pel pianista acompanyant; al bell mig de les peces vocals, està programada una de les peces més conegudes de Franz Liszt, «Liebestraüme» però també una adaptació per a piano sol d’una de les tendències operístiques modernes que potser mancava: Wagner, present amb la preciosa «Mort d’Isolda», de la qual Listz va fer aquesta versió per a piano.

«O Dieu que de bijoux» és cantat per Margalida, la protagonista femenina de Faust, de Charles Gounod; una òpera molt poc representada a l’actualitat. El fet de ser una grand opéra dificulta el seu muntatge en programacions contemporànies perquè es requereixen grans escenaris, ballets i cors que avui dia són molt costosos. Però aquesta ària segueix essent un dels fragments més recordats.

D’una bellesa captivadora és la «Cançó a la lluna», que ens obliga a reconèixer el geni del txec Antonin Dvorak en el tractament melòdic, però també la seva capacitat de generar una atmosfera tímbrica semblant a la d’un bosc sonor encantat; un món misteriós i suggeridor.

L’«Ave Maria», segueix una llarga tradició de cançons en forma de pregària íntima, sovint cantada per una protagonista femenina, i que remet a un repertori belcantista que pot semblar innocent, però que necessita de la força comunicativa de l’intèrpret per no caure en la carrincloneria. Aquesta peça de l’òpera Cavalleria Rusticana de Mascagni està vinculada cronològicament i estilísticament amb l’ària següent, «Striddono lassu», de I plagiacci. El seu autor, Leoncavallo, era un jove compositor quan va veure triomfar Cavalleria Rusticana, obra que el va impactar i el va empènyer a escriure una òpera de característiques semblants, dins l’estètica verista i en un sol acte.

Puccini és un dels grans darrers mestres operístics italians, i és conegut per arriscar molt en els arguments; La Rondine, però, va néixer com una proposta d’opereta vienesa, arran de l’estrena de La fanciulla del West a Viena. L’ària «Che il bel sogno di Doretta» és d’una extrema delicadesa i rara bellesa, malgrat que sembla que Puccini no va estar mai satisfet del tot amb aquesta opereta. Aquesta peça mostra tres de les principals qualitats de Puccini com a compositor: una impecable construcció melòdica, enginy i sobretot la capacitat de conduir i generar diferents estats emocionals.

Franz Lehar fou un dels darrers mestres de l’opereta vienesa, i la seva música desplega la influència dels seus orígens alemanys, txecs i hongaresos, en una mixtura brillant i personal. «Meine lippen sie Küssen so heiss» és cantat per una temperamental i encisadora Giuditta quan fa la seva aparició com a ballarina en un club nocturn d’una ciutat nord-africana.

L’encant de la música russa envolta el personatge de Iolanta, la princesa que protagonitza aquesta òpera de Txaikovski. Cega de naixement, desconeix la seva condició perquè el seu pare sempre l’ha mantingut protegida, i aquesta ària senzilla i deliciosa mostra la seva vulnerabilitat.

Si es volgués tancar el cicle de gèneres vocals, solament faltarien aquí les referències a la sarsuela espanyola, un dels més estimats al nostre país encara avui dia; un repertori lleuger i graciós que condensa tradició i popularitat però també una llarga història que començà ja en el barroc musical espanyol. Efectivament, per acabar el programa d’una gala lírica d’estiu, res més adient que la «Canción de Marianela» del mestre Serrano i la «Romanza de las carceleras» de Ruperto Capí, que escampen les flaires d’aquestes dues roses de la sarsuela hispànica.

Biografies

Valentina NAFORNITA

Valentina Nafornita

Nascuda a Moldàvia, Valentina Naforniţa va tenir uns començaments humils fins que va esdevenir una de les sopranos més sol·licitades de la seva generació.

Poc després d'obtenir el seu títol en òpera a la Universitat Nacional de Música de Bucarest, Romania, Naforniţa va guanyar el BBC Cardiff Singer of the World, que la va introduir en l'escena internacional de l'òpera. Ser membre jove de l'agrupació Wiener Staatsoper va suposar per a ella l'oportunitat perfecta per perfeccionar el seu art, realitzant alhora diverses aparicions notables. Papagena a Die Zauberflöte de Mozart es va convertir en la primera de moltes actuacions que van arribar a incloure Musetta (La bohème), Susanna (Le nozze di Figaro), Pamina (Die Zauberflöte), Norina (Don Pasquale), Zerlina (Don Giovanni), Adina (L'elisir d'amore), Najade (Ariadne auf Naxos), Clorinda (La Cenerentola), Oscar (Un ballo in maschera) i Ilia (Idomeneo). També va tenir l'honor d'obrir l'històric Wiener Staatsoper Ball per primera vegada el 2013 i novament el 2018, fet que consolidà la seva forta relació amb la institució. L'estiu de 2014, Naforniţa va realitzar el primer de molts debuts internacionals decisius en el Salzburger Festspiele com Zerlina (Don Giovanni), en els quals va ser aclamada com "la protagonista de l'espectacle" (Bachtrack). Poc després va fer el seu debut a França en el Théâtre Champs-Elysées, seguit d'aparicions a l'Opéra National de París, l'Opéra de Lausanne i l'Staatsoper Hamburg.

Inicia la temporada 2019/20 a la Wiener Staatsoper amb l'estrena del seu paper d’Helena a A Midsummer Night 's Dream de Britten, en una nova producció de la directora francobritànica Irina Brook. Aquesta aparició en comporta d’altres en el paper de Norina a Don Pasquale, també a la Wiener Staatsoper i una vegada més en una producció d'Irina Brook, en què Naforniţa havia debutat el 2015. More Donizetti és la següent, en la qual interpreta un dels seus personatges distintius, Adina a L’elisir d'amore, al Nationaltheater Mannheim, un paper que també interpreta a l'Opéra de Lausanne cap al final de la temporada. Torna a la Wiener Staatsoper per a la seva segona estrena de la temporada, en el paper d'Irina en Tri Sestri i Susanna a Le nozze di Figaro de Mozart. Interpreta un concert de gala al Teatre Mariinsky, la Novena Simfonia de Beethoven al DR Koncerthuset de Copenhaguen i acaba la temporada a la Wiener Staatsoper amb el Galakonzert des Jungen Ensembles per juny.

Altres moments culminants de les seves últimes temporades inclouen Fiordiligi en una nova producció de Cosi fan tutte a l'Opéra de Lausanne, Gilda a Rigoletto en el Teatre alla Scala i la Bayerische Staatsoper, el paper principal a Iolanta i Adina a L'elisir d'amore a l'Opéra de Paris, Ilia a Idomeneu a la Wiener Staatsoper, Oscar a Un ballo in maschera a la Staatsoper Berlin, Lisa a la Sonnambula a la Wiener Staatsoper, Adina a L’elisir d'amore a la Staatsoper Hamburg, Musetta a La bohème al Teatre dell'Opera a Roma, Norina a Don Pasquale al Liceu de Barcelona, un recital amb Roger Vignoles a l’Edinburgh International Festival, Sophie a Werther al Théâtre des Champs-Elysées amb Juan Diego Florez en el paper principal i Joyce DiDonato com Charlotte, Musetta amb la Ràdio Philharmonic Orchestra dels Països Baixos al Concertgebouw Amsterdam, el seu recital de debut al Wiener Musikverein i una aparició a l’AIDS Operngala a Bonn i Düsseldorf. També va fer una extensa gira per la Xina amb la BBC Concert Orchestra, que va ser televisada.

Ha treballat amb directors tan destacats com Bertrand de Billy, Guillermo García Calvo, Karel Mark Chichon, Gustavo Dudamel, Ádám Fischer, Louis Langrée, Jesús López-Cobos, Cristian Mandeal, Ingo Metzmacher, Kazushi Ono, Evelino Pidò, Peter Schneider, Franz Welser-Möst, Simone Young i Massimo Zanetti. El seu àlbum de debut es va publicar el 10 de gener de 2020.

Yoan Héreau

Yoan Héreau

"El pianista Yoan Héreau no és un mer acompanyant, sinó un veritable company que llisca amb gràcia d'un estil musical a un altre" www.forumopera.com

Després de finalitzar els estudis complets de piano als conservatoris de Nantes, Boulogne-Billancourt i Lille, Yoan Héreau cursà tres diplomes de màster, el d’Acompanyament Vocal, el d’Entrenament Vocal i el de Música de Cambra al Conservatori Nacional Superior de Música i Dansa de París.

Actua regularment com a solista i com a músic de cambra, i és especialment valorat com a acompanyant de recitals per a cantants.

La temporada passada va estar marcada per la publicació del seu primer disc, que va rebre una excel·lent avaluació per part de la crítica, per al segell discogràfic Naïve, titulat Rencontre, amb la soprano portuguesa Raquel Camarinha.

Aquesta temporada publicarà les Cançons completes de Chopin amb Raquel Camarinha i el Winterreise de Schubert amb el baríton Edwin Crossley-Mercer, per al segell discogràfic Mirare.

La seva versatilitat com a pianista l’ha portat a col·laborar amb directors com Ottavio Dantone, Philippe Jordan, Marc Minkowski, Daniel Harding, Philippe Herreweghe, Matthias Pintscher, Donato Renzetti, a França (Opéra Bastille, Opéra Garnier, Philharmonie de París, Théâtre des Champs Elysées , Théâtre du Châtelet) i a l'estranger (República Txeca, Alemanya, Xina, Lituània, Polònia, Portugal, Eslovàquia, Espanya, Suïssa, Estats Units).

Ha adquirit un gran interès per la música contemporània i ha participat activament en diverses estrenes d'òpera: Macbeth Underworld de Pascal Dusapin, Giordano Bruno de Francesco Filidei, Aliados de Sebastian Rivas, La Passion de Simone de Kaija Saariaho (versió de cambra), Thanks to my eyes d'Oscar Bianchi, Paraboles de Noel Lee.

Des de 2019 és el director artístic del festival Les Musicals de Sant-Maurici de Clohars-Carnoët (França).

Actualment és professor adjunt de la classe de repertori alemany al Conservatori de París.

Aquest lloc utilitza cookies, al utilitzar aquest lloc, acceptau l'ús de cookies amb conformitat amb les nostres directrius. Per més informació legeixi la nostra Política de Cookies. Acceptar