preloader logo
dilluns 20 d’agost // 22.00 h

Aurora Orchestra

Imogen CooperPiano
Nicholas CollonDirector
Comprar entrades

Programa

I part

Música del ballet “Idomeneo” KV. 367W.A. Mozart 1756-1791
  • Chaconne
  • Pas Seul
Concert per a piano i orquestra núm. 25, KV. 503W.A. Mozart
  • Allegro maestoso
  • Andante
  • Allegretto

II part

Simfonia núm. 5 en Do menor, op. 67L.v. Beethoven 1770-1827
  • Allegro con brio
  • Andante con moto
  • Allegro
  • Allegro

Interpretada de memòria

Notes al programa

Wolfgang Amadeus MOZART
IDOMENEO, música per al ballet, KV 367 (Selecció: “Chaconne” i “Pas seul (de Mr. Le Grand)”

El 1781 Mozart compongué l’òpera Idomeneo, un encàrrec del secretari del príncep elector de Baviera Carlos Teodoro, per al Teatre de la Cort de Munic. En aquesta òpera, basada en el tema mitològic d’Idomeneu, Mozart segueix la tradició francesa i les idees reformistes de Gluck que defensaven integrar el ballet dins l’òpera. Així, els cinc números de ballet, dels quals avui escoltarem els dos primers, la “Chaconne” i el “Pas seul (de Mr. Le Grand)”, no són elements estranys a l’acció, sinó que s’hi integren. La “Chaconne”, no és pròpiament una xacona –dansa d’origen espanyol que consisteix en una sèrie de variacions sobre un baix obstinat– sinó un rondó molt lliure, amb diferents episodis, com són l’“Annonce”, i un altre que s’acosta al sentit original de la xacona –composició sobre acords en ostinato– que Mozart titula amb més propietat “Chacona”. Amb el retorn al tema inicial del rondó acaba aquesta primera dansa que enllaça –indubtablement les danses s’interpretaven seguides–amb el “Pas seul”. Aquesta segona dansa és una encantadora peça amb quatre moviments interns, successivament més ràpids: el Largo inicial, de caràcter solemne; un Allegretto amb cert aire rococó, i els dos darrers Più Allegro, que tanquen el ballet de manera brillant. D’aquesta manera, Mozart crea dues peces simfònicament complexes, plenes d’una gran llibertat estructural.

CONCERT 25 per a piano i orquestra, en do major, KV 503.
El Concert 25, compost entre 1784 -1786, i amb tres moviments: Allegro maestoso, Andante i Finale, Allegretto, fou acabat dos dies abans que la Simfonia en re K504, denominada “Praga”, i sembla estar destinat també a la capital de Bohèmia que acollí Mozart amb gran entusiasme quan Viena començava a girar-li l’esquena, després d’haver posat mala cara a la seva nova òpera Les noces de Fígaro. El Concert, d’imponents dimensions, grandiós, superb i que utilitza el contrapunt de forma abundant, té la característica de no incloure clarinets a la plantilla orquestral, de la mateixa manera que passa amb la Simfonia “Praga”. L’ampli Allegro maestoso inicial, escrit en forma sonata, ens recorda la Simfonia “Júpiter” i comença amb un llarg tutti en el qual un conjunt de tres corxeres s’imposa amb el seu ritme que amartella de forma obsessiva. El tema següent, en do menor, gairebé sembla un eco del principi de “La Marsellesa”, i en concloure persisteix el ritme de tres corxeres. L’entrada del solista sembla un poc vacil·lant, però el resultat és un meravellós diàleg amb l’orquestra. El desenvolupament, basat en el tema en menor, va precedit del ritme obstinat de les tres corxeres. Un passatge de virtuosisme en el solista ens acondueix a la reexposició, on es repeteixen els temes en diferent ordre. El tema en do menor és reexposat ara, triomfalment, en mode major. En els darrers compassos les tres corxeres aportaran tota la seva energia. L’Andante, mescla de poesia i gravetat, ens presenta un tema que es repeteix tres vegades de forma diferent, per a la qual cosa utilitza els colors tímbrics de l’orquestra i del piano. El Finale Allegretto presenta la forma de rondó-sonata, i la seva melodia lleugera i amb accents a contratemps fou manllevat d’una gavota del ballet Idomeneo. D’aquesta forma, aquest Concert connecta amb el ballet Idomeneo i, pel motiu de les tres corxeres, amb la Quinta Simfonia de Beethoven.

Ludwig van BEETHOVEN
SIMFONIA número 5, en do menor Op.67

Sol-sol-sol-mi, la cèl·lula musical més famosa de tota la història de la música, obre la “Quinta” de Beethoven, i nosaltres ens deixam arrastrar per la seva energia, mentre ens endinsam de manera natural en el món interior de Beethoven, que és el nostre. Els contrastos sonors f-p, tan abruptes, no són més que les contradiccions internes que produeix la dicotomia alegria-dolor. El seu tractament de la melodia, que talla, amplia, desconjunta, varia, abans de fer-la esclatar completament, no procedeix de raons musicals, sinó de la necessitat psicològica de plasmar els obstacles, la brega necessària per arribar a un final triomfant. Aquesta simfonia fou composta entre 1804 i 1808, i la seva estrena, en el Theater an der Wien de Viena el 22 de desembre de 1808, dirigida pel compositor, no tingué res a veure amb el prestigi notori que va anar adquirint i que encara continua en l’actualitat.

Aclarim què va passar el dia de l’estrena a Viena. El programa, que durà quatre hores, comprenia: 1. Simfonia Pastoral, 2. Ah, pèrfid, Op.65 (Ària de concert), 3. Glòria de la Missa en Do, 4. Concert per a piano n. 4. Descans. 5. Quinta Simfonia, 6. Sanctus i Benedictus de la Missa en Do, 7. Una improvisació per a piano interpretada per Beethoven i 8. Fantasia Coral Op.80, per a piano, cor i orquestra. Un programa molt llarg, i si hi afegim que feia un fred hivernal, podem entendre que bona part del públic abandonàs el teatre abans de finalitzar l’acte. A Beethoven li havia costat una gran suma de doblers llogar el teatre, i aprofità per estrenar tot el que pogué.

Segons el testimoni de J.F. Reichardt (qui acompanyà el príncep Lobkowitz a aquesta llegendària soirée): “Fórem allà des de les 6.30 del capvespre fins a les 22.30 de la nit amb un fred espantós, i aprenguérem per experiència que un es pot afartar fins i tot de les coses bones”. Reichardt i Lobkovitz quedaren fins al final, amb la seva paciència tot sovint posada a prova, no per la música -ambdós eren més entesos que la majoria- sinó per la interpretació, que fou aspra i indolent. La música de Beethoven no era encara la més popular que s’havia escrit, però cal comprendre que totes les seves innovacions musicals i conceptuals eren molt intenses per poder ser compreses en un primer moment. De fet, quan Goethe es posa a plorar per l’emoció en sentir la seva música, Beethoven li escriu: «Estimat amic: els artistes no ploren. La música ha de moure l’esperit dels homes, no emocionar-los». Per a Beethoven la música no significa contemplació, sinó acció. I acció és el que trobam en aquesta obra que té la forma usual de la simfonia clàssica, quatre moviments: I Allegro amb brio (estructurat en forma sonata); II Andante amb moto; III Scherzo- Allegro i IV Allegro, enllaçat amb el tercer, un element de continuïtat musical molt novell i original a l’època. Beethoven fou el primer en assenyalar la semblança de l’Scherzo amb l’inici del moviment final de la gran simfonia en sol menor de Mozart (el copià a una pàgina devora esbossos de la seva “Quinta”). Però tot i que allà l’efecte és decidit i triomfant, aquí està enfosquit per preguntes entretallades. La “Quinta Simfonia” destaca notablement per la quantitat de temps que demorà la seva composició. Hi ha molts d’estudis al voltant del tema que revelen que en obres anteriors de Beethoven ja s’empra el famós motiu rítmic amb el qual comença la simfonia, i que hi ha una particular inclinació per les possibilitats dramàtiques de la tonalitat de do menor. A la “Quinta” la mestria tècnica i el reflex del pensament filosòfic van de la mà. Per això l’expressió subjectiva de Beethoven es transfigura en un sentiment tan exclusivament humà que fa que aquesta simfonia sigui atemporal i universal.

Mercè PonsCompositora i directora del Gabinet de Comprensió Musical GACOMUS

Biografies

Aurora Orchestra

Aurora Orchestra

Amb el seu característic esperit creatiu, l’Aurora Orchestra combina els seus concerts a nivell mundial amb una programació ambiciosa i una presentació pionera. Fundada el 2005 sota la direcció del director titular Nicholas Collon, ràpidament s’ha guanyat una reputació com a una de les orquestres de cambra líders a Europa, i ha obtingut premis importants, entre els quals dos premis RPS i un premi ECHO Klassik d’Alemanya.

L’Aurora ha col·laborat àmpliament en vàries formes d’art i gèneres musicals, i ha treballat amb una amplitud excepcional d’artistes que van des d’Ian Bostridge, Imogen Cooper i Sarah Connolly a Edmund de Waal, Wayne McGregor i Björk. Ha estrenat obres de compositors com Julian Anderson, Benedict Mason, Anna Meredith, Nico Muhly i Judith Weir. Al llarg dels darrers anys, ha estat pionera en la interpretació memoritzada (sense l’ús de partitures), i es creu que és la primera orquestra en tot el món en interpretar simfonies completes d’aquesta manera única.

Amb seu a Londres, l’Aurora és orquestra en residència a Kings Place, i orquestra associada al Southbank Center, on la seva sèrie pionera 'Orchestral Theatre' ha presentat una varietat de col·laboracions en oratori, cine, circ i teatre. L’orquestra també actua amb freqüència a la Royal Opera House, el Globe Theatre i el Wigmore Hall, i ha tocat en els darrers nou BBC Proms. L’Aurora fa gires internacionals, amb espectacles recents i pròxims en el Concertgebouw d’Amsterdam, la Filharmònica de Colònia, el Victoria Concert Hall de Singapur, el Festival de Melbourne i el Shanghai Concert Hall.

En el cor de l'Aurora Orchestra hi ha el compromís de desafiar les expectatives del que una orquestra pot fer i ha de fer a l’escenari del concert, i d’inspirar audiències de totes les edats i orígens per desenvolupar una passió per la música orquestral. A través d’un programa guardonat d’aprenentatge i participació, l’Aurora Orchestra atreu audiències diverses i porta la música orquestral a escoles, famílies i joves amb necessitats educatives especials i discapacitats.

Nicholas Collon<span>Director</span>

Nicholas CollonDirector

Nicholas Collon és el fundador i director titular de l’Aurora Orchestra, director principal convidat de l’Orquestra Gürzenich de Colònia i director principal de la Residentie Orkest de La Haia, i passà a ser director titular i director artístic d’aquesta darrera a partir de la temporada 2018/19. La seva habilitat com a comunicador i innovador ha estat reconeguda tant per la crítica com pel públic; fou el guanyador del premi del Cercle de Crítics 2012 de l’Exceptional Young Talent, i és conegut per la seva faceta de programador imaginatiu que abasta una gamma excepcionalment àmplia de música.

A més de la seva feina amb l’Aurora Orchestra, Nicholas Collon té una gran demanda com a director convidat amb altres grups orquestrals de diversos països. És convidat habitual de la Philharmonia, la Filharmònica de la BBC, la Simfònica de la Ciutat de Birmingham, la Simfònica de la Ràdio Danesa, i recentment debutà amb la Deutsche Sinfonie Orchester Berlin i la Simfònica de la Ràdio Finlandesa. També ha dirigit l’English National Opera (La flauta màgica), l’Òpera Nacional de Gal·les (Somni de Wagner de Jonathan Harvey) i a Glyndebourne (Violació de Lucrècia).

Imogen Cooper<span>Piano</span>

Imogen CooperPiano

Considerada una de les millors intèrprets del repertori clàssic i romàntic, Imogen Cooper és reconeguda internacionalment pel seu virtuosisme i lirisme. Entre els seus concerts amb orquestra, recents i futurs, destaquen el de la Filharmònica de Berlín amb Sir Simon Rattle, el de la Simfònica de Sydney amb Simone Young i el de l’Orquestra Simfònica de la BBC Escòcia amb Thomas Dausgaard.

Imogen té una extensa carrera internacional i ha tocat amb les filharmòniques de Nova York, Filadèlfia, Boston, Cleveland, Viena, Royal Concertgebouw, Leipzig Gewandhaus, Festival de Budapest, NHK i amb les principals orquestres de Londres. Les seves actuacions en recital inclouen Tòquio, Hong Kong, Nueva York, Singapur, París, Viena, Praga i el Schubertiade a Schwarzenberg.

En música contemporània, Imogen ha estrenat dues obres en el Festival Internacional de Cheltenham: Traced Overhead de Thomas Adès (1996) i Decorated Skin de Deirdre Gribbin (2003). El 1996, també col·laborà amb membres de la Filharmònica de Berlín en l’estrena del quintet Voices for Angels.

Imogen és activa en música de cambra i actua regularment amb Henning Kraggerud i Adrian Brendel. Com a acompanyant de lieder ha mantingut una llarga col·laboració amb Wolfgang Holzmair, tant a la sala de concerts com a l’estudi de gravació. Els enregistraments recents com a solista per a Chandos Records inclouen música de Brahms, Chopin, Liszt, Wagner, Robert i Clara Schumann.

Imogen va rebre l’Orde de l’Imperi Britànic en el Queen’s New Year Honours el 2007 i rebé el premi de la Royal Philharmonic Society l’any següent. El 1997 fou guardonada com a Membre Honorària de la Royal Academy of Music i el 1999 obtingué el títol de Doctora en Música a la Universitat d’Exeter. Imogen fou la Humanitas Visiting Professor en Música Clàssica i Educació Musical a la Universitat d’Oxford durant el 2012-13. L’Imogen Cooper Music Trust es fundà el 2015 per donar suport a joves pianistes a la cúspide de les seves carreres i donar-los temps en un ambient de pau i bellesa.

Aquest lloc utilitza cookies, al utilitzar aquest lloc, acceptau l'ús de cookies amb conformitat amb les nostres directrius. Per més informació legeixi la nostra Política de Cookies. Acceptar