preloader logo
dissabte 17 d’agost / 22.00 h

Sergey Khachatryan

violín

Lusine Khachatryan

Piano
Comprar entrades

Programa

I

Sonata per a violí i piano núm. 32, KV 454 en si bemoll major W. A. MOZART (1756 - 1791)

  • Largo-Allegro
  • Andante
  • Allegretto

Sonata per a violí i piano núm. 2, op. 94 en re major SERGEI PROKÓFIEV (1891 – 1953)

  • Moderato
  • Scherzo: Presto
  • Andante
  • Allegro con brio

II

Sonata per a violí i piano en la major CESAR FRANCK (1822 – 1890)

  • Allegretto ben moderato
  • Allegro
  • Recitativo-Fantasia. Ben moderato-molto lento
  • Allegretto poco mosso

prog_ind_0

Ignacio Botella Ausina
Historiador i musicòleg

Quan dia 29 d’abril de 1784 Mozart s’assegué davant el clavecí en una sala de Viena per estrenar la Sonata K 454 que la virtuosa violinista italiana Regina Strinasacchi li havia encarregat, degué col·locar davant ell una partitura en blanc, ja que només havia escrit la part de violí. Mozart tenia dins el cap la part per a teclat, per la qual cosa la sonata fou realment escrita després de ser estrenada. Tanmateix no és aquesta, ni molt menys, la major proesa relativa a aquesta composició. Corrien els mesos vienesos de gran activitat creativa del compositor de Salzburg, els dels Concerts per a piano K 449 a 453 i el Quintet per a vent i piano K 452, quan Mozart establí amb aquesta obra, entre d’altres, els fonaments concertants de la moderna sonata per a violí.

El fet que la major part dels compositors de la segona mitat del segle XVIII abordassin encara el duo violí/forte-piano sota el títol Sonates per a forte-piano amb acompanyament de violí, posa de manifest la gran dificultat d’abastar la síntesi i l’equilibri entre els dos instruments. En aquestes sonates el violí quedava relegat al paper secundari de doblar la mà dreta del pianista o, en tot cas, de fer-li eco. Només Mozart, ja en el moment de la seva maduresa, va saber resoldre amb èxit la difícil compatibilitat d’aquests dos instruments de corda amb les seves Sonates K 454, 481 i 526, amb les quals establí els fonaments de les sonates per a violí i piano que després d’ell ens deixaren Beethoven, Brahms, Franck, Fauré, Debussy, Prokófiev o Bartók, entre d’altres. En aquest concert assistirem a l’escenificació d’aquest procés històric, tot escoltant la interpretació a càrrec de Lusine Khachatryan al piano i Sergey Khachatryan al violí, de la Sonata per a violí i piano en si bemoll major K 454 de W. A. Mozart, seguida de la Sonata per a violí i piano núm. 2 en re major op. 94 de S. Prokófiev i, a la segona part del programa, la Sonata per a violí i piano en la major de C. Franck.

La Sonata “Strinasacchi” comença amb un preludi lent de grans proporcions, un Largo on Mozart contrasta a la manera beethoveniana elements musicals dominants amb d’altres de més dolços. L’equilibri perfecte entre els dos instruments abans al·ludit el percebem en el segon moviment, un Allegro molt melòdic en forma de sonata que dona peu al nucli de l’obra, l’Andante en mi bemoll que, construït sobre tres temes, ens condueix al punt culminant d’expressió durant el desenvolupament central. La Sonata acaba amb el Rondo final, un Allegretto, delicat i festiu.

Abans de la Revolució russa de 1917, Sergei Prokófiev (1891-1953) ja havia compost una gran quantitat d’obres en un estil dissonant de ritme motòric i d’una energia extraordinària, com la Suite escita de 1914, que tan bé representa aquesta etapa inicial juntament amb les seves Sonates per a piano, i les Visions fugitives del mateix any de la Revolució. Un any més tard abandona Rússia per establir-se, primer a Amèrica i després a París, on el seu estil es complica, com ens mostra a l’òpera L’amor de les tres taronges de 1919 o a la seva Segona Simfonia de l’any 1925.

Quan Prokófiev retornà a la seva pàtria el 1934, ja practicava un estil més sobri que hagué de simplificar encara més sota el jou dels censors estalinistes. Així, quatre anys després componia la música per a la pel·lícula Alexander Nevsky, dirigida per Serguei Eisenstein, convertida pel règim en cantata patriòtica. Vuit anys després, reunit en Alma-Ata amb el mateix director de cinema per rodar Ivan el terrible, Prokófiev componia una Sonata per a flauta i piano que acabà ja a Moscou l’any següent, el 1943. L’obra, que s’estrenà per desembre d’aquest mateix any en el Conservatori, fou interpretada al piano per Sviatoslav Richter i a la flauta per Charkovsky. Entre el públic assistent hi havia el violinista ucraïnès David Oistrakh, que demanà al compositor una transcripció per a violí, forma en la qual l’estrenà per juny de 1944 el propi violinista amb el pianista Lev Oborin en el mateix Conservatori.

L’obra sedueix pel seu classicisme i s’articula en quatre moviments: Moderato que en la versió per a flauta és Andantino, on Prokófiev proposa un ambient de Sonata da Chiesa haendelià; Scherzo, denominat Allegro en la versió original, en el qual l’autor combina a manera de joc cèl·lules musicals binàries i ternàries en compàs de ¾; Andante en fa major, una romança expressiva i delicada; i conclou amb un Allegro amb brio, de clima virtuosístic amb un episodi central líric i meditatiu.

Influïts per la derrota en la guerra franco-prussiana de 1870, un grup de compositors fundà el 1871 la Société Nationale de Musique. Sota el lema Ars Gallica (art francès), la Société contribuí de forma decisiva al renéixer de la música instrumental francesa, en la qual el país havia cedit terreny a la música alemanya des de principis de segle. Tres foren els compositors que obriren la porta, sense complexos, a les generacions de músics francesos de final de segle i a tota la música francesa del segle XX: Edouard Lalo, 1823-1892, d’origen espanyol; Camille Saint-Saëns, 1835-1921, i César Franck, belga nascut a Lieja el 1822 i que morí el 1890. De C. Franck, -organista professional l’obra del qual és la màxima expressió de l’orgue europeu romàntic i que oferí una alternativa al Conservatori amb la seva escola musical denominada Schola Cantorum, basada en el respecte a les formes clàssiques i a les antigues regles del contrapunt-, escoltarem la seva meravellosa Sonata per a violí i piano en la major, obra mestra, capital en l’evolució del gènere i referent de la música de cambra francesa del segle XIX.

La Sonata, composta l’estiu de 1886 i escrita sota la influència de l’aventura amorosa entre el compositor i Augusta Holmes, està dedicada al violinista Eugène Ysaye que l’estrenà amb la pianista Mme. Bordes-Pène en el Cercle Artístic de Brussel·les per desembre d’aquest mateix any. Amb aquesta sonata Franck segueix les passes de les darreres sonates de Beethoven i del recurs de la “idea fixa” de Berlioz, que més endavant Wagner transformarà en leitmotiv, exposant temes en formes diverses que en successió cíclica regulen i donen unitat a tota l’obra. D’aquesta manera embasta els quatre moviments de la seva Sonata per a violí i piano en la major, que són: Allegro moderato/Allegro/ Recitativo fantasia. Ben moderato/Allegretto poco mosso.

prog_ind_1

Sergey Khachatryan

Sergey Khachatryan, violín

Sergey Khachatryan va néixer a Erevan, Armènia, i guanyà el primer premi en el VIII Concurs Internacional Jean Sibelius de Hèlsinki el 2000, es convertí així en el guanyador més jove de la història del certamen. El 2005 guanyà el primer premi en el Concurs Reina Isabel, Brussel·les.

En les darreres temporades Sergey ha actuat amb la Bamberger Symphoniker (Herbert Blomstedt i Jonathan Nott), la Münchner Philharmoniker (James Gaffigan), l’Orquestra Simfònica de la Ràdio Sueca (Valcuha), l’Orquestra Mariinsky (Valery Gergiev) i l’Orquestra de París (Andris Nelsons i Gianandrea Noseda). També ha col·laborat amb la Berliner Philharmoniker, la Royal Concertgebouw Orchestra, la Radio Filharmonisch Orkest, la Rotterdam Philharmonic, l’Orquestra Nacional de França, la London Symphony, la London Philharmonic, la Philharmonia Orchestra i les orquestres simfòniques de la NHK i Melbourne.

Les recents aparicions de Sergey als Estats Units inclouen la Simfònica de Seattle (Ludovic Morlot), la Filharmònica de Los Angeles (Morlot) i l’Orquestra Simfònica Nacional de Washington (Vasily Petrenko). També ha visitat la Filharmònica de Nova York, la Simfònica de Boston, l’Orquestra de Filadèlfia, l’Orquestra de Cleveland i la Simfònica de San Francisco, així com els festivals de Ravinia, Blossom i la majoria de festivals de Mozart.

El més destacat d’aquesta temporada inclou la residència de Sergey en el BOZAR, Brussel·les, que inclou un parell de recitals i un concert amb l’Orquestra Nacional de Bèlgica i Hugo Wolff. També ha actuat amb l’Orquestra Filharmònica de la Ràdio dels Països Baixos amb Stanislav Kochanovsky, l’Orchestra della Svizzera Italiana i la Gulbenkian Orchestra amb Lorenzo Viotti, la Bamberger Symphoniker amb Ludovic Morlot i la Rotterdam Philharmonic amb Valery Gergiev, com també en el Teatro alla Scala Milan amb Myung-Whun Chung. Sergey també s’embarca en una gira pels Estats Units i Europa amb Alisa Weilierstein i Inon Barnaton, amb un programa titulat "Nits transfigurades", amb música de Beethoven, Schoenberg i Xostakóvitx.

La temporada passada es pogué veure Sergey en el seu debut en el Festival d’Aspen, Colorado, a l’Elbphilharmonie Hamburg amb la Hamburger Symphoniker i en el Salzburger Festspiele, interpretant el Concert per a violí de Beethoven. Tornà a l’Orquestra Simfònica de la Ràdio Finesa, l’Orquestra de l’Acadèmia de Santa Cecília, les orquestres filharmòniques de Rotterdam i Royal Flemish, la Filharmònica de Sant Petersburg i l’Orquestra de Cleveland. Altres projectes recents inclouen una gira per Japó amb la Nippon Foundation, i la temporada 2014/15 Sergey interpretà el Concert per a violí de Beethoven en el Festival de Lucerna amb la Filharmònica de Viena i amb Gustavo Dudamel, darrer guanyador del Premi Credit Suisse Young Artist.

Sergey i Lusine són companys habituals de duo. Junts han ofert recitals en el Konzerthaus Dortmund, Wigmore Hall (Londres), Théâtre des Champs-Élysées i Cité de la Musique (París), Amsterdam Concertgebouw, Palais des Beaux Arts (Brussel·les), Victoria Hall (Ginebra), Auditori Nacional (Madrid), Philharmonie Luxembourg, Carnegie Hall i Alice Tully Hall (Nova York) i Herbst Theatre (San Francisco).

L’enregistrament més recent de Sergey i Lusine de música armènia, My Armenia per a Naïve Classique, dedicada a la commemoració del centenari del genocidi armeni, ha estat guardonada amb l’Echo Klassik per a Gravació de Música de Cambra (segles XX / XXI) / Conjunt Mixt. Junts també han gravat Tres sonates per a violí i piano de Brahms. La discografia de Sergey en el segell també inclou els concerts de Sibelius i Khachaturian amb la Simfonia Varsòvia i Emmanuel Krivine, ambdós concerts de Xostakóvitx amb l’Orquestra Nacional de França i Kurt Masur, un enregistrament de les sonates de Xostakóvitx i Franck per a violí i piano i les sonates i partites completes per a solo de violí de J. S. Bach.

Sergey toca el violí Ysaÿe Guarneri de 1740, cedit amablement per la Nippon Music Foundation.

Lusine Khachatryan

Lusine Khachatryan, piano

En el món actual de la música clàssica, Lusine Khachatryan és considerada una "poeta del teclat".

Les grans actuacions de concerts internacionals de Lusine Khachatryan han inspirat el públic a llocs com l’Alte Oper, Frankfurt / Main; Herkulessaal, Munic; Liederhalle, Stuttgart; Tonhalle, Zuric; Concertgebouw, Amsterdam; el Louvre i el Théâtre des Champes-Élysees, París; Wigmore Hall, Londres; Palau de Belles Arts, Brussel·les; Palau de la Música, Barcelona; Oji Hall, Tòquio; Carnegie Hall, Nova York i d’altres.

Lusine Khachatryan ha rebut nombrosos premis i reconeixements al llarg de la seva trajectòria artística. Entre ells hi trobam el Premi al Foment Musical de la Fundació Cultural Baden, la Beca de la Freundeskreis de l’Acadèmia de Música de Karlsruhe i una beca especial de la fundació alemanya Deutsche Stiftung Musikleben.

Ha guanyat premis en el Concurs Internacional de Piano "Città di Ostra", "Città di Marsala", a Itàlia (2003) i en el 2n Concurs Europeu de Piano a Normandia, Ouistreham i Le Havre, França (2009).

A més dels recitals en solitari, és una intèrpret igual de contundent amb les orquestres de cambra i les simfòniques. Actua de manera regular a duo amb el seu germà, el violinista Sergey Khachatryan. Junts enregistraren el seu CD de debut a EMI Classics el 2002, amb el segell francès Naïve, les Sonates per a violí i piano de C. Franck i D. Xostakóvitx (2007), les Sonates completes per a piano i violí de J. Brahms (2013) i publicaren el seu darrer CD My Armenia, amb obras de compositors armenis (2015).

El 2012, Lusine Khachatryan creà una nova forma d’art, “el piano-teatre”, en el qual l’art dramàtic i la música clàssica per a piano es combinen en una sola peça fluida. A través del món teatral, la música abasta una dimensió i una intensitat úniques. Fins el moment, Lusine ha escrit i produït les següents produccions de piano teatre: Maria Estuardo de F. Schiller (2012), Chopin - El piano és el meu segon jo (2013), Clara Wieck toca Schumann (2013) i ԿԱՐՈՏ/ Nostàlgia, sobre la cultura armènia (2015).

"... És una pianista magnífica, amb un gran so i una tècnica fervorosa..."
New York Times 02.05.2007

Aquest lloc utilitza cookies, al utilitzar aquest lloc, acceptau l'ús de cookies amb conformitat amb les nostres directrius. Per més informació legeixi la nostra Política de Cookies. Acceptar