preloader logo
dimecres 21 d’agost / 22.00 h

Accademia del Piacere

Fahmi Alqhai,Director & Violino da gamba
Núria Rial,Soprano
Comprar entrades

Programa

Muera Cupido

La tradición musical teatral en España en torno a 1700

Pavana

Francisco Guerau (1649-ca.1722)

Yo hermosísima Ninfa

Recitat - Ària
d’"El imposible mayor en amor le vence Amor"
Atribuïda a Sebastián Durón i a José de Torres (ca. 1670-1738)

Quantos teméis al rigor

Arietta ytaliana - Rezitado [Brioso] - [Vibo]
de "Las nuevas armas de Amor"
Sebastián Durón

Xácaras & Folías

Improvisació

Sosieguen, descansen

Solo humano
de "Salir el Amor del Mundo"
Sebastián Durón

Fandango

José de Nebra (1702-1768)

Selva Florida

Ària, de “Viento es la dicha de Amor”
José de Nebra (1702-1768)

Marionas

Fahmi Alqhai

Pastorella che tra le selve

[ms 2245 de la Biblioteca Nacional d’Espanya]
Giovanni Bononcini (1670-1747)

Adiós, prenda de mi amor

Ària, de "Amor aumenta el valor"
José de Nebra

Tempestad grande, amigo

Fandango, de “Vendado es amor, no es ciego”
José de Nebra

 

Concepció, arranjaments i adaptació del programa: Fahmi Alqhai
Assessoria musicològica: Álvaro Torrente i José María Domínguez

Nuria Rial Soprano

ACCADEMIA DEL PIACERE

Rodney Prada viola da gamba soprano
Johanna Rose viola da gamba
Rami Alqhai violó
Miguel Rincón guitarra barroca
Javier Núñez clavecí
Pedro Estevan percussió
Fahmi Alqhai viola da gamba soprano & direcció musical

INAEM

Notes al programa

Juan Ramón Lara

Les etiquetes que utilitzam per classificar els estils artístics solen amagar mons tan rics i diversos que de vegades signifiquen molt poc. Un bon exemple d’això és l’ús de la paraula barroca per a la música composta en els segles XVII i XVIII, i el cas espanyol és particularment revelador.

Fou, paradoxalment, la pujada al tron de la família francesa dels Borbons el que portà a Madrid, el 1701, el terratrèmol que sacsejava l’Europa musical del moment: l’estil italià. Fins llavors la música espanyola es regia per tradicions i regles pròpies, amb harmonies característiques, una escriptura instrumental de vegades poc idiomàtica, una escriptura vocal molt sil·làbica, i fins i tot amb una notació especial per als seus ritmes singulars entre el binari i el ternari —uns ritmes molt flamencs, diríem avui—. Aquestes característiques encara són recognoscibles a Sosieguen, descansen de Durón i a les danses coetànies que ens serviran d’interludis instrumentals.

Les cantates italianes de la Biblioteca Nacional d’Espanya (All’assalto de pensieri i Pastorella che tra le selve) tanmateix ens serviran d’exemples de la introducció del que ja llavors North denominà “el foc i la fúria de l’estil italià”. L’arribada dels Borbons significà també l’ascens de Durón a mestre de capella (tot i que, curiosament, Durón acabà els seus dies a l’exili descobert com entusiasta austracista), i títols com Arietta ytaliana revelen els seus intents inequívocs per adaptar-se als nous temps, que dècades després li costarien ser acusat d’italianitzant pel pare Feijoo a “Música de los templos” (Teatro crítico universal, 1726):

“Aquesta és la música d’aquests temps, amb què ens han regalat els italians, per mà del seu aficionat el mestre Durón, que fou qui introduí en la música d’Espanya les modes estrangeres. És ver que després aquí aquestes s’han apurat tant, que si Durón ressuscitàs, ja no les coneixeria; però sempre se li podrà donar la culpa a ell de totes aquestes novetats, per haver estat el primer que els obrí la porta”.

És probable que Feijoo en sortís amb les mans al cap en escoltar durant els anys immediats a aquest text les òperes i sarsueles de José de Nebra, que assumí ja plenament i magistral el fogós estil italià, amb els seus recitatius secs plens de modulacions atrevides, les seves àries da capo, una escriptura instrumental específica, acoloriments exigents en l’escriptura vocal… Quan els combinà hàbilment amb formes i ritmes populars d’aquell moment com el fandango o la seguidilla Nebra aconseguí una exitosa carrera en l’efervescent món de la música escènica madrilenya de la primera meitat del XVIII, sense renunciar a les qualitats que el converteixen, en opinió de molts, en el millor compositor espanyol del seu segle.

Biografies

Accademia del Piacere

Accademia del Piacere

La valentia dels seus projectes innovadors i la forta personalitat artística del seu director han fet d’Accademia del Piacere el grup d’avantguarda de la música antiga espanyola i un dels punters a Europa, gràcies a la seva concepció de la música històrica com quelcom viu, ple d’emocions que els seus músics interioritzen com a pròpies i transmeten a l’espectador.

En els seus enregistraments per a Alqhai & Alqhai i Glossa, Accademia del Piacere ha revelat nous matisos a repertoris fonamentals de la música històrica com el Seicento italià, la música espanyola del Renaixement (Rediscovering Spain) o l’escènica del Barroc hispà (Cantar de Amor, dedicat a Juan Hidalgo), per la qual cosa ha rebut reconeixements com el Choc de Classica (Francia), el Prelude Award (Holanda) i el premi GEMA al Millor Grup Barroc espanyol el 2016 i el 2017, entre d’altres. Accademia i Alqhai sorprenen a més visitant territoris artístics aliens a l’historicisme, com a Las idas i las vueltas i Diálogos, respectivament amb els cantaors flamencs Arcángel i Rocío Márquez, pels quals reberen els Giraldillos de la Biennal de Flamenc de Sevilla 2012 i 2016.

Accademia del Piacere ha actuat en els escenaris més prestigiosos de la música clàssica europea i mundial, com la nova Elbphilharmonie d’Hamburg, el Konzerthaus de Berlín i el de Viena, la Philharmonie de Colònia, la Fundação Gulbenkian de Lisboa, l’Auditori Nacional de Madrid i d’altres d’Holanda, Mèxic, Colòmbia, França, EUA, Japó, Bèlgica, Alemanya, Suïssa, Espanya... Els seus concerts són emesos en directe regularment per la Unió Europea de Radiodifusió i les seves emissores associades, i ha aparegut en múltiples emissions televisives.

Accademia del Piacere rep el suport de:

Junta de Andalucía

INAEM

Fahmi Alqhai

Fahmi Alqhai, viola de gamba

Fahmi Alqhai és considerat avui un dels intèrprets més importants de viola de gamba del món, i un dels majors renovadors de la interpretació de la música antiga gràcies a la seva concepció arriscada, personal i comunicativa de l’acostament als repertoris històrics.

Nascut a Sevilla el 1976, de pare sirià i mare palestina, es formà a Sevilla i Suiza (Schola Cantorum Basiliensis i Conservatorio della Svizzera Italiana de Lugano) amb els professors Ventura Rico, Paolo Pandolfo i Vittorio Ghielmi. Treballà per a conjunts i directors de primer nivell (Jordi Savall, Ton Koopman, Pedro Memelsdorff, Uri Caine...) mentre obtenia la llicenciatura d’Odontologia per la Universitat de Sevilla.

Focalitzada ja la seva carrera cap a la seva vessant solista i el seu conjunt, Accademia del Piacere, Fahmi Alqhai ha dirigit enregistraments innovadors per a Glossa (Rediscovering Spain, Cantar de Amor...) que han rebut reconeixements importants a nivell mundial, fins i tot fora de l’àmbit de les músiques històriques, com el Giraldillo a la Millor Música de la Biennal de Flamenc de Sevilla 2012 per Las idas i las vueltas —el seu quart CD—, amb el cantaor Arcángel, i el Giraldillo 2016 a la Innovació per Diálogos, amb Rocío Márquez.

El 2014 Alqhai presenta el seu primer CD com solista, A piacere, del qual la renovadora concepció de la viola de gamba rep una acollida excel·lent a tot Europa. Per a la revista britànica Gramophone es tracta d’un disc "extraordinari" que "porta la viola de gamba a un nou terreny de gran potencial" i "un feliç tribut a tot el que la viola hauria pogut esser, i que encara pot ser". Amb ell va de gira per Japó i els EUA, després d’haver dirigit l’Accademia del Piacere a les sales de concert més importants del món, com el Konzerthaus de Viena i el de Berlín, la nova Elbphilharmonie d’Hamburg, la Philharmonie de Colònia (Alemanya), la Fundació Gulbenkian de Lisboa (Portugal), l’Auditori Nacional de Madrid (Espanya) i molts d’altres escenaris d’Holanda, Mèxic, Colòmbia, Suïssa, França, Itàlia... El 2016 presenta el seu treball més personal com a solista, The Bach Album, per al segell Glossa, Premi del Públic al Millor Disc 2016 per a GEMA, Disc Excepcional per a Scherzo i Melòman d’Or. El 2018 rep la Medalla de la Ciutat de Sevilla.

Des de 2009 és director artístic del FeMÀS, Festival de Música Antiga de Sevilla.

Nuria Rial

Nuria Rial, soprano

Nuria Rial estudià cant i piano a la seva Catalunya natal, i posteriorment continuà estudis a la Music Academy de Basilea (Suïssa) amb el professor Kurt Widmer. El 2003 va rebre el Preis der Helvetia Patria Jeunesse Stiftung de la Pro Europe- European Foundation for Culture pels seus assoliments excepcionals com a cantant. Ha actuat en els principals festivals d’Europa, i col·labora amb directors com Ivan Fischer, Sir John Eliot Gardiner, Paul Goodwin, Trevor Pinnock, Howard Griffiths, Gustav Leonhardt, René Jacobs, Thomas Hengelbrock, Laurence Cummings, Neville Marriner i Teodor Currentzis, i amb conjunts com Concerto Köln, The English Concert, Kammerorchester Basel, Collegium 1704, Il Giardino Armonico, Les Musiciens du Louvre, Elbipolis Barockorchester, Le Cetra Basel, L’Arpeggiata i Festival Lucerne Strings.

En el camp de l’òpera ha participat com a solista en importants produccions de molts dels teatres europeus més destacats, com Eliogabalo de Cavalli (en el paper d’Eritea) en el Théâtre de la Monnaie de Brussel·les dirigida per René Jacobs; L'Orfeo de Monteverdi (Euridice) a la Staatsoper Unter den Linden de Berlín amb René Jacobs; en el Grand Théâtre de Ginebra amb Giovanni Antonini; i La flauta màgica de Mozart (Pamina) en el Theatre Carlo Felice de Gènova.

Nuria Rial ha interpretat amb freqüència música barroca amb criteris històrics, a més d’interessar-se per altres estils; així, el 2012 interpretà el paper de Núria a l’òpera contemporània Ainadamar de Golijov per al Teatre Reial de Madrid, dirigida per Peter Sellars. El 2015 i el 2016 torna a cantar Pamina amb la Budapest Festival Orchestra, dirigida per Ivan Fischer.

Interpreta també música de cambra, Rial sol actuar amb conjunts com Il Pomo d'Oro, Café Zimmermann i el Nash Ensemble. En els seus recitals canta repertori francès i espanyol, i també cançons en alemany.

Entre l’àmplia discografia de Nuria Rial hi apareixen segells com Harmonia Mundi France (a la premiada gravació de Les noces de Fígaro dirigida per René Jacobs, o, recentment, Traces to Anna Magdalena Bach). Des de 2009 és artista exclusiva de Sony Classical/BMG Masterworks. El seu disc Nueve Arias Alemanas de Händel amb Michael Oman i l’Austrian Baroque Company fou premiat amb el prestigiós Orphée d'Or 2010. El 2009 el seu CD Arie per un'amante (Haydn) amb Michi Gaigg i l’Orfeo Barockorchester guanyà un Echo Classical Music Award, i va rebre un segon Echo Award per la seva contribució al CD Teatro d'Amore. El 2010 va rebre l’Echo Klassik pel CD Via Crucis amb Christina Pluhar i L'Arpeggiata, i el 2012 fou premiada pel seu CD Telemann amb la Basel Chamber Orchestra en la categoria Millor CD d’àries d’òpera.

Aquest lloc utilitza cookies, al utilitzar aquest lloc, acceptau l'ús de cookies amb conformitat amb les nostres directrius. Per més informació legeixi la nostra Política de Cookies. Acceptar