preloader logo
dissabte 24 d’agost / 22.00 h

Artemis Quartett

Comprar entrades

Programa

I

Quartet núm. 12 en do menor D 703 "Quartettsatz" Franz Schubert (1797 – 1828)

  • Allegro assai

Quartet núm. 2 en fa major op. 22 Piotr Ilitx Txaikovski (1840 – 1893)

  • Adagio - Moderato assai
  • Scherzo: Allegro giusto
  • Andante ma non tanto
  • Finale: Allegro con moto

II

Quartet núm. 14 en re menor D 810 "La mort i la donzella" Franz Schubert (1797 – 1828)

  • Allegro
  • Andante con moto
  • Scherzo: Allegro molto – Trio
  • Presto

prog_ind_0

Pau Galiana
Musicòleg

Entre els diferents gèneres de cambra, cap ha aconseguit el prestigi social i la consideració estètica del quartet de corda. No hi ha cap altra formació que pugui, alhora, assolir els extrems de l'àmbit sonor, explorar una paleta tan àmplia de combinacions de textures i atorgar diferents funcions a cada instrument. Per tant, la "invenció" del quartet (que en el seu cas caldria atribuir conjuntament a Haydn i a Boccherini cap a la meitat del segle XVIII) va ser una troballa de conseqüències tan duradores que encara avui són palpables. Ja en el segle XIX, Beethoven i Schubert es van trobar el quartet de corda com un gènere perfectament definit, i tots dos serien els encarregats d'escriure el següent gran capítol de la seva història.

El Quartet núm. 12 en do menor, “Quartettsatz” de F. Schubert (1797-1828) escrit el 1820, ombrívol i de profunda intensitat, anuncia la seva maduresa en el camp de la música instrumental. És una de les múltiples obres inconcluses que aquest compositor ens ha deixat. Només aconsegueix rematar un bellíssim primer moviment en do menor per, posteriorment, abandonar en els primers compassos del temps lent. Aquest moviment és, en tot cas, apassionant, i ens submergeix de ple en el món madur i més tràgic del compositor. La tensió és tanta, i tants els instints llibertaris sobre la forma clàssica heretada, que la continuïtat es fa, de moment, impossible.

Si excloem el Quartet en si bemoll major començat en plena joventut, del qual només va arribar a compondre el primer moviment, P. I. Txaikovski (1840-1893) ens ha deixat tres quartets de corda complets, escrits en la breu etapa que va des de 1871 a 1876. Sembla que un músic amb aquesta tendència a la confessió íntima i amb l'extraordinari ofici que el va distingir en els seus inicis, hauria d'haver brillat de manera particular en la música de cambra. Però no va ser així, i no perquè els quartets o les restants obres de cambra no tinguin interès, o els manqui la perfecció tècnica i estilística desplegada per ell en altres gèneres. Les seves debilitats provenen del seu formalisme, d'aquella por de l'inexpert a no complir les exigències tradicionals del quartet de corda. Un gènere difícil perquè en ell a penes hi cap la còmoda retòrica de cert simfonisme, la qual cosa no vol dir, ni molt menys, que no hi hagi en els seus quartets pàgines de profunda bellesa o d’inventiva fascinant. Negar el geni creador al músic rus és instal·lar-se en un axioma sense consistència.

Va escriure el Segon Quartet en fa major, op. 22 per gener de l'any 1874 i, segons el seu testimoni, ho va fer amb gran soltesa i sense massa esforç. Alguns experts en la seva obra pensen que en el pecat de la facilitat trobarà l'autor la penitència de la falta de geni, de la insipidesa, malgrat l'indubtable magisteri en el tractament instrumental.

La primera interpretació es va fer de forma privada amb la presència del cèlebre pianista Anton Rubinstein. Quan aquest va escoltar l'execució, va reaccionar mostrant les celles que els mestres posen davant deixebles als quals encara no concedeixen importància, i després l’atacà amb un rigor fàcilment comprensible, si escoltam les seves obres, pàl·lida imitació del més descolorit estil germànic. En qualsevol cas Txaikovski va acceptar les crítiques del seu mestre i va emprar algunes setmanes per refer l’obra, obra que estrenà públicament per març del mateix any. Està dedicada al Gran Duc Constantí Nikolaievitx.

Criden l'atenció el cromatisme i les fortes dissonàncies de la lenta introducció, tan atrevides per a la seva època, amb els passatges lliures del primer violí. Aquest porta el moviment cap endavant a un moderato assai a través d'una ondulant i sincopada melodia, per tornar de seguida a la figuració dels compassos inicials. Cal destacar els bons detalls harmònics que apareixen en el desenvolupament. El segon moviment scherzo forma part del més apreciat del quartet, amb l'alternança lliure de compassos de dos i de tres pulsacions, el seu encant directe, senzill i d'ingènua entremaliadura. Alguns autors prefereixen, sense dubtar-ho, el tercer moviment que la resta de l'obra, atès que es tracta del més personal i característic de l'autor. La seva melodia, que recorda el començament de l'obertura de Fidelio, pot ser un tant inconsistent, però transmet una dolçor i refinament que captiven. El darrer moviment posseeix una gran energia, desprèn certa cordialitat i mostra la destresa provada de Txaikovski en gestionar harmonia i contrapunt. Sentim també en el primer violí i en la viola, una melodia que té tot el segell de l’autor.

Per març de 1824 F. Schubert compon el seu famós Quartet núm. 14 "Der Tod und Das Mädchen" (La mort i la donzella), que es basa en un lied homònim que havia escrit set anys abans amb text del clergue Matthias Claudius.

Ens trobem amb un Schubert que acabava de conèixer que patia una dura malaltia (sífilis) i era conscient que s'estava morint. A més d’estar malalt estava arruïnat. El quartet és impressionant des de la primera nota fins a la darrera i exigeix un esforç sobrehumà als seus intèrprets. Ple de forts contrastos, mostra un home que es morirà; és, per tant, de la mort, i més concretament, de la seva acceptació (quan la vida tal i com la concebem arriba al final) del que tracta l’obra. El rigor intern del quartet i l'evident desig d'unitat que l’estructura fa més precisa encara aquesta voluntat.

Com és habitual, l’obra comença amb un moviment amb forma sonata on el primer tema és un petit motiu de notes repetides (com passa a la Cinquena Simfonia de Beethoven). Representa el crit desesperat de la donzella que pareix dir "No vull morir. Encara som jove”.

El segon moviment està estructurat com untema i cinc variacions que no són més que cinc maneres de convèncer la donzella que la mort és part de la vida i que l’ha d’acceptar. El tema principal, que representa la mort en aquest poema, està extret del lied abans anomenat i es va alternant entre els quatre instruments de l’agrupació.

L’scherzo (tercer moviment) està construït sobre l’esquema del minuet i trio clàssic (ABA). La mort ha sortit victoriosa i toca una "alegre" dansa amb el seu violí. De vegades la mort (o el diable) es representa amb un violinista excepcional que sol anar alegrant els cementiris al ritme de les seves endimoniades melodies (com a la "La dansa macabra" de Saint-Saëns).

El darrer moviment és una tarantel·la (al sud d'Itàlia és una dansa de la mort) en la qual apareix el motiu de les tres notes (la donzella): primer de manera esbiaixada per, més tard, formar part essencial de l'estructura fins a la reexposició final del tema principal. La donzella també acaba ballant la dansa de la mort. S'ha resignat. Fins i tot sembla acceptar l’objectiu que aquesta representa, ja que en certa manera és un descans de tribulacions inútils.

prog_ind_1

Artemis Quartett

Artemis Quartett

Un aniversari i un nou principi, tot plegat. El quartet està assumint nous reptes de forma valenta, sense conformar-se amb el bon camí recorregut. Trenta anys després de la seva fundació el 1989, l’any en què caigué el Mur de Berlín, un renovat Artemis Quartett dona la benvinguda a dos membres nous. Al llarg dels anys, el quartet s’ha anat adaptant als nous compromisos amb facilitat i ara es visualitza un canvi radical: des de l’inici de la temporada 2019/20, el violinista Suyoen Kim, nascut a Münster, Westfàlia, i ara primer violí de la Konzerthaus Orchester Berlín, alternarà el primer i segon violí amb Vineta Sareika, després de la partida d’Anthea Kreston. Mentrestant, la violoncel·lista holandesa Harriet Krijgh, que ja és una solista destacada, substitueix el membre fundador Eckart Runge.

Aquest canvi s’està produint a tota velocitat, mentre es van complint totes les expectatives del públic. Per setembre de 2019, el programa de gires del quartet ja inclou dues dates a Amsterdam, en el Concertgebouw. La propera temporada 2019/20, el renovat quartet continuarà els seus cèlebres cicles amb tres programes cada un en el Kammermusiksaal de la Filharmònica de Berlín i en el Mozartsaal de la Konzerthaus de Viena. També seguirà actuant en els principals cicles de concerts d’Europa, Amèrica del Nord i Àsia. En el moment de fer-ho el quartet assumeix un gran desafiament. Alhora que es torna a formar, el conjunt ha de conservar tant el seu caràcter com la seva identitat. L’acomiadament d’Eckart Runge del quartet també marca la partida del darrer membre fundador del conjunt, els quatre intèrprets originals del qual s’ajuntaren quan eren estudiants a la Musikhochschule Lübeck. Però la continuïtat de les futures generacions del quartet està assegurada: el violinista Gregor Sigl s’hi uní el 2007 i Vineta Sareika fou nomenada líder el 2012.

El concepte tradicional estilístic de quartet de corda, definit i encarnat per una personalitat dominant que és generalment el líder, no s’aplica en el cas de l’Artemis Quartett. De fet, l’excel·lent qualitat d’aquest grup, que ben aviat guanyà importants premis internacionals i establí nous estàndards per als conjunts de música de cambra, en part gràcies a nombrosos enregistraments que foren mol aclamats, és el resultat dels seus incansables esforços en comú. Aquesta és certament l’opinió de Gregor Sigl, que actualment és el membre que porta més anys en actiu. Per una banda, la personalitat artística del grup sempre està determinada per les característiques de cada individu creador de música. Per l’altra, en les darreres dècades el quartet ha desenvolupat el seu propi ADN, per dir-ho així, i ha vist com la seva estructura col·lectiva s’ha fet més complexa i elàstica, segons paraules de Sigl: “Cada membre ha enriquit i nodrit el quartet al llarg dels anys. Tots i cada un dels músics hi han fet la seva pròpia contribució de valor incalculable. Tots han acceptat les bases de les normes internes i els coneixements fàctics del grup, que no només es mantenen de forma curosa sinó que també es transmeten molt deliberadament”.

Durant molt de temps, el quartet s’ha restringit a tres programes per temporada, amb la condició que les obres individuals es podran mantenir fins a la pròxima. Cada programa es prepara amb la màxima cautela durant un període de vàries setmanes i després es presenta diverses vegades a concerts per tot el món, durant els quals les interpretacions del quartet es concreten i es fan cada vegada més refinades. Els quatre músics tenen una ètica de treball inequívocament perfeccionista, que requereix una gestió precisa del temps i un alt grau d’autodisciplina. Aquest enfocament rigorós proporciona una estructura de gran flexibilitat. Al llarg dels anys, Gregor Sigl ha descobert que “l’espontaneïtat sorgeix quan una persona sap exactament el que fa. La llibertat només ve de la seguretat total”. Els membres de l’Artemis Quartett sempre mantenen registres detallats dels resultats de la feina feta en els assajos conjunts, de manera que cada cop que retornen a una composició poden tornar a començar amb el mateix nivell de visió creativa al qual s’havia arribat anteriorment. Sigl creu que d’aquesta manera el quartet segurament ha construït un fons d’idees i experiències més ric que si hagués tengut sempre els mateixos quatre membres.

Els fonaments ètics i musicals de l’Artemis Quartett han mantingut la seva estabilitat en tots els àmbits. Com Sigl ha explicat, a més dels més alts estàndards instrumentals, aquestes bases també abasten una "indestructible recerca de la veritat". Per als músics de l’Artemis Quartett, l’extrema "curiositat" i "obertura" en tots els seus intercanvis d’idees, més la capacitat de deixar de banda el propi ego, formen la base d’aquesta "disparitat de tots els participants en pluralitat combativa" que el filòsof Wolfgang Welsch identificà com a principal distintiu interpersonal artístic del quartet de corda. Les exigències artístiques constants i elevades, juntament amb l’enorme interès en la formació d’una coreografia compartida, crea la base de l’estabilitat del quartet, tant dins com fora de la posada en escena del concert. Sense això l’Artemis Quartett mai no hauria tengut una carrera de més de trenta anys. "Després de tot", com diu Sigl, "el més difícil és romandre junts".

Sembla que tot està a punt per al quartet en la seva nova estructura. A l’inici del procés de selecció per ocupar els llocs, Vineta Sareika i Gregor Sigl tot d’una triaren els seus dos nous col·legues, però dubtaren en dirigir-s’hi perquè ambdós tenien ja molt d’èxit en les carreres que havien elegit. Com diu Sigl, Suyoen Kim i Harriet Krijgh són "intèrprets sensacionals", "enormement curiosos" i "tenen molt clar que volen tocar en un quartet". Per a ambdós, aquesta passa marca haver complit un somni professional llargament volgut. L’imminent any de jubileu de Beethoven el 2020 marcarà una fase durant la qual aquest quartet de renom internacional gaudirà d’un lloc especial en l’atenció pública. Cada un dels tres programes amb els quals l’Artemis Quartett marcarà el 250 aniversari del compositor consisteix en un important quartet de Beethoven (op. 59 no. 3, op. 130/133, o op. 132) combinat amb treballs comissionats recentment per Peteris Vasks, Lera Auerbach i Jörg Widmann. En un programa que també presenta la versió de quintet de corda de la Kreutzer Sonata de Beethoven, Eckart Runge tornarà com a segon violoncel.

Aquest lloc utilitza cookies, al utilitzar aquest lloc, acceptau l'ús de cookies amb conformitat amb les nostres directrius. Per més informació legeixi la nostra Política de Cookies. Acceptar