LES ARTS FLORISSANTS TRIO

presenta
Les Recettes de l’amour

William CHRISTIE, director musical i clavecí

Lea DESANDRE, mezzosoprano

Thomas DUNFORD, llaüt

Les recettes de l’amour (‘Les receptes de l’amor’)

Algunes amistats transcendeixen generacions; és el cas de la connexió musical i humana que uneix William Christie amb Lea Desandre i Thomas Dunford. Si un va revelar els altres dos al gran públic, malgrat els anys de diferència tots tres comparteixen un gust comú per la música entesa amb audàcia, empenta, fantasia i, sobretot, passió.

Trobam tots aquests ingredients en la intimitat d’aquesta família de cor i música, que ens convida a aquest insòlit programa amb aquestes tres personalitats úniques. Trencant les barreres entre estils i èpoques, aquestes Recettes de l’amour barregen àries barroques, melodies i extractes d’operetes – de Marc-Antoine Charpentier a Jacques Offenbach, passant per Reynaldo Hahn i Michel Lambert– amb un fil conductor: la llengua francesa tan estimada per aquest trio cosmopolita. Un menú saborós… i divertit!

Hippolyte et Aricie, «L’amour comme Neptune»
J.P. Rameau (1683-1764)

Dardanus, «Je veux que sous mes lois tous les cœurs soient heureux”
J.P. Rameau 

Ciboulette, «Moi je m’appelle Ciboulette»
R. Hahn (1874-1947)

«Ah qu’ils sont courts les beaux jours»
M.A. Charpentier (1643-1704)

Le Mariage forcé, «Récit de la beauté»
J.B. Lully (1632-1687)

Belle lurette, «Couplets du souper»
J. Offenbach (1819-1880)

«Auprès du feu»
M.A. Charpentier

La Périchole, «Ariette de la griserie»
J. Offenbach

«Les barricades mystérieuses»
F. Couperin (1668-1733)

“Celle qui fait tout mon tourment”
M. A. Charpentier

«Le doux silence»
H. D’Ambruys 

«Le charme»
E. Chausson (1855-1899)

L’enfant et les sortilèges, «Toi le cœur de la rose»
M. Ravel (1875-1937)

«Charmante nuit»
M. Lambert (1610-1696)

«Les tendre plaintes» Instrumental  – Thomas & Bill ou Bill solo
J-P Rameau

«Ruisseau qui nourrit dans ce bois»
M.A. Charpentier

Médée, «Princesse c’est sur vous que mon espoir se fonde»
M.A. Charpentier

 «Les voix humaines» (tiorba sola)
M. Marais (1656-1728)

Médée, «Quel prix de mon amour»
M.A. Charpentier

«Passacaille» – instrumental
L. Couperin (1626-1661)

La belle Hélène, «Amours divins»
J. Offenbach

«Profitez du printemps»
M.A. Charpentier

«Vos mépris chaque jour»
M. Lambert

NOTES AL PROGRAMA

Música antiga i no tan antiga
Antoni Pizà

Professor de Musicologia a The City University of NY

A principis dels anys seixanta, el món dels concerts clàssics va passar una forta convulsió que s’ha acabat anomenant “interpretació historicista”, entre altres termes.  Aquest moviment estava motivat, sobretot, per un esperit de correcció o rectificació. Entre molts professionals de la interpretació musical van cristal·litzar dues idees: una era que el repertori musical estava basat en una dotzena escassa de compositors dels segles XVIII i XIX (Bach, Mozart, Beethoven, Brahms, etc.) i calia ampliar el repertori ―o sigui, allò que toquen habitualment les orquestres― amb altres compositors d’altres països, cultures i sobretot períodes històrics diferents dels segles XVIII i XIX, que són el centre del repertori; la segona era que en moltes ocasions la música ja coneguda ―Bach, posem per cas― s’interpretava incorrectament perquè a l’hora de tocar-la s’executava amb criteris moderns.  Bach, Handel, Scarlatti i altres compositors del barroc, per posar un exemple conegut per tots, es tocaven amb el piano i no el clavecí. Així amb aquest esperit de rectificació va néixer el moviment de la música a vegades denominada “antiga” amb “instruments originals” i amb criteris d’interpretació historicista.

El que en els anys seixanta va començar com a un petit moviment artístic marginal, emperò, ha acabat essent pràcticament una forma d’entendre la música molt rellevant en el panorama dels concerts clàssics. A més a més que el públic ha perdut la por a compositors “oblidats” o desconeguts, ara ja és molt normal l’execució de compositors i d’obres del repertori habitual en interpretació historicista. És important remarcar que la interpretació historicista no ha substituït la interpretació moderna, sinó que l’ha complementada. Avui en dia, podem escoltar Bach al piano modern o al clavecí i ningú no s’escandalitza de res. Les dues interpretacions són artísticament vàlides, si bé gràcies a la interpretació historicista el públic ara ha cobrat consciència de dues coses. Primera, que la interpretació historicista és més propera ―si bé no exacta, perquè l’exactitud històrica és una quimera― a la forma original com se sentia aquesta música quan es va crear. La segona cosa és que l’historicisme permet descobrir molts matisos que en la interpretació moderna quedaven sepultats. Una analogia pot ajudar a comprendre aquest fenomen: algunes persones diuen que quan han reduït la sal (o el sucre o la nicotina) de les seves dietes, si bé al principi aquest canvi és un repte difícil ―el menjar no té gust de res―, acaben per descobrir nous sabors a la fruita, les verdures, la carn i el peix; sobtadament, apareixen nous aromes i gusts, subtilitats del paladar i matisos de l’olfacte que desconeixien. La interpretació historicista té aquesta característica: ens fa sentir la música de forma distinta i, si es vol, amb més criteri i amb tintures sonores més subtils.

I, com s’arriba a aquest historicisme revelador de pàtines soterrades pel temps?  Un aspecte molt important és l’instrument que s’utilitza i naturalment la forma de tocar-lo. Per exemple, en el concert d’anit veurem sobre l’escenari un clavecí (tocat per William Christie), un instrument de teclat amb cordes polsades o pinçades. Un gran avantatge del clavecí és que posseeix un so molt delicat i permet acords i línies melòdiques separades, independents, sense la mescla i possible confusió que ocasiona el reverberant pedal del piano, instrument, per cert, de cordes percudides que és molt posterior al clavecí. Com a instrument de cambra i de sonoritat íntima, per tant, el clavecí és ideal per a un saló privat i no una sala de concerts (o un pati exterior, com anit) perquè, a més a més, permet poques dinàmiques (no pot sonar ni massa fort ni massa suau).

Un altre instrument que sentirem anit és la tiorba, l’instrument més greu de la família dels llaüts i que és molt similar a l’arxillaüt (tocat aquí per Thomas Dunford).  La tiorba és també un instrument de corda polsada que es toca amb dues tècniques bàsiques: el puntejat, que afegeix melodies curtes i ornamentals com un comentari a la melodia principal, i el raspat, que permet crear un efecte d’acords i de progressions harmòniques. La tiorba té dos mànecs, a vegades sense trasts, i un d’aquests mànecs té el seu corresponent conjunt de cordes addicionals que serveixen per fer sonar els baixos. 

La veu en el món de la interpretació historicista (anit sentirem la mezzosoprano Lea Desandre) també és diferent de la veu del món de l’òpera. Una de les diferències és que en òpera se sol usar molt el vibrato, una oscil·lació minúscula que to que permet crear expressivitat i a més projectar la veu a una certa distància.  En les interpretacions historicistes el vibrato s’utilitza molt menys que en l’òpera i és un ornament, un afegit, i no una part integral de l’execució. Normalment, els cantants solen seguir el ritme, els accents i el moviment del text i, seguint criteris historicistes es permeten petites improvisacions, ornaments i tota classe de llibertats que en general no són acceptables en el món de l’òpera.

En una interpretació historicista els músics de vegades no van de frac i toquen de drets; molts d’ells són joves de mentalitat eclèctica que avui toquen Purcell i demà formen una banda de punk. En general predomina l’esperit informal. Però això no vol dir que no hi hagi rigor històric i un exquisit gust musical. Un intèrpret historicista ha de saber si el “la” s’ha d’afinar a 440 hertzs (com el piano “normal”) o més alt o més baix. El temprament també li pot ocupar moltes hores d’estudi a un intèrpret historicista per aclarir si l’escala ha de tenir dotze tons o més o menys. L’estudi de la música i l’execució amb criteris historicistes és una disciplina molt rigorosa: s’han de consultar tractats teòrics en llatí o en català medieval. Però amagant aquestes hores i hores d’estudi hi ha d’haver art, bellesa i una aparent naturalitat.

El programa que es presenta anit inclou una antologia de música vocal anglesa i francesa, que cobreix des de finals del segle XVII fins al segle XX. Això vol dir que s’escoltaran obres del barroc (Lawes, Purcell, Lambert, Couperin, etc.) interpretades amb criteris historicistes com els que s’han descrit anteriorment. Però també s’escoltaran obres de compositors com Copland, Barber, Poulenc i Ravel, compositors del s. XX, cosa que demostra l’esperit obert i ecumènic del moviment d’interpretació historicista. Anit, en definitiva, se sentirà música antiga i no tan antiga.

WILLIAM CHRISTIE, direcció musical i orgue

William Christie és l’artífex d’una de les aventures musicals més notables dels darrers quaranta anys. Clavecinista, director d’orquestra, musicòleg i docent, va exercir un paper pioner en el redescobriment de la música barroca en portar a la llum a un públic ampli el repertori francès dels segles XVII i XVIII. Americà de naixement i resident a França des de 1971, la seva carrera va fer un gir decisiu quan va crear Les Arts Florissants el 1979.

Al capdavant d’aquest conjunt instrumental i vocal presenta en concert el repertori líric amb una firma molt personal. El 1987 va experimentar una veritable consagració amb Atys de Lully a l’Opéra Comique de París, producció que va visitar moltes altres grans sales internacionals. De Charpentier a Rameau, passant per Couperin i Mondonville, William Christie és el mestre indiscutible de les tragèdies líriques, òpera-ballets, motets francesos i música de cort. Una afició a la música francesa que no li impedeix explorar també els repertoris de Monteverdi, Rossi, Purcell, Handel, Mozart, Haydn o Bach.

Entre les seves produccions líriques, esmentem el 2018 Jephtha i Ariodante de Handel, respectivament a l’Òpera de París i la Staatsoper de Viena, així com The Beggar’s Opera de John Gay al Théâtre des Bouffes du Nord, o L’incoronazione di Poppea de Monteverdi al Festival de Salzburg. Com a director convidat, William Christie dirigeix ​​regularment orquestres com la Filharmònica de Berlín o l’Orchestra of the Age of Enlightenment a escenaris com el Festival de Glyndebourne, la Metropolitan Opera o l’Opernhaus de Zuric.

La seva discografia inclou més d’un centenar d’enregistraments, els darrers dels quals – La Missa en si menor, N’espérez plus, mes yeux i L’incoronazione di Poppea – han format part de la col·lecció Les Arts Florissants d’Harmonia Mundi. En el seu afany per aprofundir en la faceta de formador, va fundar el 2002 l’Académie du Jardin des Voix. Des del 2007 és artista resident a la Juilliard School of Music de Nova York on imparteix classes magistrals dues vegades a l’any, i llança el 2021 amb Les Arts Florissants les primeres classes magistrals al Quartier des Artistes (Thiré, Vendée) per a joves músics professionals. El 2012 va crear el festival Dans les Jardins de William Christie a Thiré, on va reunir Les Arts Florissants, els seus alumnes de la Juilliard School i els guanyadors del Jardin des Voix. El 2018, va donar tot el seu patrimoni a la Fundació William Christie – Les Arts Florissants.

LEA DESANDRE, Mezzosoprano

Després d’un destacat debut amb el repertori mozartià com Despina (Cosi fan tutte/Mozart) al Festival de Salzburg del 2020, la mezzosoprano francoitaliana Lea Desandre ha consolidat al llarg de les temporades la seva afinitat amb el compositor austríac. Va presentar el seu debut amb Cherubin (Le nozze di Figaro/Mozart) al Festival d’Aix-en-Provence el 2021, per debutar aquesta temporada a sales prestigioses com l’Òpera de París, l’Òpera de Zuric, el Liceu Barcelona o l’Òpera de Lausana.

Arran del llançament del seu primer àlbum en solitari per a Erato/Warner, Amazone, amb el Jupiter Ensemble/Thomas Dunford, Lea Desandre actuarà a sales com la Staatsoper Berlin, Philharmonie de París, Carnegie Hall, Philharmonie de Berlín, Opéra de Bordeaux, Elbphilharmonie Hamburg, així com a les principals sales espanyoles.

Aclamada com Annio (La clemenza di Tito/Mozart) el 2021 al Festival de Pentecosta de Salzburg, va actuar juntament amb John Eliot Gardiner a Les nuits d’eté/Berlioz i Despina (Cosi fan tutte/Mozart) al Salzburger Festspiele. Des de 2015, Lea Desandre ha destacat en molts de papers com el d’Urbain (Les huguenots/Meyerbeer) a l’Òpera de Ginebra, Rosina (Il Barbiere di Siviglia/Rossini), Dido (Dido and Aeneas/Purcell), Alcione (Alcione/Marais) ) a l’Opéra Comique, Sesto (Giulio Cesare/Händel), Valletto i Amore (Incoronazione di Poppea/Monteverdi) a Salzburg, o Messaggiera (Orfeu/Monteverdi) a Nova York i Washington.

Als vint anys, Lea Desandre va ser descoberta per William Christie; a partir de llavors, la seva carrera es va desenvolupar fins al punt de ser nomenada el 2017 Artista Lírica Revelació a les Victoires de la Musique Classique i nominada a la categoria Artista Lírica en la seva edició de 2021. Lea va estudiar a Venècia amb Sara Mingardo i es va formar durant dotze anys en dansa clàssica.

Lea Desandre ha estat convidada a cantar amb prestigiosos directors i músics com William Christie, Gustav Dudamel, Thomas Hengelbrock, Myung Whun Chung, Joana Mallwitz, Sir John Elliot Gardiner, Enric Mazzola, Raphaël Pichon, Marc Minkowski, Emmanuelle Haïm; així com amb altres directors de renom com Barrie Kosky, Christof Loy, Jan Lauwers, Lotte de Beer, Netia Jones, Jossi Wieler, Sergio Morabito, James Gray o Jean-Yves Ruf.

Els seus concerts i recitals l’han portada per tot el món: Wigmore Hall, Mozarteum Salzburg, Musikverein Wien, Walt Disney Concert Hall (LA), Théâtre des Champs Elysées, Philharmonie de París, Opera de Bordeaux, Sydney Opera House, Opera de Genève, Sala Simfònica de Xangai…

Molt vinculada a la música de cambra, actua regularment en concert amb Thomas Dunford i el seu Ensemble Jupiter. La seva versatilitat musical també l’ha portada a revelar-se en un “seul en scène” (un pastitx de Rameau) a l’Opéra Comique, així com a la gran Gala Farinelli al Salzburger Festspiele al costat de Cecilia Bartoli.

Entre la seva discografia destaca el seu recital en solitari per a Erato/Warner Amazone amb l’Ensemble Jupiter (Erato/2021), Barricades amb Jean Rondeau i Thomas Dunford (Erato/2020), Vivaldi amb l’Ensemble Jupiter (Alpha/2019), Handel Italian Cantatas amb Sabine Devieilhe i Emmanuelle Haïm/Le Concert d’Astrée (Erato/2018) o Cities amb Thibault Cauvin (Sony/2018).

THOMAS DUNFORD, llaüt

Nascut a París el 1988, Thomas Dunford descobreix el llaüt als nou anys gràcies a la seva professora Claire Antonini en els seus estudis al Conservatori de París, on obté el Primer Premi, per unanimitat, a la classe de Charles-Edouard Fantin; continua la seva formació a la Schola Cantorum de Basilea amb Hopkison Smith. Assisteix a classes magistrals amb llaütistes com Rolf Lislevand, Julian Bream, Eugène Ferré, Paul O’Dette, Pascale Boquet, Benjamin Perrot i Eduardo Eguez.

Del 2003 al 2005 Thomas va debutar a Nit de Reis, o el que vulguis de Shakespeare, a l’escenari de la Comédie Française. Des de llavors, ha actuat per tot el món: Carnegie Hall i Frick Collection de la ciutat de Nova York, Wigmore Hall de Londres, Kennedy Center de Washington, Recital Society de Vancouver, Palau de la Música de Barcelona, ​​Philarmonie de París i de Berlín , TAP Poitiers, WDR de Colònia, Bozar de Brussel·les… També actua a festivals com Saintes, Radio France Montpellier Occitanie, Ambronay, Leipzig Bachfest, Utrecht, Folles Journées de Nantes… Treballa a Anglaterra, Escòcia, Irlanda, Islàndia, Itàlia, Espanya, Alemanya, Àustria, Noruega, Bèlgica, Països Baixos, Suïssa, Polònia, Hongria, Romania, Estònia, República Txeca, Dinamarca, EUA, Brasil, Colòmbia, Xile, Mèxic, Israel, Xina, Japó i l’Índia.

Thomas Dunford és convidat a col·laborar, de forma regular, amb formacions i orquestres com Les Arts Florissants, Academy of Ancient Music, Cappella Mediterranea i Pygmalion entre d’altres. També dirigeix ​​la producció amb l’Òpera Lafayette de Washington DC des del 2017.

El 2018, crea la seva pròpia formació, Jupiter, que reuneix músics com Lea Desandre, Jean Rondeau, Sophie Gent, Théotime Langlois de Swarte, Bruno Philippe, Peter Whelan… El seu primer àlbum dedicat a Vivaldi (guardonat amb diferents premis) va ser llançat per Alpha el 2019. Entre els seus principals projectes actuals s’inclou un programa d’oratoris de Haendel amb Lea Desandre i Iestyn Davies com a solistes, així com Amazone, un programa de recitals francesos i italians amb Lea Desandre. Jupiter ha estat convidat a actuar als principals escenaris d’Europa i els Estats Units, com la Philharmonie de París, la Philharmonie de Berlín, Auditorium de la Ràdio de França, ElbPhilharmonie d’Hamburg, Carnegie Hall, Wigmore Hall, Festival de Pâques Aix-en -Provence… Amb anterioritat a l’èxit de Jupiter, Thomas Dunford va rebre nombrosos premis pels seus enregistraments en solitari (amb Alpha): Lacrimae el 2012, Labirinto d’Amore el 2014 i Bach suites el 2018.

Per a l’actual temporada 2021-2022, Thomas Dunford estarà de gira pels Estats Units amb el conjunt Jupiter (Los Angeles, San Francisco, San Diego, Washington, Carnegie Hall de Nova York…). A la tardor tornarà a actuar a l’Elbphilharmonie d’Hamburg, per visitar posteriorment el Japó a l’Oji Hall de Tòquio i fer una gira per primavera per les principals sales espanyoles. Actuarà així mateix a duo amb Jean Rondeau al Wigmore Hall de Londres.

Thomas Dunford és aficionat a molts de gèneres musicals, particularment al jazz, i ha estat treballant en projectes de música de cambra amb directors i solistes com William Christie, Paul Agnew, Leonardo Garcia Alarcón, Nicola Benedetti, Keyvan Chemirani, Jonathan Cohen, Christophe Coin, Iestyn Davies, Lea Desandre, Isabelle Faust, Bobby McFerrin, Philippe Herreweghe, Monica Huggett, Alexis Kosenko, Francois Lazarévitch, Anne-Sophie von Otter, Trevor Pinnock, Patricia Petibon, Sandrine Piau, Anna Prohaska, Hugo Reyne , Skip Sempé o Jean Tubéry entre uns altres. També actua de forma regular juntament amb el clavecinista Jean Rondeau, la mezzosoprano Lea Desandre i el contratenor Iestyn Davies.

Organitza i patrocina

Amb el suport de

Col·laboren

Mitjà de comunicació oficial

Membre de l’Associació espanyola de Festivals de Música Clàssica

Mitja de comunicació col·laborador

Oficina del Festival de Pollença

Convent de Sant Domingo

C/. de Pere J. Cànaves Salas, s/n

[email protected]

T.(+34) 971 899 323

Horari oficina

De dimarts a dissabte de 10.00 a 13.30h

Dijous de 16.30 a 19.00

Per a reservar i comprar entrades el mateix dia del concert, de 20.30 a 22.00h