Música antiga i no tan antiga

Antoni Pizà

Professor de Musicologia a The City University of NY

A principis dels anys seixanta, el món dels concerts clàssics va passar una forta convulsió que s’ha acabat anomenant “interpretació historicista”, entre altres termes.  Aquest moviment estava motivat, sobretot, per un esperit de correcció o rectificació. Entre molts professionals de la interpretació musical van cristal·litzar dues idees: una era que el repertori musical estava basat en una dotzena escassa de compositors dels segles XVIII i XIX (Bach, Mozart, Beethoven, Brahms, etc.) i calia ampliar el repertori ―o sigui, allò que toquen habitualment les orquestres― amb altres compositors d’altres països, cultures i sobretot períodes històrics diferents dels segles XVIII i XIX, que són el centre del repertori; la segona era que en moltes ocasions la música ja coneguda ―Bach, posem per cas― s’interpretava incorrectament perquè a l’hora de tocar-la s’executava amb criteris moderns.  Bach, Handel, Scarlatti i altres compositors del barroc, per posar un exemple conegut per tots, es tocaven amb el piano i no el clavecí. Així amb aquest esperit de rectificació va néixer el moviment de la música a vegades denominada “antiga” amb “instruments originals” i amb criteris d’interpretació historicista.

El que en els anys seixanta va començar com a un petit moviment artístic marginal, emperò, ha acabat essent pràcticament una forma d’entendre la música molt rellevant en el panorama dels concerts clàssics. A més a més que el públic ha perdut la por a compositors “oblidats” o desconeguts, ara ja és molt normal l’execució de compositors i d’obres del repertori habitual en interpretació historicista. És important remarcar que la interpretació historicista no ha substituït la interpretació moderna, sinó que l’ha complementada. Avui en dia, podem escoltar Bach al piano modern o al clavecí i ningú no s’escandalitza de res. Les dues interpretacions són artísticament vàlides, si bé gràcies a la interpretació historicista el públic ara ha cobrat consciència de dues coses. Primera, que la interpretació historicista és més propera ―si bé no exacta, perquè l’exactitud històrica és una quimera― a la forma original com se sentia aquesta música quan es va crear. La segona cosa és que l’historicisme permet descobrir molts matisos que en la interpretació moderna quedaven sepultats. Una analogia pot ajudar a comprendre aquest fenomen: algunes persones diuen que quan han reduït la sal (o el sucre o la nicotina) de les seves dietes, si bé al principi aquest canvi és un repte difícil ―el menjar no té gust de res―, acaben per descobrir nous sabors a la fruita, les verdures, la carn i el peix; sobtadament, apareixen nous aromes i gusts, subtilitats del paladar i matisos de l’olfacte que desconeixien. La interpretació historicista té aquesta característica: ens fa sentir la música de forma distinta i, si es vol, amb més criteri i amb tintures sonores més subtils.

I, com s’arriba a aquest historicisme revelador de pàtines soterrades pel temps?  Un aspecte molt important és l’instrument que s’utilitza i naturalment la forma de tocar-lo. Per exemple, en el concert d’anit veurem sobre l’escenari un clavecí (tocat per William Christie), un instrument de teclat amb cordes polsades o pinçades. Un gran avantatge del clavecí és que posseeix un so molt delicat i permet acords i línies melòdiques separades, independents, sense la mescla i possible confusió que ocasiona el reverberant pedal del piano, instrument, per cert, de cordes percudides que és molt posterior al clavecí. Com a instrument de cambra i de sonoritat íntima, per tant, el clavecí és ideal per a un saló privat i no una sala de concerts (o un pati exterior, com anit) perquè, a més a més, permet poques dinàmiques (no pot sonar ni massa fort ni massa suau).

Un altre instrument que sentirem anit és la tiorba, l’instrument més greu de la família dels llaüts i que és molt similar a l’arxillaüt (tocat aquí per Thomas Dunford).  La tiorba és també un instrument de corda polsada que es toca amb dues tècniques bàsiques: el puntejat, que afegeix melodies curtes i ornamentals com un comentari a la melodia principal, i el raspat, que permet crear un efecte d’acords i de progressions harmòniques. La tiorba té dos mànecs, a vegades sense trasts, i un d’aquests mànecs té el seu corresponent conjunt de cordes addicionals que serveixen per fer sonar els baixos. 

La veu en el món de la interpretació historicista (anit sentirem la mezzosoprano Lea Desandre) també és diferent de la veu del món de l’òpera. Una de les diferències és que en òpera se sol usar molt el vibrato, una oscil·lació minúscula que to que permet crear expressivitat i a més projectar la veu a una certa distància.  En les interpretacions historicistes el vibrato s’utilitza molt menys que en l’òpera i és un ornament, un afegit, i no una part integral de l’execució. Normalment, els cantants solen seguir el ritme, els accents i el moviment del text i, seguint criteris historicistes es permeten petites improvisacions, ornaments i tota classe de llibertats que en general no són acceptables en el món de l’òpera.

En una interpretació historicista els músics de vegades no van de frac i toquen de drets; molts d’ells són joves de mentalitat eclèctica que avui toquen Purcell i demà formen una banda de punk. En general predomina l’esperit informal. Però això no vol dir que no hi hagi rigor històric i un exquisit gust musical. Un intèrpret historicista ha de saber si el “la” s’ha d’afinar a 440 hertzs (com el piano “normal”) o més alt o més baix. El temprament també li pot ocupar moltes hores d’estudi a un intèrpret historicista per aclarir si l’escala ha de tenir dotze tons o més o menys. L’estudi de la música i l’execució amb criteris historicistes és una disciplina molt rigorosa: s’han de consultar tractats teòrics en llatí o en català medieval. Però amagant aquestes hores i hores d’estudi hi ha d’haver art, bellesa i una aparent naturalitat.

El programa que es presenta anit inclou una antologia de música vocal anglesa i francesa, que cobreix des de finals del segle XVII fins al segle XX. Això vol dir que s’escoltaran obres del barroc (Lawes, Purcell, Lambert, Couperin, etc.) interpretades amb criteris historicistes com els que s’han descrit anteriorment. Però també s’escoltaran obres de compositors com Copland, Barber, Poulenc i Ravel, compositors del s. XX, cosa que demostra l’esperit obert i ecumènic del moviment d’interpretació historicista. Anit, en definitiva, se sentirà música antiga i no tan antiga.