Concert 16 agost – Festival de Pollença

MARIA JOÂO PIRES, piano

I Part

Sonata per a piano en la major, D. 664 F. Schubert (1797 – 1828)

I. Allegro moderato

II. Andante

III. Allegro

Suite bergamasque C. Debussy (1862 – 1918)

I. Prèlude

II. Menuet

III. Clair de lune

IV. Passepied

II Part

Tres nocturns, op. 9 F. Chopin (1810 – 1849)

I. Larguetto, en si bemoll menor

II. Andante, en mi bemoll major

III. Allegretto, en si major

Dos nocturns, op. 27.

I. Larghetto, en do sostenido menor

II. Lento sostenuto, en re bemoll major

Nocturn núm. 19 en mi menor, op. post. 72

Dos valsos, op. post. 69

I. Lento, en la bemoll major

II. Moderato, en si menor

MARIA JOÂO PIRES, piano

Nascuda el 23 de juliol de 1944 a Lisboa, Maria João Pires va fer el seu primer concert públic als quatre anys. Va començar els seus estudis de música i piano amb Camps Coelho i Francine Benoît, i continuà més tard a Alemanya amb Rosl Schmid i Karl Engel. A més dels seus concerts, ha enregistrat per a la discogràfica Erato durant quinze anys i per a Deutsche Grammophon durant vint.

Des de la dècada de 1970, Pires s’ha dedicat a reflectir la influència de l’art en la vida, la comunitat i l’educació per tal de descobrir noves maneres d’establir aquesta forma de pensar en societat. Busca noves vies, tot respectant el desenvolupament d’individus i cultures, per fomentar l’intercanvi d’idees.

El 1999 va crear a Portugal el Belgais Centre, dedicat a l’estudi de les arts, on Maria Joâo Pires ofereix regularment tallers interdisciplinaris per a músics professionals i amants de la música. A la sala de concerts de Belgais es fan amb freqüència concerts i enregistraments; en el futur, aquests enregistraments es compartiran amb la comunitat digital internacional.

L’any 2012, la pianista va iniciar dos projectes complementaris a Bèlgica: els “Cors Partitura”, un projecte que crea i desenvolupa cors per a infants d’entorns desafavorits i els “Tallers Partitura”. Tots aquests projectes tenen com a objectiu crear una dinàmica altruista entre artistes de diferents generacions i proposar una alternativa a un món massa centrat en la competitivitat. Aquests projectes, tallers i filosofia ja s’estan difonent pertot arreu.

NOTES AL PROGRAMA

Comentaris al concert

Mercè Pons (compositora i directora del Gabinet de Comprensió Musical GACOMUS)

Franz SCHUBERT (1797 – 1828)

Sonata per a piano en la major, D 664

Franz Schubert va ser un gran admirador de Beethoven. Ambdós compositors eren classicistes, però situats a la frontera amb el nou estil que començava a principis del segle XIX: el Romanticisme. Beethoven construïa la forma sonata amb temes contraposats i que implicaven un desenvolupament conflictiu, fet que aportava dramatisme a les seves obres. A Schubert, amb un caràcter personal molt diferent al geni de Bonn, no trobem aquests contrastos temàtics i fortes tensions, sinó una contínua evolució musical de la qual flueix un esperit líric, una meravellosa efusió que creix i evoluciona per transformar-se fins a l’infinit a través de fantàstiques modulacions.

Les sonates per a piano de Schubert ens delecten per les seves commovedores melodies, la seva concisió rítmica i la seva riquesa harmònica que es desenvolupen en unes estructures clàssiques que evolucionen per la seva extraordinària sensibilitat i expressivitat immenses.

La Sonata en la major D 664 va ser composta el 1819 i està estructurada en tres moviments. L’Allegro moderato inicial presenta un tema amable i molt cantabile que molt a poc a poc es transformarà en una melodia més enfosquida, i tot junt desembocarà en un desenvolupament molt apassionat i poderós. Al final ens conduirà altre cop a la idea inicial, com si tot el que haguéssim escoltat fos fruit d’un somni. El segon moviment, Andante, comença amb una introducció de caràcter dolorós que es transforma en una melodia íntima i commovedora, del més pur estil romàntic. El tercer moviment, Allegro, presenta un primer tema ingènuament alegre i delicat que combina amb un tema més intens, i ambdós es relacionen per oferir a l’oient diferents caràcters anímics que s’allunyen de tot virtuosisme superflu i segueixen sempre el pur reflex exquisit del pensament musical de Schubert.

Claude DEBUSSY (1862 – 1918)

Suite bergamasque

Debussy era considerat pel compositor Pierre Boulez (1925-2016) “el pare de la música moderna”. En ell se sintetitzen trets musicals de molt diverses procedències. Hi podem trobar el cromatisme wagnerià, l’harmonia no funcional russa (Mussorgsky, Rimsky-Korsakov), els modes antics, així com algunes músiques populars (el gamelan javanès, el flamenc espanyol o la música de ball nord-americà). Qualificat (igual que Ravel) de músic impressionista, va ser un autèntic revolucionari que va generar un gran impacte en el rumb que prendria la música en el segle XX.

La Suite bergamasque probablement va ser composta el 1890 (al menys part d’ella), però no va ser publicada sencera fins el 1905. Aquesta cèlebre obra formada per quatre peces està basada en el món de la Commedia dell’Arte i els poemes de Paul Verlaine, i es considera llegendària en el camp de les obres per a piano sol. Utilitza l’estructura de la suite barroca com a punt de referència i conserva els noms de tres de les seves parts: Preludi, Minuet i Passepied.

No obstant això, i tenint en compte el llenguatge del compositor, hi trobem modificacions tant en l’ús harmònic com en el pensament de la línia melòdica. Com sempre, Debussy deixa que la música flueixi mentre es guia per la seva fantàstica oïda innata.

Al Preludi inicial que comença amb caràcter triomfal hi trobem el conegut caràcter de la improvisació, tan ben conduit pel compositor. El Minuet presenta un caràcter més juganer que el seu homòleg barroc. La tercera peça, titulada Clair de lune (Clar de lluna), és l’única de les quatre que no correspon, pel nom, a cap part d’una suite. Aquesta és una de les peces més famoses, si no la més famosa, de Debussy. Ha estat utilitzada en innombrables ocasions com a música incidental per a pel·lícules o associada a la representació musical de la pintura impressionista. El temps lent, el sentiment intrigant i reflexiu incrementat per les frases inacabades, ens crea una sensació d’ambigüitat. Un sentiment de calma que ens du a una contemplació melancòlica i sensual alhora. Acaba l’obra amb un Passepied (dansa cortesana francesa dels segles XVII i XVIII) de tempo més ràpid en comparació a la dansa original.

Frédéric CHOPIN (1810 – 1849)

3 Nocturns op. 9; 2 Nocturns op. 27; Nocturn 19 op. post 72;

2 Valsos op. post 69

La dedicació del romàntic Chopin a la música per a piano va ser total i absoluta, fins i tot a les seves cançons, on aquest instrument té un paper molt considerable del qual sols trobem precedents en els lieder del primer compositor que escoltarem avui vespre: F. Schubert. El llenguatge harmònic utilitzat per Chopin va ser una clara influència en l’etapa de transició al s. XX i, més en concret, en l’anomenada música impressionista. La sensació d’indefinició tonal fruit de les ondulacions que van canviant a poc a poc produint modulacions lleugeres i acords alterats enamorava el nostre segon compositor d’avui: Debussy. John Field (1782-1837), el compositor irlandès alumne de Muzio Clementi, va ser el primer creador en utilitzar el terme “nocturn” en el sentit romàntic que reconeixem, sinònim de meditació en un clima íntim, soledat, malenconia, misteri i poesia que podríem trobar en la nit. Però va ser Chopin (gran admirador de Field) qui va atorgar a aquest gènere musical el seu caràcter més universal.

F. Chopin va compondre vint-i-un nocturns entre els anys 1829 i 1846 dels quals els devuit primers varen ser publicats en vida de l’autor i la resta de forma pòstuma. Conservant l’estil de Field de fer “cantar” la melodia a la mà dreta del piano, Chopin va aconseguir que realment sonés com la veu humana, i aquest fet proporciona a aquestes peces curtes un caràcter encara més profund. El mateix Franz Liszt arribà a dir que veia als nocturns de Chopin clares influències del belcantisme de Vincenzo Bellini.

Alumnes de Chopin van testimoniar que el compositor els demanava en les seves interpretacions “un estil cantable que ajudés a comunicar el transfons vocal del gènere”. A més, l’estructura interna dels nocturns està inspirada en les àries de les òperes italianes i franceses. Així doncs presenten una forma ternària a la qual Chopin va contribuir dotant la secció central d’un caràcter independent i d’expressivitat absolutament diferent a les seccions extremes. Tot plegat Chopin ens condueix, a través d’aquesta forma senzilla i transparent, a un món on caben tots els sentiments poètics que puguem imaginar.

El Vals núm. 1 op. post 69, també anomenat “Vals de l’adéu”, va ser compost el 1835 i tot i que està dedicat a Charlotte de Rothschild (alumna de Chopin), el compositor el va oferir com a present a Maria Wodzinska, que va ser durant uns anys la seva promesa. En aquest expressiu vals en temps lent, la secció central presenta el caràcter d’una masurca (un altre gènere també cultivat per Chopin). El Vals núm. 2 op. post 69 es va compondre el 1829, però no es va publicar fins el 1852. En aquesta obra de joventut podrem observar

com el compositor tracta la tècnica de l’ornamentació per produir la variació melòdica.