Piotr BECZALA, tenor

Camillo RADICKE, piano

I Part

Ruggero Leoncavallo (1857-1919)

 Mattinata 

Stefano Donaudy (1879-1925)

Vaghissima sembianza

Freschi luoghi, prati aulenti

O del mio amato ben                                                              

(Col. 36 Arie de Stile Antico)

Ottorino Respighi (1879-1936)

Lagrime, P.9

Scherzo, P.68

Stornellatrice, P.69

Nevicata, P.65

Pioggia, P.90

Nebbie, P.64

II Part

Francesco Paolo Tosti (1846-1916)

L’ultima canzone

Chi sei tu che mi parli

Ideale

Giuseppe Verdi (1813 – 1901)

Di tu se fedele il flutto m’aspetta

(Un ballo in maschera – Act I, Scena II, Riccardo)

Quando le sere al placido

(Luisa Miller –Act II, Scena finale –  Rodolfo)

Giacomo Puccini (1858 – 1924)

Recondita armonia

(Tosca – Act I, Scena III, Mario Cavaradossi)

Piotr BECZALA, tenor

Piotr Beczala és un dels tenors lírics més sol·licitats del nostre temps i un convidat habitual en els principals teatres d’òpera del món. L’artista, nascut a Polònia, és aclamat no només per la bellesa de la seva veu, sinó també pel seu ardent compromís amb cada personatge que retrata. A més del seu treball operístic ha interpretat moltes de les grans obres vocals amb les orquestres i directors més importants del món.

La seva temporada 20/21 comença amb un recital al costat de la soprano Sondra Radvanovsky al Gran Teatre de Liceu de Barcelona. A continuació actuarà en un concert que tindrà lloc a la Konzerthaus Vienna. En format de concert visitarà també el Musikverein Graz, el Konzerthaus Viena, la Semperoper de Dresden -des d’on el canal de televisió alemany ZDF transmet anualment el famós concert de Cap d’Any, enguany sota la direcció de Christian Thielemann-, i el Teatr Wielki de Varsòvia. Com a part del cicle de concerts Great Voices, Piotr Beczala actuarà a la Philharmonie am Gasteig de Munic, a la Konzerthaus de Viena i viatjarà a Moscou per participar en una gala al costat de l’Orquestra Filharmònica de Moscou dirigida per Marc Piollet. Una gira de recitals amb la pianista Sarah Tysman el portarà a Oviedo, Las Palmas, La Palma i Barcelona. Finalitzarà la gira a Madrid amb una gala al Teatro Real. Piotr Beczala Cantarà Das Lied von der Erde de Gustav Mahler amb l’Orquestra de Filadèlfia, sota la batuta de Yannick Nézet-Séguin, a Filadèlfia (Verizon Hall) i a Nova York (Carnegie Hall), així com la Missa de rèquiem de Verdi al Festival Grafenegg. En el terreny operístic, Piotr Beczala comença la temporada al Teatr Wielki de Varsòvia en el paper de Werther a Werther de Massenet. A més, actuarà a la Kammersänger de l’Òpera de Viena, on se’l podrà escoltar en tres ocasions com a Werther a Werther i com a Prince a Rusalka. Altres moments destacats de la temporada inclouen Lohengrin a la Deutsche Oper Berlin i al Festival de Bayreuth i Lucia di Lammermoor (Edgardo) a l’Òpera de Zuric.

Des del seu debut com a Duca el 2006, Piotr Beczala ha estat un convidat habitual de la Metropolitan Opera. Des de llavors ha donat vida a personatges com Lenski (Eugene Onegin), Prince (Rusalka), Edgardo (Lucia di Lammermoor), Rodolfo (La Bohème), Vaudémont (Iolanta), Riccardo, i també als personatges principals de Roméo et Juliette i Faust. El 2011 va fer una gira per Japó amb el Met i va debutar en el paper de Grieux al Manon de Massenet el 2012. Piotr Beczala també col·labora freqüentment a les òperes estatals de Munic i Viena i a La Scala de Milà. El 2016 va debutar com a Lohengrin a la Semperoper Dresden al costat d’Anna Netrebko, sota la direcció musical de Christian Thielemann.

A més de la seva carrera operística, Piotr Beczala desenvolupa una activitat molt important tant en concert com en recital. El 2011 i el 2012 va actuar en els concerts de Cap d’Any a la Semperoper Dresden sota la batuta de Christian Thielemann, aquest últim publicat en CD i DVD per Deutsche Grammophon. Altres col·laboracions en concert l’han portat a Baden-Baden, Amsterdam, Madrid, Budapest, Viena, Milà i Oman.

Piotr Beczala ha enregistrat dos àlbums en solitari per a Deutsche Grammophon, My Heart’s Delight el 2013 i The French Collection el 2015. A més, el 2017 es va publicar un DVD del seu impressionant debut en el paper principal de Lohengrin al costat d’Anna Netrebko com a Elsa. El seu primer àlbum en solitari a Pentatone, Vincerò!, va ser publicat per maig de 2020.

Camillo RADICKE, piano

Nascut a Dresden, el pianista Camillo Radicke va cursar estudis musicals a la seva ciutat natal de la mà de Regina Metzner, Amadeus Webersinke i Arkadi Zenziper.

Va guanyar el primer premi en els concursos internacionals de piano de Palma (F. Chopin) 1990, Atenes (Maria Callas) 1992 i Vercelli (GB Viotti) 1992. Des de llavors ha ofert nombrosos concerts com a solista i músic de cambra a gairebé tots els països d’Europa, Orient Mitjà, Cuba, Sud-amèrica, Japó, Corea i als Emirats Àrabs Units.

Ha estat convidat per festivals internacionals com el Salzburger Festspiele, Klavierfestival Ruhr, Beethovenfest Bonn, Chopin Festival Duszniki, Edinburgh Festival, BBC Lunchtime Concerts London, Festival Great Irish Houses, Festival Costa Verda, Al Bustan Festival Beirut, Haydn Festspiele Eisenstadt, Rheingau Musik Festival, Dresdner Musikfestspiele, MDR-Musiksommer i la Schubertiade Schwarzenberg.

Ha col·laborat com a solista amb orquestres de la talla de la Filharmònica de Dresden, Staatskapelle Dresden, Stuttgarter Philharmoniker, Münchner Kammerorchester i l’Orquestra Simfònica Nacional de la RAI de Torí, i ha treballat al costat de directors com Marek Janowski, Gerd Albrecht, Michel Plasson, Juri Temirkanow, Tamas Vásáry, Bernhard Klee, Ludwig Güttler, Jörg-Peter Weigle i Peter Schreier.

Ha estat presentat en algunes de les sales de concerts més prestigioses entre les quals es troben La Scala de Milà, Metropolitan Opera New York, Teatre Colon de Buenos Aires, Concertgebouw Amsterdam, City Opera Hall Tòquio, Alte Oper Frankfurt, Berliner Philharmonie, Musikverein i Konzerthaus a Viena, Tonhalle i Opera Zürich, Mozarteum Salzburg, Philharmonie Colònia, Herkulessaal München, Teatro de la Zarzuela de Madrid, Gran Teatre del Liceu de Barcelona, ​​Cité de la Musique i Opera Palais Garnier a París, Wigmore Hall Londres, Megaron Athens, Sala Prestes Sâo Paulo, Teatre Municipal Santiago de Xile, Dubai Community Theatre, Opera La Monnaie de Brussel·les, Gran Teatre de Ginebra, Konzerthaus Berlin, Konzerthaus Dortmund, Gewandhaus Leipzig, Semperoper i Frauenkirche de Dresden i Elbphilharmonie d’Hamburg.

Com a acompanyant, ha col·laborat amb cantants com Peter Schreier, Olaf Bär, Juliane Banse, Ruth Ziesak, Piotr Beczala, Marlis Petersen, Sondra Radvanovsky i René Pape.

El 2006 va interpretar les vint-i-sis sonates per a piano i violí de W. A. Mozart juntament amb Wolfgang Hentrich (concertino de la Filharmònica de Dresden), de les quals n’hi ha una selecció disponible en CD. Aquest mateix any va ser membre de jurat de l’ARD Music Competition de Munic.

Per al segell discogràfic Harmonia Mundi, Camillo Radicke gravar els Liebeslieder Walzer de Brahms i els Spanische Liebeslieder de Schumann a quatre veus i piano a quatre mans al costat de Marlis Petersen, Stella Doufexis / Anke Vondung, Werner Gura, Konrad Jarnot i Christoph Berner. Des del 2007 aquesta formació ha interpretat aquest repertori a sales de concerts de tot Europa.

NOTES AL PROGRAMA

Antoni Pizà,

Professor de Musicologia a The City University of NY

Itàlia, Itàlia, Itàlia

Que Itàlia ha fet una aportació única i definitiva al món de l’art vocal, siguin òperes o cançons, és un fet innegable. Va ser a Florència on alguns aristòcrates cultivats, la Camerata de’ Bardi, van “inventar” l’òpera a finals del s. XVI.  I algunes tradicions regionals, com la de la cançó napolitana, són tan originals que continuen vives i més populars que mai. I, clar, també va ser un cantant italià, Enrico Caruso, un dels primers stars de la indústria discogràfica de principis del s. XX, popularitzant cançons comercials i àries d’òpera tant en italià com en anglès. Si Caruso visqués avui en dia tendria Instagram, seria un influencer i tendria al seu nom marques de sabates.

Precisament la primera cançó del programa d’avui, “Mattinata” de Ruggero Leoncavallo (1857-1919), va ser escrita per a aquella veu de plata que va ser Caruso. Leoncavallo va tenir una vida peripatètica. Italià de soca-rel, va viure a Egipte i posteriorment al Montmartre bohemi de finals del s. XIX. Ja establert a Milà va quedar captivat per un estil d’òpera nou aleshores, el verisme¸ els arguments del qual solien reflectir els aspectes més truculents de la vida moderna:  crims passionals, violència, barris baixos, personatges marginals, etc. Així va compondre Pagliacci (1892) que inclou l’ària “Vesti la giubba”.  Quan Caruso la va gravar, en va vendre més d’un milió de còpies en un temps que pràcticament ningú no tenia un simple gramòfon. Animat per aquest èxit, Leoncavallo va compondre especialment per a Caruso “Mattinata”(1904). Han passat pràcticament 120 anys i la cançó continua cantant-se arreu del món.  Pas mal, realment.            

La majoria de compositors italians van cultivar al mateix temps la cançó de saló i l’òpera, i Stefano Donaudy (1879-1925) no és, en aquest sentit, una excepció.  Ara bé, avui en dia les seves òperes han passat a l’oblit i en canvi les seves cançons continuen essent cantades per gairebé totes les veus actuals. Pràcticament totes les seves cançons van ser recopilades i publicades en un recull no molt extens titulat 36 Arie de Stile Antico. Una d’elles, segons sembla, “Vaghissima sembianza”, la va compondre quan tenia 13 anys!  Altres cançons, escrites posteriorment i també compilades en aquest mateix recull, com “Freschi luoghi, prati aulenti” i “O del mio amato ben”, continuen essent obres bàsiques del repertori dels cantants i no han deixat mai de ser apreciades pel públic.

Ottorino Respighi (1879-1936) avui en dia és conegut per tres espectaculars obres orquestrals: Les fonts de Roma (1916), Els pins de Roma (1924) i els Festivals de Roma (1928). Són obres que reflecteixen els seus estudis amb Nikolai Rimski-Kórsakov, compositor i professor conegut especialment per les seves orquestracions colorístiques i que creen efectes sonors gairebé com de focs d’artifici. Ara bé, Respighi va cultivar, també, la cançó amb molt d’èxit i la selecció d’avui (“Lagrime”, “Scherzo”, “Stornellatrice”, “Nevicata”, “Pioggia”, “Nebbie”) n’és un excel·lent exemple. El seu nomenament el 1932 com a “acadèmic” pel govern feixista italià va suposar que en dècades posteriors la seva música, a pesar de ser d’una qualitat inqüestionable, fos posada, com si diguéssim, en quarantena. Sigui com sigui, avui en dia tant les obres orquestrals de bombo i platets com les sensuals cançons són apreciades justament i sense objeccions ni cap consideració política.

Tot i que era italià de cap a peus, Francesco Paolo Tosti (1846-1916) va aconseguir un inusitat èxit al Regne Unit, especialment entre la família reial, l’aristocràcia i l’alta burgesia. La necessitat d’aquestes classes benestants d’oferir vetlades musicals els va dur a promoure el que podríem anomenar música de saló: obres per a un grup d’instruments reduïts i molt sovint senzillament per a veu i piano. Tosti, músic d’un gust exquisit, va saber respondre amb dotzenes de cançons molt melòdiques, sentimentals, emocionalment intenses que en qüestió de tres o quatre minuts saben expressar una emoció humana bàsica, essencial. Vet aquí, com a exemple d’aquest estil, “L’ultima canzone”, “Chi sei tu che mi parli” i la popularíssima “Ideale”.  Carusso, per cert, també va popularitzar “‘A Vucchella”, possiblement encara ara l’obra més famosa de Tosti.

A més del gènere de la cançó “solta” o independent, Itàlia és el país de l’òpera, sense que això, clar, vagi en detriment d’altres tradicions nacionals. Com se sap, una ària és una cançó que forma part d’una òpera. Per exemple, el personatge Riccardo (tenor) canta l’ària “Di tu se fedele il flutto m’aspetta” a una de les darreres òperes de Giuseppe Verdi (1813-1901), Un ballo in maschera.  Aquesta òpera narra les intrigues per assassinar el governador de Boston (Riccardo), l’amor fatídic entre ell i Amelia, i el crim passional del seu marit (Renato). A “Quando le sere al placido”, l’ària de Rodolfo a l’òpera Luisa Miller, trobam una altra vegada històries d’amants que no aconseguiran mai veure realitzat plenament el seu amor. Finalment, “Recondita armonia” és una ària de Cavaradosi a Tosca de Giacomo Puccini (1858-1924).  Scarpia espera poder obtenir els favors sexuals de Tosca, una cantant famosa, i la vol convèncer torturant (!) el seu amant.  Més enllà del #MeToo, el cas de Scarpia avui en dia mereixeria presó. Just que en aquest cas, ell és policia ―el cap de policia!

Organitza i patrocina

Amb el suport de

Col·laboren

Mitjà de comunicació oficial

Mitja de comunicació col·laborador

Oficina del Festival de Pollença

Convent de Sant Domingo

C/. de Pere J. Cànaves Salas, s/n

[email protected]

T.(+34) 971 899 323 / 674 935 302

Horari oficina

De dimarts a dissabte de 10.00 a 13.30h

Dijous de 16.30 a 19.00

Per a reservar i comprar entrades el mateix dia del concert, de 20.30 a 22.00h