Antoni Pizà,

Professor de Musicologia a The City University of NY

Itàlia, Itàlia, Itàlia

Que Itàlia ha fet una aportació única i definitiva al món de l’art vocal, siguin òperes o cançons, és un fet innegable. Va ser a Florència on alguns aristòcrates cultivats, la Camerata de’ Bardi, van “inventar” l’òpera a finals del s. XVI.  I algunes tradicions regionals, com la de la cançó napolitana, són tan originals que continuen vives i més populars que mai. I, clar, també va ser un cantant italià, Enrico Caruso, un dels primers stars de la indústria discogràfica de principis del s. XX, popularitzant cançons comercials i àries d’òpera tant en italià com en anglès. Si Caruso visqués avui en dia tendria Instagram, seria un influencer i tendria al seu nom marques de sabates.

Precisament la primera cançó del programa d’avui, “Mattinata” de Ruggero Leoncavallo (1857-1919), va ser escrita per a aquella veu de plata que va ser Caruso. Leoncavallo va tenir una vida peripatètica. Italià de soca-rel, va viure a Egipte i posteriorment al Montmartre bohemi de finals del s. XIX. Ja establert a Milà va quedar captivat per un estil d’òpera nou aleshores, el verisme¸ els arguments del qual solien reflectir els aspectes més truculents de la vida moderna:  crims passionals, violència, barris baixos, personatges marginals, etc. Així va compondre Pagliacci (1892) que inclou l’ària “Vesti la giubba”.  Quan Caruso la va gravar, en va vendre més d’un milió de còpies en un temps que pràcticament ningú no tenia un simple gramòfon. Animat per aquest èxit, Leoncavallo va compondre especialment per a Caruso “Mattinata”(1904). Han passat pràcticament 120 anys i la cançó continua cantant-se arreu del món.  Pas mal, realment.            

La majoria de compositors italians van cultivar al mateix temps la cançó de saló i l’òpera, i Stefano Donaudy (1879-1925) no és, en aquest sentit, una excepció.  Ara bé, avui en dia les seves òperes han passat a l’oblit i en canvi les seves cançons continuen essent cantades per gairebé totes les veus actuals. Pràcticament totes les seves cançons van ser recopilades i publicades en un recull no molt extens titulat 36 Arie de Stile Antico. Una d’elles, segons sembla, “Vaghissima sembianza”, la va compondre quan tenia 13 anys!  Altres cançons, escrites posteriorment i també compilades en aquest mateix recull, com “Freschi luoghi, prati aulenti” i “O del mio amato ben”, continuen essent obres bàsiques del repertori dels cantants i no han deixat mai de ser apreciades pel públic.

Ottorino Respighi (1879-1936) avui en dia és conegut per tres espectaculars obres orquestrals: Les fonts de Roma (1916), Els pins de Roma (1924) i els Festivals de Roma (1928). Són obres que reflecteixen els seus estudis amb Nikolai Rimski-Kórsakov, compositor i professor conegut especialment per les seves orquestracions colorístiques i que creen efectes sonors gairebé com de focs d’artifici. Ara bé, Respighi va cultivar, també, la cançó amb molt d’èxit i la selecció d’avui (“Lagrime”, “Scherzo”, “Stornellatrice”, “Nevicata”, “Pioggia”, “Nebbie”) n’és un excel·lent exemple. El seu nomenament el 1932 com a “acadèmic” pel govern feixista italià va suposar que en dècades posteriors la seva música, a pesar de ser d’una qualitat inqüestionable, fos posada, com si diguéssim, en quarantena. Sigui com sigui, avui en dia tant les obres orquestrals de bombo i platets com les sensuals cançons són apreciades justament i sense objeccions ni cap consideració política.

Tot i que era italià de cap a peus, Francesco Paolo Tosti (1846-1916) va aconseguir un inusitat èxit al Regne Unit, especialment entre la família reial, l’aristocràcia i l’alta burgesia. La necessitat d’aquestes classes benestants d’oferir vetlades musicals els va dur a promoure el que podríem anomenar música de saló: obres per a un grup d’instruments reduïts i molt sovint senzillament per a veu i piano. Tosti, músic d’un gust exquisit, va saber respondre amb dotzenes de cançons molt melòdiques, sentimentals, emocionalment intenses que en qüestió de tres o quatre minuts saben expressar una emoció humana bàsica, essencial. Vet aquí, com a exemple d’aquest estil, “L’ultima canzone”, “Chi sei tu che mi parli” i la popularíssima “Ideale”.  Carusso, per cert, també va popularitzar “‘A Vucchella”, possiblement encara ara l’obra més famosa de Tosti.

A més del gènere de la cançó “solta” o independent, Itàlia és el país de l’òpera, sense que això, clar, vagi en detriment d’altres tradicions nacionals. Com se sap, una ària és una cançó que forma part d’una òpera. Per exemple, el personatge Riccardo (tenor) canta l’ària “Di tu se fedele il flutto m’aspetta” a una de les darreres òperes de Giuseppe Verdi (1813-1901), Un ballo in maschera.  Aquesta òpera narra les intrigues per assassinar el governador de Boston (Riccardo), l’amor fatídic entre ell i Amelia, i el crim passional del seu marit (Renato). A “Quando le sere al placido”, l’ària de Rodolfo a l’òpera Luisa Miller, trobam una altra vegada històries d’amants que no aconseguiran mai veure realitzat plenament el seu amor. Finalment, “Recondita armonia” és una ària de Cavaradosi a Tosca de Giacomo Puccini (1858-1924).  Scarpia espera poder obtenir els favors sexuals de Tosca, una cantant famosa, i la vol convèncer torturant (!) el seu amant.  Més enllà del #MeToo, el cas de Scarpia avui en dia mereixeria presó. Just que en aquest cas, ell és policia ―el cap de policia!