Arabella STEINBACHER, violí

Gregory AHSS, violí i direcció

Firmian LERMER, viola i direcció

CAMERATA SALZBURG

En aquest concert, la violinista Arabella STEINBACHER substitueix, interpretant el mateix programa, a Janine JANSEN, que se s’ha vist obligada a suspendre la seva gira per raons de salut.

Adagio en fa major del quintet de corda, WAB 112
A. Bruckner (1824 – 1896)

Concert per a violí núm. 4 en re major, K. 218 (1775)
W. A. Mozart (1756 – 1791)

I. Allegro

II. Andante cantabile

III. Rondeau (Andante grazioso – Allegro ma non troppo)

Serenata núm. 2  en la major, op. 16
J. Brahms (1833 – 1897)

I. Allegro moderato 
II. Vivace – Trio
III. Adagio non troppo 
IV. Quasi menuetto – Trio 
V. Rondo. Allegro 

Gregory Ahss, violí i director*

Firmian Lermer, viola i director*

Gregory Ahss*,György Acs, Izso Bajusz, Stephanie Baubin, Dalina Ugarte, Anna Maria Malm, Kio Seiler; violins I

Michaela Girardi, Yukiko Tezuka, Annelie Gahl, Werner Neugebauer, Anna Lindenbaum, Risa Schuchter; violins II

Firmian Lermer*, Claudia Hofert, Jutas Javorka, Ulrike Landsmann, Arabella Bozic; violes

Angela Park, Jeremy Findlay, Shane Woodborne, Valerie Fritz; violoncels

Josef Radauer, Notburga Pichler, Christian Junger; contrabaixos

Wally Hase, Eva Schinnerl, Eva Fandl; flautes

Matthias Bäcker, Laura Urbina; oboès

Wolfgang Klinser, Philip Watson; clarinets

Marco Lugaresi, Sergio Giordano; fagots

Johannes Hinterholzer, Michael Reifer; trompes

NOTES AL PROGRAMA

Mercè Pons (compositora i directora del Gabinet de Comprensió Musical GACOMUS) 
Anton BRUCKNER (1824 – 1896) 
Adagio en fa major del quintet de corda WAB 112 

El Quintet de corda en fa major, compost entre 1878 i 1879, és l’única contribució de Bruckner a la música de cambra, exceptuant un “treball d’alumne” amb paraules del compositor, escrit el 1862, un quartet de corda que no es va descobrir fins després de la Segona Guerra Mundial i que es va publicar el 1955. 

El quintet de corda va ser un encàrrec de Joseph Hellmesberger, que llavors era el director del Conservatori de Viena i líder d’un excel·lent quartet. De fet, l’encàrrec era per a la composició d’un quartet, però Bruckner va afegir a la formació de quartet (dos violins, viola i violoncel) una segona viola, per emfatitzar i millorar particularment el rang mitjà de l’espectre de cordes, que convertí així en quintet. 

Aquesta obra, de gran audàcia contrapuntística, presenta quatre moviments, dels quals avui s’interpretarà el tercer, Adagio, on escoltarem la pura bellesa i la força expressiva que desprenen els seus dos temes. El tema principal, àmpliament frasejat pel primer violí, està harmonitzat amb contracants generosos. El segon tema, sobre un dolç acompanyament de les cordes agudes, és presentat per la primera viola. El conjunt guanya en intensitat fins arribar a una culminació de poderosa càrrega emocional, per acabar de forma molt suau i delicada.

Wolfgang Amadeus MOZART (1756 – 1791) 
Concert per a violí núm. 4 en re major, K. 218 

Mozart, que va ser un gran pianista, també va tenir una sòlida formació violinística que li va proporcionar el seu pare, Leopold (autor del Tractat sobre els fonaments de la interpretació del violí, publicat el 1756, l’any del naixement del seu fill). Així, no resulta estrany que Wolfgang se sentís atret, com a compositor, per la màgia del violí, i per això en menys d’un any (el 1775, a Salzburg, als 19 anys), va compondre cinc concerts per a violí i orquestra. 

El Concert per a violí i orquestra núm. 4 és un dels concerts més virtuosístics de la sèrie, on l’orquestra té un paper secundari en benefici del solista. 

Com era costum, aquest concert està estructurat en tres moviments. 

Mozart comença el primer moviment, Allegro, d’una manera semblant a la de diversos concerts seus de piano que vindrien després: amb un tema de fanfàrria trompetera amb l’orquestra completa i a l’uníson (però sense trompetes). A aquest tema respon una petita melodia gairebé capritxosa a les cordes. La cadència del violí solista apareixerà al final d’aquest moviment, seguida del tutti orquestral per acabar de forma conclusiva. 

El segon moviment, Andante, comença, com el primer, amb una introducció de l’orquestra seguida d’un cant tranquil i serè del solista, al qual respondran, en forma d’eco, els oboès, i més endavant, el solista reiterarà la mateixa melodia alternant els registres aguts i greus de l’instrument. Aquest moviment també finalitza amb una cadència del violí, i aquesta vegada l’aparició de l’orquestra proporcionarà un final suau i asserenat.

Al darrer moviment, un Rondó, l’alternança dels tempi Andante grazioso i Allegro non troppo li proporcionen una estructura flexible i un tant fantasiosa. Després de la repetició de l’Andante i l’Allegro, apareixerà un tema secundari que introduirà un pedal de tònica als oboès i al solista, proporcionant un canvi, tant de ritme com d’estil. La repetició de les dues primeres seccions posarà fi al Rondó i a aquest concert, ple de la bellesa i genialitat característiques de Mozart. 

Johannes BRAHMS (1833 – 1897) 
Serenata núm. 2 en la major, op. 16 

Les dues serenates (op. 11 i op. 16) compostes entre 1857 i 1860, varen ser les primeres composicions orquestrals publicades per Brahms. La seva creació va ocórrer durant la seva estada com a mestre de capella de la cort de Lippe-Detmold (1857- 1860), lloc que disposava d’una rica biblioteca en la qual va poder estudiar els procediments d’escriptura per a trompa i per a grups de vent.

Podria ser aquesta la raó de l’elecció de la instrumentació pel que fa a la Serenata núm. 2: a la partitura, Brahms opta per una secció completa del vent de fusta, a més de dues trompes, i rebutja tant les trompetes i els timbals com els violins. Uns set anys després de la composició d’aquesta serenata, Brahms tornaria a excloure els violins. Això passaria en el primer moviment d’Un rèquiem alemany.

Els instruments elegits per a la serenata li van proporcionar un conjunt de sons molt particular amb què treballar. El que es perd amb la brillantor de les cordes agudes, es guanya amb la calidesa de les cordes greus, amb la viola com la veu més aguda. El canvi en sonoritat de les cordes queda compensat amb les qualitats robustes de la secció de vents escollida. 

Brahms estructura l’obra en cinc moviments. En el primer, Allegro moderato, comencen els vents dibuixant el tema principal. A mesura que la música avança, Brahms anirà desenvolupant el tema, a vegades amb fragments que donaran lloc a altres motius més enèrgics. 

Després segueix el primer dels dos scherzos, Vivace, on el compositor insinua la música dels immigrants hongaresos que va escoltar a la seva joventut.

L’Adagio non troppo, que ocupa el lloc central, era el moviment favorit de Clara Schumann, i es diu que el tocava una vegada i una altra al piano. Aquí Brahms utilitza el recurs unificador que conjunta aquestes parts de la serenata, perquè transforma el tema del primer moviment en el seu motiu fonamental, i el dota d’una gran bellesa dramàtica que contrasta amb els moviments anteriors i els següents. 

Al quart moviment, Quasi menuetto, Brahms prescindirà de les trompes i crearà un segon scherzo molt animat i elegant alhora.

Al darrer moviment, un Rondó amb tempo Allegro, hi trobam un ambient de caça al tema principal que combinarà amb una gran varietat de canvis anímics, i temes secundaris contrastants, per acabar l’obra de forma brillant, fet que Brahms aconsegueix amb la seva mestria i amb l’augment del flautí en la instrumentació.

La Serenata núm. 2 està dedicada a Clara Schumann, i mentre l’escrivia, Brahms li va enviar manuscrits de l’obra per demanar-li una opinió sincera. Les seves respostes van ser breus: la música li encantava gairebé en tots els sentits, i els moments que li agradaven menys només necessitarien petits canvis. 

El resultat final és una obra summament bella per a petita orquestra, amb una orquestració inusual d’acord amb l’herència de les millors serenates de Mozart.

CAMERATA SALZBURG

La Camerata Salzburg és una de les orquestres de cambra més importants del món. L’orquestra rep invitacions per acudir als espais més prestigiosos, des de Nova York fins a Pequín, a més de fer concerts a la seva ciutat natal, Salzburg.

Des de 1956, la Camerata és un dels conjunts principals del Festival de Salzburg i la Setmana Mozart. La subscripció per temporada de la formació al Gran Saló de la Fundació Internacional Mozarteum és un pilar de la vida musical de Salzburg.

En el nucli del repertori, a més de les obres de Joseph Haydn, Ludwig van Beethoven i Franz Schubert, hi ha, per descomptat, l’obra del genius loci Wolfgang Amadeus Mozart. Al llarg dels anys, el que ha convertit la Camerata en ambaixadora internacional i figura musical de la ciutat de Salzburg és, principalment, el típic “so del Salzburg de Mozart”.

Algunes de les aparicions més destacades dels últims anys inclouen el Festival de Pâques d’Aix-en-Provence, el BBC Proms de Londres, el Festival Enescu de Bucarest, el Festival de Música de Pequín i el Carnegie Hall de Nova York. L’orquestra col·labora activament amb el Wiener Konzerthaus i apareix regularment al Tonhalle Zurich, a l’Alt Oper de Frankfurt, al Kultur- und Kongresszentrum Luzern, al Prinzregententheater de Munic, i amb la Filharmònica de Colònia i la Filharmònica de París.

Personalitats com Géza Anda, Sándor Végh i Sir Roger Norrington han perfilat el so de la Camerata. Músics com Heinz Holliger, Alfred Brendel, Philippe Herreweghe, Franz Welser-Möst, Pinchas Zukerman, Anne-Sophie Mutter, Teodor Currentzis, Matthias Goerne, Fazıl Say, Renaud Capuçon, Yuja Wang, Janine Jansen i Hélène Grimaud han estat col·laboradors de l’orquestra en els darrers anys.

Quan Bernhard Paumgartner va fundar l’orquestra el 1952, el credo artístic de cada membre individual era clar: fer música sota la seva pròpia responsabilitat dins la comunitat de la Camerata. Una màxima que l’orquestra i els seus integrants segueixen avui dia. Bernhard Paumgartner i Sándor Végh, mentors durant molt de temps, van donar forma al “so Camerata”, mundialment famós. Després de la mort de Végh, Sir Roger Norrington, com a director principal, va influir en l’orquestra de forma duradora. Avui Sir Roger és el director llorejat de la formació. Els seus successors com a directors artístics van ser Leonidas Kavakos i el mestre francès Louis Langrée. Des del 2016, els músics de la Camerata s’han fet càrrec ells mateixos de la direcció artística.

Dirigits pels seus concertistes Gregory Ahss i Giovanni Guzzo com a primus inter pares, els músics treballen junts en la interpretació del so i les seves subtileses, i en la música que hi ha darrera les notes. D’aquesta manera, fins i tot en la seva setena dècada d’existència, la Camerata conserva un “plaer de tocar que és contagiós” (Neue Zürcher Zeitung). Aquesta formació ofereix concerts regularment amb els seus artistes col·laboradors Renaud Capuçon, François Leleux i Fazıl Say, a més de directors convidats com Andrew Manze, Sir John Eliot Gardiner, Manfred Honeck i Ingo Metzmacher.

L’orquestra ha gravat més de seixanta produccions per a segells de renom com Deutsche Grammophon (el més recent The Messenger, juntament amb Hélène Grimaud), DECCA, Sony o Warner Classics, moltes de les quals han guanyat premis importants, que demostren l’excel·lència i la dedicació a la música dels músics de la Camerata.

ARABELLA STEINBACHER , violí

Reconeguda a tot el món com una de les principals solistes contemporànies, Arabella Steinbacher és coneguda per un repertori extraordinàriament variat, que comprèn pinacles de les eres clàssica i romàntica, juntament amb obres de concerts modernistes de Bartók, Berg, Britten, Glazunov, Gubaidulina, Hartmann, Hindemith, Khachaturian, Milhaud, Prokofiev, Schnittke, Xostakóvitx i Szymanowski.

Va començar la temporada 2020/2021 amb una actuació de la Tonkünstler-Orchester al Grafenegg Festival. Les seves reaparicions amb l’Orquestra Simfònica NHK, la Simfònica de Viena, l’Orquestra Nacional de Bèlgica, l’Orquestra Filharmònica d’Estrasburg i la Filharmònica de Dresden són punts culminants d’aquella temporada. A més, va emprendre una gira per Alemanya amb l’Orquestra Aurora. També a Alemanya, va actuar amb la Gürzenich-Orchester Köln i la Kammerorchester des Bayerischen Rundfunk Symphonieorchesters. Amb aquesta última, interpreta el repertori del seu aclamat últim àlbum, publicat per juny de 2020, que presenta Les quatre estacions, tant de Vivaldi com de Piazzolla. També va oferir recitals a París, Hamburg i Schloss Elmau, així com per Espanya i el Japó.

Altres orquestres amb què Arabella Steinbacher col·labora regularment són la Filharmònica de Nova York, l’Orquestra Simfònica de Boston, l’Orquestra Simfònica de Chicago, la Gewandhausorchester de Leipzig, la NDR Elbphilharmonie Orchester i la Symphonieorchester des Bayerischen Rund. Les seves actuacions amb les Orquestres Simfònica i Filharmònica de Londres, així com amb l’Orquestra Nacional de França, l’ORF Radio-Symphonieorchester Wien i l’Orquestra Filharmònica de Seül han obtingut grans èxits.

Treballa amb directors com Herbert Blomstedt, Christoph von Dohnányi, Christoph Eschenbach, Lawrence Foster, Valery Gergiev, Jakub Hrůša, Marek Janowski, Vladimir Jurowski, Fabi Luisi, Zubin Mehta, Andris Nelsons, Yannick Nézet-Séguin i Kirill Petrenko.

La discografia d’Arabella Steinbacher, que consta de denou enregistraments, acredita notablement el seu repertori divers. Steinbacher grava en exclusiva per a Pentatone. El disc més recent inclou Les quatre estacions, tant d’Astor Piazzolla com d’Antonio Vivaldi, en el qual interpreta i dirigeix ​​l’Orquestra de Cambra de Munic. Publicat l’estiu de 2020, va rebre unes crítiques formidables i l’anàlisi 5-Star que The Guardian li va dedicar acabava amb un clar “quina intèrpret”. El seu enregistrament dels Concerts per a violí de Britten & Hindemith, amb Vladimir Jurowski i la Rundfunk-Sinfonieorchester Berlin, va rebre grans elogis de la crítica. La Gramophone Magazine va comentar que “la seva col·laboració amb Jurowski és un regal del cel”.

Nascuda en una família de músics, Steinbacher toca el violí des dels tres anys i va estudiar amb Ana Chumachenco a la Universitat de Música i Teatre de Munic a partir dels vuit. Una de les seves guies i fonts d’inspiració musical és el violinista israelià Ivry Gitlis.

Steinbacher toca actualment l’Stradivarius «Booth» de 1716, cedit generosament per la Nippon Music Foundation.

Organitza i patrocina

Amb el suport de

Col·laboren

Mitjà de comunicació oficial

Membre de l’Associació espanyola de Festivals de Música Clàssica

Mitja de comunicació col·laborador

Oficina del Festival de Pollença

Convent de Sant Domingo

C/. de Pere J. Cànaves Salas, s/n

info@festivalpollenca.com

T.(+34) 971 899 323

Horari oficina

De dimarts a dissabte de 10.00 a 13.30h

Dijous de 16.30 a 19.00

Per a reservar i comprar entrades el mateix dia del concert, de 20.30 a 22.00h