Janine JANSEN, violí

CAMERATA SALZBURG

Gregory AHSS, violí i director

Adagio en fa major del quintet de corda, WAB 112
A. Bruckner (1824 – 1896)

Concert per a violí núm. 4 en re major, K. 218 (1775)
W. A. Mozart (1756 – 1791)

I. Allegro

II. Andante cantabile

III. Rondeau (Andante grazioso – Allegro ma non troppo)

Serenata núm. 2  en la major, op. 16
J. Brahms (1833 – 1897)

I. Allegro moderato 
II. Vivace – Trio
III. Adagio non troppo 
IV. Quasi menuetto – Trio 
V. Rondo. Allegro 

NOTES AL PROGRAMA

Mercè Pons (compositora i directora del Gabinet de Comprensió Musical GACOMUS) 
Anton BRUCKNER (1824 – 1896) 
Adagio en fa major del quintet de corda WAB 112 

El Quintet de corda en fa major, compost entre 1878 i 1879, és l’única contribució de Bruckner a la música de cambra, exceptuant un “treball d’alumne” amb paraules del compositor, escrit el 1862, un quartet de corda que no es va descobrir fins després de la Segona Guerra Mundial i que es va publicar el 1955. 

El quintet de corda va ser un encàrrec de Joseph Hellmesberger, que llavors era el director del Conservatori de Viena i líder d’un excel·lent quartet. De fet, l’encàrrec era per a la composició d’un quartet, però Bruckner va afegir a la formació de quartet (dos violins, viola i violoncel) una segona viola, per emfatitzar i millorar particularment el rang mitjà de l’espectre de cordes, que convertí així en quintet. 

Aquesta obra, de gran audàcia contrapuntística, presenta quatre moviments, dels quals avui s’interpretarà el tercer, Adagio, on escoltarem la pura bellesa i la força expressiva que desprenen els seus dos temes. El tema principal, àmpliament frasejat pel primer violí, està harmonitzat amb contracants generosos. El segon tema, sobre un dolç acompanyament de les cordes agudes, és presentat per la primera viola. El conjunt guanya en intensitat fins arribar a una culminació de poderosa càrrega emocional, per acabar de forma molt suau i delicada.

Wolfgang Amadeus MOZART (1756 – 1791) 
Concert per a violí núm. 4 en re major, K. 218 

Mozart, que va ser un gran pianista, també va tenir una sòlida formació violinística que li va proporcionar el seu pare, Leopold (autor del Tractat sobre els fonaments de la interpretació del violí, publicat el 1756, l’any del naixement del seu fill). Així, no resulta estrany que Wolfgang se sentís atret, com a compositor, per la màgia del violí, i per això en menys d’un any (el 1775, a Salzburg, als 19 anys), va compondre cinc concerts per a violí i orquestra. 

El Concert per a violí i orquestra núm. 4 és un dels concerts més virtuosístics de la sèrie, on l’orquestra té un paper secundari en benefici del solista. 

Com era costum, aquest concert està estructurat en tres moviments. 

Mozart comença el primer moviment, Allegro, d’una manera semblant a la de diversos concerts seus de piano que vindrien després: amb un tema de fanfàrria trompetera amb l’orquestra completa i a l’uníson (però sense trompetes). A aquest tema respon una petita melodia gairebé capritxosa a les cordes. La cadència del violí solista apareixerà al final d’aquest moviment, seguida del tutti orquestral per acabar de forma conclusiva. 

El segon moviment, Andante, comença, com el primer, amb una introducció de l’orquestra seguida d’un cant tranquil i serè del solista, al qual respondran, en forma d’eco, els oboès, i més endavant, el solista reiterarà la mateixa melodia alternant els registres aguts i greus de l’instrument. Aquest moviment també finalitza amb una cadència del violí, i aquesta vegada l’aparició de l’orquestra proporcionarà un final suau i asserenat.

Al darrer moviment, un Rondó, l’alternança dels tempi Andante grazioso i Allegro non troppo li proporcionen una estructura flexible i un tant fantasiosa. Després de la repetició de l’Andante i l’Allegro, apareixerà un tema secundari que introduirà un pedal de tònica als oboès i al solista, proporcionant un canvi, tant de ritme com d’estil. La repetició de les dues primeres seccions posarà fi al Rondó i a aquest concert, ple de la bellesa i genialitat característiques de Mozart. 

Johannes BRAHMS (1833 – 1897) 
Serenata núm. 2 en la major, op. 16 

Les dues serenates (op. 11 i op. 16) compostes entre 1857 i 1860, varen ser les primeres composicions orquestrals publicades per Brahms. La seva creació va ocórrer durant la seva estada com a mestre de capella de la cort de Lippe-Detmold (1857- 1860), lloc que disposava d’una rica biblioteca en la qual va poder estudiar els procediments d’escriptura per a trompa i per a grups de vent.

Podria ser aquesta la raó de l’elecció de la instrumentació pel que fa a la Serenata núm. 2: a la partitura, Brahms opta per una secció completa del vent de fusta, a més de dues trompes, i rebutja tant les trompetes i els timbals com els violins. Uns set anys després de la composició d’aquesta serenata, Brahms tornaria a excloure els violins. Això passaria en el primer moviment d’Un rèquiem alemany.

Els instruments elegits per a la serenata li van proporcionar un conjunt de sons molt particular amb què treballar. El que es perd amb la brillantor de les cordes agudes, es guanya amb la calidesa de les cordes greus, amb la viola com la veu més aguda. El canvi en sonoritat de les cordes queda compensat amb les qualitats robustes de la secció de vents escollida. 

Brahms estructura l’obra en cinc moviments. En el primer, Allegro moderato, comencen els vents dibuixant el tema principal. A mesura que la música avança, Brahms anirà desenvolupant el tema, a vegades amb fragments que donaran lloc a altres motius més enèrgics. 

Després segueix el primer dels dos scherzos, Vivace, on el compositor insinua la música dels immigrants hongaresos que va escoltar a la seva joventut.

L’Adagio non troppo, que ocupa el lloc central, era el moviment favorit de Clara Schumann, i es diu que el tocava una vegada i una altra al piano. Aquí Brahms utilitza el recurs unificador que conjunta aquestes parts de la serenata, perquè transforma el tema del primer moviment en el seu motiu fonamental, i el dota d’una gran bellesa dramàtica que contrasta amb els moviments anteriors i els següents. 

Al quart moviment, Quasi menuetto, Brahms prescindirà de les trompes i crearà un segon scherzo molt animat i elegant alhora.

Al darrer moviment, un Rondó amb tempo Allegro, hi trobam un ambient de caça al tema principal que combinarà amb una gran varietat de canvis anímics, i temes secundaris contrastants, per acabar l’obra de forma brillant, fet que Brahms aconsegueix amb la seva mestria i amb l’augment del flautí en la instrumentació.

La Serenata núm. 2 està dedicada a Clara Schumann, i mentre l’escrivia, Brahms li va enviar manuscrits de l’obra per demanar-li una opinió sincera. Les seves respostes van ser breus: la música li encantava gairebé en tots els sentits, i els moments que li agradaven menys només necessitarien petits canvis. 

El resultat final és una obra summament bella per a petita orquestra, amb una orquestració inusual d’acord amb l’herència de les millors serenates de Mozart.

CAMERATA SALZBURG

La Camerata Salzburg és una de les orquestres de cambra més importants del món. L’orquestra rep invitacions per acudir als espais més prestigiosos, des de Nova York fins a Pequín, a més de fer concerts a la seva ciutat natal, Salzburg.

Des de 1956, la Camerata és un dels conjunts principals del Festival de Salzburg i la Setmana Mozart. La subscripció per temporada de la formació al Gran Saló de la Fundació Internacional Mozarteum és un pilar de la vida musical de Salzburg.

En el nucli del repertori, a més de les obres de Joseph Haydn, Ludwig van Beethoven i Franz Schubert, hi ha, per descomptat, l’obra del genius loci Wolfgang Amadeus Mozart. Al llarg dels anys, el que ha convertit la Camerata en ambaixadora internacional i figura musical de la ciutat de Salzburg és, principalment, el típic “so del Salzburg de Mozart”.

Algunes de les aparicions més destacades dels últims anys inclouen el Festival de Pâques d’Aix-en-Provence, el BBC Proms de Londres, el Festival Enescu de Bucarest, el Festival de Música de Pequín i el Carnegie Hall de Nova York. L’orquestra col·labora activament amb el Wiener Konzerthaus i apareix regularment al Tonhalle Zurich, a l’Alt Oper de Frankfurt, al Kultur- und Kongresszentrum Luzern, al Prinzregententheater de Munic, i amb la Filharmònica de Colònia i la Filharmònica de París.

Personalitats com Géza Anda, Sándor Végh i Sir Roger Norrington han perfilat el so de la Camerata. Músics com Heinz Holliger, Alfred Brendel, Philippe Herreweghe, Franz Welser-Möst, Pinchas Zukerman, Anne-Sophie Mutter, Teodor Currentzis, Matthias Goerne, Fazıl Say, Renaud Capuçon, Yuja Wang, Janine Jansen i Hélène Grimaud han estat col·laboradors de l’orquestra en els darrers anys.

Quan Bernhard Paumgartner va fundar l’orquestra el 1952, el credo artístic de cada membre individual era clar: fer música sota la seva pròpia responsabilitat dins la comunitat de la Camerata. Una màxima que l’orquestra i els seus integrants segueixen avui dia. Bernhard Paumgartner i Sándor Végh, mentors durant molt de temps, van donar forma al “so Camerata”, mundialment famós. Després de la mort de Végh, Sir Roger Norrington, com a director principal, va influir en l’orquestra de forma duradora. Avui Sir Roger és el director llorejat de la formació. Els seus successors com a directors artístics van ser Leonidas Kavakos i el mestre francès Louis Langrée. Des del 2016, els músics de la Camerata s’han fet càrrec ells mateixos de la direcció artística.

Dirigits pels seus concertistes Gregory Ahss i Giovanni Guzzo com a primus inter pares, els músics treballen junts en la interpretació del so i les seves subtileses, i en la música que hi ha darrera les notes. D’aquesta manera, fins i tot en la seva setena dècada d’existència, la Camerata conserva un “plaer de tocar que és contagiós” (Neue Zürcher Zeitung). Aquesta formació ofereix concerts regularment amb els seus artistes col·laboradors Renaud Capuçon, François Leleux i Fazıl Say, a més de directors convidats com Andrew Manze, Sir John Eliot Gardiner, Manfred Honeck i Ingo Metzmacher.

L’orquestra ha gravat més de seixanta produccions per a segells de renom com Deutsche Grammophon (el més recent The Messenger, juntament amb Hélène Grimaud), DECCA, Sony o Warner Classics, moltes de les quals han guanyat premis importants, que demostren l’excel·lència i la dedicació a la música dels músics de la Camerata.

JANINE JANSEN , violí

“Està entre les grans solistes del món i és una oient entusiasta, a més de la companya de càmera més hàbil i entranyable que es pugui tenir.”
The New York Times

La violinista Janine Jansen treballa regularment amb les orquestres i els directors més eminents del món. A la temporada 21/22 s’ha unit a la Filharmònica de Berlín, sota la batuta del director titular Kirill Petrenko, per interpretar els seus prestigiosos concerts de la nit de Cap d’Any i més endavant per oferir concerts amb Sakari Oramo. Altres aspectes destacats inclouen compromisos amb la Symphonieorchester des Bayerischen Rundfunks/Mallwitz, la Tonhalle Orchestra/Järvi, l’Orquestra de Santa Cecília/Pappano, l’Orquestra de París/Saraste, la Swedish Radio Symphony/Mäkelä, la Philarmonia Zurich/Noseda i la Camerata Salzburg. A la primavera del 2022 també ha tornat a l’Orquestra Simfònica de Londres per interpretar sota la direcció de Gianandrea Noseda.

Sota la direcció de Paavo Järvi, participarà en gires orquestrals arreu d’Europa amb l’Orquestra de Cambra d’Europa, l’Amsterdam Sinfonietta i la Deutsche Kammerphilharmonie Bremen.

Oferirà un programa de recitals a duo amb el pianista Denis Kozhukhin, a grans ciutats com Viena, Amsterdam, Londres, Berlín, Munic, Madrid, Barcelona, ​​Brussel·les i Roma.

Janine grava en exclusiva per a Decca Classics. El seu darrer enregistrament, 12 Stradivari, publicat el setembre de 2021, és un estudi únic de dotze grans violins Stradivarius i del repertori que aquests extraordinaris instruments van inspirar. Janine Jansen ha seleccionat el repertori específicament per mostrar les qualitats úniques de cada violí.

A més del seu reeixit enregistrament de Les quatre estacions de Vivaldi el 2003, la seva discografia inclou interpretacions del Concert per a violí núm. 1 de Bartok amb l’Orquestra Simfònica de Londres i el Concert per a violí de Brahms amb l’Orquestra dell’Accademia Nazionale di Santa Cecilia, dirigida per Sir Antonio Pappano.

Altres enregistraments destacats inclouen Beethoven i Britten amb Paavo Järvi; Mendelssohn i Bruch amb Riccardo Chailly; Txaikovski amb Daniel Harding; Concert núm. 2 de Prokofiev amb Vladimir Jurowski, així com dos enregistraments amb obres de J. S. Bach. Janine també ha publicat una sèrie de discos de música de cambra, inclòs el Quintet de Corda de Schubert, Verklärte Nacht de Schönberg i les sonates de Debussy, Ravel i Prokofiev amb el pianista Itamar Golan.

És directora artística convidada del Festival Internacional de Música de Cambra d’Utrecht, que va fundar el 2003. Des del 2019 és professora de violí a l’HÉMU Sion (Haute École de Musique Vaud Valais Fribourg).

Janine ha guanyat nombrosos premis, com el Herbert-von-Karajan Preis 2020, el Premi Vermeer 2018, atorgat pel govern holandès, cinc premis Edison Klassiek, el Preis der Deutschen Schallplattenkritik, el NDR Musikpreis per èxits artístics excepcionals i el Premi Concertgebouw. Ha rebut el VSDC Klassieke Muziek Prijs per èxits individuals i el Premi com a Instrumentista de la Royal Philharmonic Society per actuacions al Regne Unit. El setembre del 2015 va rebre el Premi Bremen MusikFest. Janine va estudiar amb Coosje Wijzenbeek, Philipp Hirshhorn i Boris Belkin.

Janine Jansen toca l’Stradivarius de Shumsky-Rode, del 1715, cedit generosament per un benefactor europeu.

Organitza i patrocina

Amb el suport de

Col·laboren

Mitjà de comunicació oficial

Membre de l’Associació espanyola de Festivals de Música Clàssica

Mitja de comunicació col·laborador

Oficina del Festival de Pollença

Convent de Sant Domingo

C/. de Pere J. Cànaves Salas, s/n

[email protected]

T.(+34) 971 899 323

Horari oficina

De dimarts a dissabte de 10.00 a 13.30h

Dijous de 16.30 a 19.00

Per a reservar i comprar entrades el mateix dia del concert, de 20.30 a 22.00h