El gènere més pur

Quartets de corda de Schubert, Dvořák i Debussy

Antoni Pizà, Professor de Musicologia a The City University of New York

Si bé pot sonar a tòpic, no hi ha dubte que el quartet de corda, format per dos violins, una viola (instrument semblant, però un poc més gran i afinat de forma distinta) i, finalment, com a baix-baríton, un violoncel, se sol considerar el gènere musical més excels, pur i modèlic.  Per què?  Es pot especular tot el que es vulgui, però molts compositors es troben còmodes dins les restriccions d’aquest grup instrumental. És com si, precisament per restringir les opcions compositives, el creador hagués de donar el millor de si. Les restriccions són òbvies: just quatre instruments (tres realment, perquè un, el violí, és repetit) i no tota una orquestra i la seva varietat instrumental. El quartet, per tant, fa una virtut de la seva “pobresa” tímbrica, limitada a les cordes i res més. El compositor, davant aquesta trava, veu que el seu repte és immens:  cuinar un gran dinar amb molt pocs ingredients, les cordes. Tanmateix, Schubert, Dvořák i Beethoven ―els compositors que escoltarem anit― se’n surten molt bé d’aquest repte i, per tant, les seves composicions incloses en aquest programa han acabat per ser referents del repertori musical.

Franz Schubert (1797–1828), va escriure el seu Quartet de corda en mi bemoll major, núm. 10 (D  87), op. 125 núm. 1, quan encara era un adolescent. A vegades, se sol referir a aquesta obra com el quartet «Haushaltung» o «de casa» perquè segons sembla es va interpretar per primera vegada el 1813 a casa del compositor amb membres de la seva pròpia família. Es tracta, per tant, d’una obra relativament senzilla, pensada, si es vol, per a amateurs i no grans virtuosos, que a més a més està concebuda per ser interpretada en una sala petita i dins una ambient informal, relaxat, entre amics.

La següent obra del programa, el Quartet de corda núm. 10 en mi bemoll major, op. 51, «Quartet eslau» d’Antonín Dvořák (1841–1904), també es va estrenar en una casa particular el 1879, en aquest cas la residència a Berlín del gran violinista Joseph Joachim (amic i protector, per cert, del compositor de Pollença Miquel Caplloch). A Dvořák se’l sol relacionar amb els moviments musicals nacionalistes, és a dir, la tendència artística a incloure en els gèneres musicals “clàssics” (com la sonata, la simfonia, etc.) elements propis de cada país (cançons i danses autòctones). A Dvořák, de fet, se’l sol considerar com un dels creadors del nacionalisme musical txec, però en aquest quartet i en moltes d’altres obres, el compositor estén les fronteres a tot el món “eslau”. El segon moviment de l’obra, per exemple, inclou una dumka, o sigui una melodia d’origen ucraïnès caracteritzada per l’alternança d’idees musicals contrastades. El moviment final, a més a més, inclou una skocna, un ritme popular txec.

Finalment, per acabar el programa, el Quartet de corda en sol menor, op. 10, CD 91, L. 85 de Claude Debussy (1862-1918), compost el 1893 quan el compositor tenia 31 anys, presenta un tipus de música completament nou que desafia totes les lleis de l’harmonia i la forma tradicional i s’obri als paisatges sonors de la música del segle XX. L’obra combina la influència de César Franck com és ara la forma cíclica (un motiu musical es repeteix durant tota l’obra) i els sons exòtics del gamelan javanès. En conseqüència, elements com el color i la textura cobren més importància que les notes en si. El que era sòlid i permanent se substitueix per l’efímer, pel fum, com si diguéssim, que evoca l’univers de la poesia simbolista de Mallarmé i les pintures de Monet. La música va a lloure, i en la seva deriva passa per paisatges onírics, i queda lliure de l’atracció gravitatòria de l’escala diatònica, l’harmonia funcional i el sistema tonal que s’ensenya als conservatoris.

El motiu musical brusc de l’inici del primer moviment serveix com a eix estructural de tot el quartet i se sentirà posteriorment en nombroses iteracions. Sentirem pizzicatos abundants en el segon moviment i en el quart aquest mateix motiu es transforma en fuga. Tot plegat, aquesta composició ja és l’obra d’un mestre que als 31 anys ja sabia que el seu impressionisme havia transformat la història de la música a través del gènere més pur: el quartet de corda.