Bàrbara Duran (Bordoy)

Musicòloga i escriptora

EL PUNT DE TROBADA DE MOLTS CAMINS

Miquel Capllonch és un dels compositors mallorquins més coneguts, en part perquè els primers estudis sobre autors illencs es van ocupar ja de la seva obra. El pianista Joan Moll fou un dels primers en enregistrar peces de Capllonch, músic molt conegut i estimat per la seva família, car ell mateix conta que son pare, el filòleg Francesc de Borja Moll, solia interpretar al piano algunes de les seves peces. Miquel Capllonch (1861-1935) no és un músic qualsevol, perquè tot i néixer a Pollença —llavors una ciutat més aïllada que no la Pollença actual— va estudiar al Conservatori de Madrid, i posteriorment es va formar en el que fou un dels nuclis d’expansió del romanticisme alemany, Berlín.

Allà conegué i es relacionà personalment amb Clara Wieck, vídua de Robert Schumann, que li donà consells sobre les seves obres i recomanà la publicació del seu Nocturn. És coneguda la íntima amistat d’aquesta pianista i compositora extraordinàriament dotada amb Johannes Brahms (1833-1897), el qual l’adorava. I en el programa d’avui s’entrellacen algunes d’aquestes relacions artístiques que generen rastres musicals; vincles que connecten l’equilibri del classicisme i primer romanticisme amb les manifestacions profundament expressives de la música de finals del XIX i principis del XX. Aquesta expressivitat continguda però lliure, d’arquitectura sòlida i alhora deliciosament volandera per la seva fluïdesa, és la que presideix l’Ave Maria op. 12 de Brahms; però també la Rhapsodie op. 79 n. 2. És en aquesta obra on el piano assoleix el paper de narrador d’un viatge emotiu que trepitja fragments de passió, un cert turment sostingut i moments d’estranya fantasia.

Talment podem imaginar Clara Wieck escoltant aquesta Rhapsodie, obra del seu gran amic, però també escoltant Nostàlgia durant les seves trobades amb Capllonch. Aquesta és una d’aquelles peces que exemplifiquen la literatura pianística dirigida als amants del nou instrument rei, i que necessitava expandir-se amb composicions de diferent nivell tècnic per tal de nodrir un repertori que esdevindria el preferit de la burgesia del XIX i principis del XX. En aquest sentit pot ser considerat també el Moment Musicaux op. 94 núm. 2 de Franz Schubert (1797-1828). Què és un «moment musical»? Doncs, potser, el moment de gaudir de la bellesa tímbrica del piano, que reuneix força i capacitat poètica. Aquesta poesia personal i única és una de les armes que Schubert desplega en la seva obra pianística.

Però altra cosa és la Polonesa-Fantasia op. 61 de Frederic Chopin (1810-1849), vinculat també a Mallorca per la seva famosíssima estada a l’illa el 1838. La Polonesa-Fantasia no és, en tot cas, una de les peces gestades a Mallorca, sinó que pertany a una època més tardana de la seva producció (1846), i recull algunes de les estratègies compositives ja més madures de la seva carrera: la recerca continuada en l’expansió del llenguatge propi i exclusiu del piano, que el condueixen per camins harmònics i ampliacions formals impensables en la generació anterior de compositors. Malgrat no ser molt coneguda pel gran públic, sí que ho és en el món dels entesos, i s’ha convertit en una de les peces fonamentals en concursos internacionals dedicats a Chopin.

De tall més equilibrat i clàssic és la música de Félix Mendelssohn (1809-1847). Els Drei Motteten op. 39 són diàfans, clars, amb l’energia positiva característica del compositor alemany, un tret personal que omple moltes de les seves composicions però que no amaga una manera de ser refinada i tendra. Aquest tall pulcre és també comú al Magnificat de Michael Haydn (1737-1806); malgrat que és ple del to elegant i cortesà que s’espera d’una peça religiosa interpretada en ocasions solemnes, aquí la bona factura de la família Haydn és present, el mateix Franz Joseph Haydn reconeixia la superioritat del seu germà Michael en les composicions religioses. Hector Berlioz (1803-1869), personalitat rara i única, desplega en el Tantum Ergo una concepció del cor de caràcter més romàntic, encara que la sensació general és la d’una composició més complaent amb el públic i no tant una peça de caràcter contemplatiu. Però hi ha nervi compositiu i un color personal únic, la mà d’un Berlioz difícil de classificar.

Les obres de Josef Rheinberger (1839-1901) són objecte, avui, d’una merescuda reivindicació. D’aparent senzillesa, no amaguen una bellesa propera a l’estètica dels Drei Motteten de Mendelssohn, on la claredat i la serenitat d’expressió són elements claus. Però si es parla de bellesa, Nigra sum de Pau Casals (1876-1973) n’és un petit tractat. Escrita per a l’Escolania de Montserrat el 1943, el text és del llibre Càntic dels Càntics de la Bíblia. «Soc bruna però bonica», un cant d’amor a la figura de la Mare de Déu de Montserrat, la Moreneta, una obra que destapa les qualitats de Casals com a compositor.

Els vincles que uneixen les peces del concert d’avui no deixen de ser una mostra de llaços invisibles que uneixen la vida espiritual i artística de Mallorca. L’Escolania de Lluc és l’equivalent, a l’illa, d’aquesta Escolania de Montserrat tan estimada per Casals, alhora que s’entrellacen aquí els sinuosos i rars camins que uneixen algunes de les personalitats esmentades abans: Joan Moll i el seu pare, Francesc de Borja Moll, amb Capllonch; l’amistat d’aquest amb Clara Wieck i l’íntima relació d’ella amb Brahms; i la petjada deixada per Chopin a l’illa. L’equilibri, magnificència i serenitat de les músiques de Mendelssohn, Schubert, Michael Haydn i Rheinberger acompanyen, també, la immensitat de les muntanyes que envolten el monestir de Lluc, lloc de trobada dels pobles de Mallorca.