ENTRE L’ESTIL GALANT I LA MÚSICA VISIONÀRIA…

Joan Vives Bellalta, Músic i divulgador

A priori, el programa d’aquest concert ens porta música representativa dels dos darrers terços del s. XVIII, a mig camí entre l’estil galant i el classicisme. Però està clar que els grans genis sempre s’entossudeixen a trencar els esquemes de la moda i crear obres que transcendeixen els límits establerts per cada època.

La Simfonia en mi bemoll major Wq 179 de C. P. E. Bach, escrita el 1757 i revisada posteriorment, ens corprèn des dels seus primers compassos, ja que lluny del caràcter tendre, amorós, que la tradició barroca havia vinculat a la tonalitat de mi bemoll major, la inestabilitat emocional i els contrastos van dibuixant el vincle d’aquesta obra amb el gust Empfindsamer (o sentimental), que Frederic el Gran de Prússia, el rei flautista, havia implantat en la música que sonava en els seus palaus de Berlín i Potsdam, on Carl Philipp va treballar com a clavecinista durant quasi quaranta anys. La calma inquietant del moviment central dona pas al presto final escrit en el més pur estil de cacera.

La Simfonia de W. F. Bach, germà gran de l’anterior, per l’ús de la tonalitat de fa major ens predisposa per tradició entre compositors de l’època a un escenari pastoral. Res més lluny del que sentirem aquí. Sorgida en el temps en què va treballar a Dresden, a principis de la dècada de 1740, aquesta simfonia respon al sobrenom apòcrif amb què és coneguda en alemany, «Die Dissonanzen», per l’abundància de sorpreses harmòniques amb què Friedemann Bach ens anirà sorprenent i captivant. Com si de cop s’hagués fet seu l’estil lliure i intens del seu germà de Berlín. O bé, l’estil singular de Jan Dismas Zelenka, també compositor a la cort de Dresden. Els amables minuets finals ens retornen a la tradició.

La bellesa clàssica en estat pur esclata exultant en el Concert en do major per a violoncel i orquestra, un dels dos concerts que conservam de Haydn per a aquest instrument. Malgrat que se sabia de la seva existència, perquè Haydn el cita en un esborrany de catàleg de la seva pròpia obra fet el 1765, el concert va estar perdut fins el 1961. En aquell moment el musicòleg txec Oldřich Pulkert va trobar el manuscrit al Museu Nacional de Praga. Som davant d’una obra juvenil, sorgida en els primers anys de treball del compositor al Palau d’Eisenstadt, al servei de la família Esterhazy, i molt probablement destinada al primer violoncel·lista d’aquella orquestra, que aleshores era Joseph Weigl. Sens dubte és una de les pàgines més delicioses escrites per a violoncel durant la segona meitat del s. XVIII.

En la producció orquestral del compositor de Lucca, Luigi Boccherini, també hi destaquen particularment una dotzena de concerts per a violoncel (a més de compositor, també va ser un virtuós d’aquest instrument). Els quatre primers, els va publicar a París al voltant de 1770 poc temps després d’establir-se a Espanya, on va treballar per a l’infant Lluís de Borbó al Palau de Boadilla del Monte. Un d’aquests concerts és precisament l’escrit en sol major G. 480, on es fa palesa la capacitat virtuosística del compositor barrejada amb un exquisit encant classicista. Per cert, l’adagio d’aquest concert va ser un dels fragments usats per Friedrich Grützmacher el 1895 per construir l’obra híbrida que aleshores es va anomenar Concert en si bemoll major de Boccherini amb la combinació d’un fragment de la sonata G. 565 i del concert G. 482 amb molts afegits del mateix Grützmacher, incloses notes, ornaments i la reorquestració. Avui sentirem la música tal com la va concebre Boccherini.

Després del parèntesi que han representat les dues pàgines per a violoncel, completarem el concert retornant a la singularitat quasi preromàntica d’una de les simfonies més carismàtiques de Haydn. Ja des dels primers compassos es defineix el caràcter Sturm und drang (tempesta i acció) d’aquesta simfonia que, poc o molt, seguirà marcant, o simplement perfumant, la resta de l’obra. Aquest terme, extret de l’obra teatral homònima de Friedrich Klinger, s’usa per fer referència a tota una sèrie d’obres musicals sorgides al voltant de 1770, i no només de Haydn, que comparteixen trets que semblen anunciar el romanticisme, com ara el color fosc i malenconiós propi dels modes menors, cops orquestrals, ritmes sincopats, talls bruscos, sorpreses harmòniques… El fet de compondre de manera exclusiva per al príncep Nikolaus va permetre a Haydn fer una música arriscada, que si hagués anat destinada a un públic com el de Viena, no hauria estat ben compresa. Especialment singular és el Finale, que després de començar de forma contundent, s’atura de manera brusca canviant a una segona part més dolça en mode major, a partir de la qual els músics s’aniran aixecant de forma progressiva, quedant només dos violins per tocar l’acord final. D’aquí el sobrenom de «Simfonia dels adeus» amb què s’ha fet cèlebre. Haydn va explicar que aquesta va ser l’única manera diplomàtica que va trobar de fer-li saber al príncep Nikolaus que els músics volien tenir uns dies de vacances aquell estiu de 1772, malgrat que ell excepcionalment hagués decidit no marxar. La genialitat posada al servei de transcendir, fins i tot pel que fa als drets laborals dels músics.