Bàrbara Duran Bordoy

Musicòloga i escriptora

Sobre la bellesa de la proporció: Mendelssohn i Parera Fons

El programa d’avui no ha de conduir a engany. L’època, el context social i l’estil compositiu dels dos autors programats, Mendelssohn (1809-1847) i Parera Fons (1943), són totalment diferents, però comparteixen elements semblants en la seva concepció compositiva: amor per l’equilibri formal i una rara lluminositat interna. Són precisament aquests dos elements els que permeten enquadrar-los en una tradició clàssica de l’art, entesa com la que mostra un balanç refinat entre la vessant apol·línia de la música —la de les proporcions mesurades i estructures clares— i el caràcter més dionisíac que desplega vitalitat i expressivitat.

En una entrevista, fa uns anys, Parera Fons comentava que la música d’arrel popular, la que pertany a la tradició oral, forma part de l’univers musical propi d’una manera inconscient. «Melodies que estan guardades a la memòria, com en un calaix, però que un dia retornen sense voler». Ell, en aquesta obra encarregada per l’OCNE (estrena absoluta en aquesta edició del Festival de Pollença 2022), obre el seu calaix personal i treu d’allà la melodia dels Cavallets de Pollença, la que un dia Baltasar Samper va recollir cap el 1924; i aquesta és una de les tonades que ancora, immediatament, la memòria sonora de la ciutat. L’Obertura comença amb una introducció un punt misteriosa, on les trompetes inicien un tema amb regust històric. Sense evocar cap record concret, es va dibuixat un paisatge sonor que mescla diferents motius melòdics que preparen l’entrada a una dansa vital i juganera; i aquest paisatge es va completant amb les entrades de les trompes, que despleguen una certa solemnitat, amb petits motius d’enllaç a càrrec de la secció de vent-fusta i corda. Una de les característiques d’aquesta obertura és la presència d’una base rítmica molt enèrgica, i aquest fet, conjuntament amb els canvis mètrics que delimiten les seccions formals, empeny l’Obertura cap a una roda de vitalitat exuberant. En tot cas, més que imitacions directes del repertori pollencí, Parera Fons sembla recordar les tonades com un element que esdevé la base per a l’elaboració d’aquest material gairebé en forma de variació i afegeix tots els detalls que la seva creativitat li suggereix, transformant les antigues aportacions en una obra contemporània. Aquesta obra, per tant, parteix d’elements de la música tradicional que no condicionen en absolut les harmonies o tractaments melòdics que usa Parera Fons, sinó que conformen l’eina que permet el treball creatiu cap a una fusió estilística, finalment, plena de modernitat.

Si una veu instrumental pot sintetitzar l’entrada al Romanticisme, potser sigui el violí solista que obre el Concert en mi menor de Mendelssohn. Lirisme, però també una mena de pes vital que és transformat en una veu apassionada, íntima, expressiva i lliure musicalment, on es poden trobar les llavors del Romanticisme ple. En el primer temps, el violí exhibeix una melodia incansable, el seu protagonisme no impedeix que l’orquestra faci d’interlocutora: en certs moments el violí baixa al registre greu per deixar, però, el primer pla sonor a l’orquestra. Destaca també la ubicació de la cadenza virtuosística, just abans de la reexposició i no al final.

El tema inicial del segon temps escampa tendresa i tornarà a aparèixer després d’una secció central, en canvi el tercer temps és iniciat per una petita introducció del vent metall a la qual segueix un tema rampant, virtuós i imparable. És una garantia saber que els detalls tècnics d’aquesta peça foren treballats durant set anys amb el violinista amic de Mendelssohn, Ferdinand David, que seguí el procés de composició des de 1838 fins a la seva estrena a Leipzig el 1845. Aquest llarga gestació, combinada amb una inusual força expressiva, fan d’aquest concert per a violí un dels més espectaculars de tota la història de la música.

La Simfonia núm. 3 en la menor op. 53 “Escocesa” seguí un camí semblant. El 1829, seguint els esquemes educatius prevists per a homes de famílies benestants de l’època, Mendelssohn inicià un viatge de «descoberta» del món que el portà de casa seva a Londres i Edimburg. La famosa visita a la cova de Fingal fou la base per a la composició de l’obertura Les Hèbrides; és obvi que aquest viatge va calar en l’ànima de Mendelssohn, perquè ja llavors començà a donar voltes a la creació d’una simfonia. Una excursió a les ruïnes de la capella del palau de Holyrood el va fer connectar amb el passat històric d’Escòcia i la memòria de la reina Maria; i aquell vespre mateix va escriure a casa seva, tot descrivint la visita i la composició d’uns dotze compassos que, sembla, serien el bessó inicial de l’Andante. Els violins comencen amb una veu que poc a poc condueix a un tema amb personalitat, obscur i melancòlic; la seva conclusió fa arribar un Allegro ma un poco agitato, que es va obrint poc a poc cap un caràcter dramàtic i suggeridor. Les cordes, en breus figures a contratemps, són il·luminades per les crides del vent-metall. El clarinet és el primer en fer aparèixer un motiu que, indubtablement, remet a ritmes populars escocesos.

El segon moviment, Vivace non troppo, exhibeix un tema lleugeríssim que desperta tota l’orquestra, i sembla marcar el contrast amb el tercer, Adagio. Aquest moviment recorda l’Escòcia misteriosa, la de les llegendes; un aire delicat propicia el pas a una poderosa homofonia. Sense deixar el to d’epopeia i grandiositat, el material es combina amb petites seccions plenes de lirisme. Encapçala el quart moviment, Allegro vivacissimo, un tema magnífic, d’una certa solemnitat, una mena de marxa victoriosa. Encara que la Simfonia Escocesa no conté un programa descriptiu tancat, és inevitable pensar en una referència clara al passat històric d’Escòcia.

Mendelssohn i Parera Fons, els dos protagonistes del programa d’avui, beuen de la inspiració de la música popular: Mendelssohn fa una referència indirecta a les balades i danses escoceses amb un inspirat disseny melòdic i rítmic; Parera Fons es basa en la dansa pollencina per capturar l’essència fugissera de la identitat del poble. Però més enllà, cal destacar un tret comú entre els dos creadors, i és el que es podria descriure com una elegància senzilla i natural; una bella proporció entre tots els elements que conformen les seves produccions musicals.