ORQUESTRA NACIONAL D’ESPANYA

Christian TETZLAFF, violí

David AFKHAM, director titular

Obertura “Pollença”. Estrena absoluta.
Antoni Parera Fons (1943, Manacor)
Obra per encàrrec de l’Orquestra i Cor Nacionals d’Espanya

Concert per a violí i orquestra en mi menor, op. 64
F. Mendelssohn (1809-1847)

I. Allegro molto appassionato (mi menor)
II. Andante (do major)
III. Allegretto non troppo – Allegro molto vivace (mi major)

Pausa

Simfonia núm. 3 en la menor, op. 56 “Escocesa”
F. Mendelssohn

NOTES AL PROGRAMA

Bàrbara Duran Bordoy

Musicòloga i escriptora

Sobre la bellesa de la proporció: Mendelssohn i Parera Fons

El programa d’avui no ha de conduir a engany. L’època, el context social i l’estil compositiu dels dos autors programats, Mendelssohn (1809-1847) i Parera Fons (1943), són totalment diferents, però comparteixen elements semblants en la seva concepció compositiva: amor per l’equilibri formal i una rara lluminositat interna. Són precisament aquests dos elements els que permeten enquadrar-los en una tradició clàssica de l’art, entesa com la que mostra un balanç refinat entre la vessant apol·línia de la música —la de les proporcions mesurades i estructures clares— i el caràcter més dionisíac que desplega vitalitat i expressivitat.

En una entrevista, fa uns anys, Parera Fons comentava que la música d’arrel popular, la que pertany a la tradició oral, forma part de l’univers musical propi d’una manera inconscient. «Melodies que estan guardades a la memòria, com en un calaix, però que un dia retornen sense voler». Ell, en aquesta obra encarregada per l’OCNE (estrena absoluta en aquesta edició del Festival de Pollença 2022), obre el seu calaix personal i treu d’allà la melodia dels Cavallets de Pollença, la que un dia Baltasar Samper va recollir cap el 1924; i aquesta és una de les tonades que ancora, immediatament, la memòria sonora de la ciutat. L’Obertura comença amb una introducció un punt misteriosa, on les trompetes inicien un tema amb regust històric. Sense evocar cap record concret, es va dibuixat un paisatge sonor que mescla diferents motius melòdics que preparen l’entrada a una dansa vital i juganera; i aquest paisatge es va completant amb les entrades de les trompes, que despleguen una certa solemnitat, amb petits motius d’enllaç a càrrec de la secció de vent-fusta i corda. Una de les característiques d’aquesta obertura és la presència d’una base rítmica molt enèrgica, i aquest fet, conjuntament amb els canvis mètrics que delimiten les seccions formals, empeny l’Obertura cap a una roda de vitalitat exuberant. En tot cas, més que imitacions directes del repertori pollencí, Parera Fons sembla recordar les tonades com un element que esdevé la base per a l’elaboració d’aquest material gairebé en forma de variació i afegeix tots els detalls que la seva creativitat li suggereix, transformant les antigues aportacions en una obra contemporània. Aquesta obra, per tant, parteix d’elements de la música tradicional que no condicionen en absolut les harmonies o tractaments melòdics que usa Parera Fons, sinó que conformen l’eina que permet el treball creatiu cap a una fusió estilística, finalment, plena de modernitat.

Si una veu instrumental pot sintetitzar l’entrada al Romanticisme, potser sigui el violí solista que obre el Concert en mi menor de Mendelssohn. Lirisme, però també una mena de pes vital que és transformat en una veu apassionada, íntima, expressiva i lliure musicalment, on es poden trobar les llavors del Romanticisme ple. En el primer temps, el violí exhibeix una melodia incansable, el seu protagonisme no impedeix que l’orquestra faci d’interlocutora: en certs moments el violí baixa al registre greu per deixar, però, el primer pla sonor a l’orquestra. Destaca també la ubicació de la cadenza virtuosística, just abans de la reexposició i no al final.

El tema inicial del segon temps escampa tendresa i tornarà a aparèixer després d’una secció central, en canvi el tercer temps és iniciat per una petita introducció del vent metall a la qual segueix un tema rampant, virtuós i imparable. És una garantia saber que els detalls tècnics d’aquesta peça foren treballats durant set anys amb el violinista amic de Mendelssohn, Ferdinand David, que seguí el procés de composició des de 1838 fins a la seva estrena a Leipzig el 1845. Aquest llarga gestació, combinada amb una inusual força expressiva, fan d’aquest concert per a violí un dels més espectaculars de tota la història de la música.

La Simfonia núm. 3 en la menor op. 53 “Escocesa” seguí un camí semblant. El 1829, seguint els esquemes educatius prevists per a homes de famílies benestants de l’època, Mendelssohn inicià un viatge de «descoberta» del món que el portà de casa seva a Londres i Edimburg. La famosa visita a la cova de Fingal fou la base per a la composició de l’obertura Les Hèbrides; és obvi que aquest viatge va calar en l’ànima de Mendelssohn, perquè ja llavors començà a donar voltes a la creació d’una simfonia. Una excursió a les ruïnes de la capella del palau de Holyrood el va fer connectar amb el passat històric d’Escòcia i la memòria de la reina Maria; i aquell vespre mateix va escriure a casa seva, tot descrivint la visita i la composició d’uns dotze compassos que, sembla, serien el bessó inicial de l’Andante. Els violins comencen amb una veu que poc a poc condueix a un tema amb personalitat, obscur i melancòlic; la seva conclusió fa arribar un Allegro ma un poco agitato, que es va obrint poc a poc cap un caràcter dramàtic i suggeridor. Les cordes, en breus figures a contratemps, són il·luminades per les crides del vent-metall. El clarinet és el primer en fer aparèixer un motiu que, indubtablement, remet a ritmes populars escocesos.

El segon moviment, Vivace non troppo, exhibeix un tema lleugeríssim que desperta tota l’orquestra, i sembla marcar el contrast amb el tercer, Adagio. Aquest moviment recorda l’Escòcia misteriosa, la de les llegendes; un aire delicat propicia el pas a una poderosa homofonia. Sense deixar el to d’epopeia i grandiositat, el material es combina amb petites seccions plenes de lirisme. Encapçala el quart moviment, Allegro vivacissimo, un tema magnífic, d’una certa solemnitat, una mena de marxa victoriosa. Encara que la Simfonia Escocesa no conté un programa descriptiu tancat, és inevitable pensar en una referència clara al passat històric d’Escòcia.

Mendelssohn i Parera Fons, els dos protagonistes del programa d’avui, beuen de la inspiració de la música popular: Mendelssohn fa una referència indirecta a les balades i danses escoceses amb un inspirat disseny melòdic i rítmic; Parera Fons es basa en la dansa pollencina per capturar l’essència fugissera de la identitat del poble. Però més enllà, cal destacar un tret comú entre els dos creadors, i és el que es podria descriure com una elegància senzilla i natural; una bella proporció entre tots els elements que conformen les seves produccions musicals.

ORQUESTRA I COR NACIONALS D'ESPANYA

L’Orquestra Nacional d’Espanya va ser fundada el 1937, durant la Guerra Civil espanyola, i es va rellançar definitivament el 1942. Des de llavors desenvolupa una ininterrompuda i intensa labor concertística, amb una àmplia temporada a Madrid -des de l’any 1988 té la seu a l’Auditori Nacional de Música-, participa en els principals festivals espanyols i fa gires per Espanya així com per diversos països d’Europa, Amèrica i Àsia.

Ara, amb més de vuitanta anys d’història, l’Orquestra i Cor Nacionals d’Espanya -junts des del 1971- es troben en una nova etapa des que el 2019 es nomenàs el mestre David Afkham com a director titular i artístic de l’agrupació i Félix Palomero com a director tècnic, en la qual la recerca contínua de l’excel·lència artística, la modernització i l’obertura són els criteris bàsics sobre els quals s’assenta la seva activitat.

L’Orquestra i Cor Nacionals d’Espanya, que ha sabut consolidar el caràcter innovador de la seva programació –gràcies a la inclusió de nous formats en temporades anteriors– i la seva capacitat per generar noves audiències, es converteix en una orquestra de referència indiscutible del nostre país. Entre els seus objectius figura situar-se també com una orquestra de referència a Europa a mitjà termini.

Amb anterioritat al mestre Afkham, el podi de l’Orquestra Nacional d’Espanya ha estat ocupat de manera estable per Bartolomé Pérez Casas, Ataúlfo ​​Argenta, Rafael Frühbeck de Burgos -qui ha dirigit més vegades l’agrupació-, Antoni Ros-Marbà, Aldo Ceccato, Jesús López Cobos i Josep Pons. Com a directors convidats, l’Orquestra Nacional ha comptat amb mestres de la talla de Sergiu Celibidache, Igor Markevitch, Rafael Kubelik, Zubin Mehta, Iuri Temirkanov, Gustau Dudamel, Semyon Bychkov, Christoph Eschenbach o Juanjo Mena. De la mateixa manera, l’orquestra ha col·laborat amb els solistes vocals i instrumentals més destacats de la segona meitat del segle XX.

Així mateix, les dues institucions aposten clarament per afavorir la igualtat en l’accés a la música i la cultura; per això segueixen desenvolupant nombroses activitats basades no sols en l’àmbit socioeducatiu (Pintasonic, En Família i concerts escolars) sinó amb la col·laboració social en diversos col·lectius amb necessitats específiques. L’Orquestra i Cor Nacionals d’Espanya és una unitat de producció dependent de l’Institut Nacional de les Arts Escèniques i de la Música (INAEM), Ministeri de Cultura i Esport.

DAVID AFKHAM, Director

Nascut a Friburg (Alemanya) el 1983, David Afkham és director titular i artístic de l’Orquestra i Cor Nacionals d’Espanya des de setembre de 2019, després del seu mandat com a director principal d’aquesta institució des de 2014. Al llarg d’aquests anys ha presentat ambiciosos programes com els Gurrelieder de Schönberg, la Simfonia núm. 6 de Mahler, la Simfonia núm. 9 de Bruckner, la Simfonia fantàstica de Berlioz, el Rèquiem de Brahms, La creació de Haydn, així com representacions semiescenificades de L’holandès errant, Elektra, La passió segons sant Mateu, El castell de Barbablava i Tristany i Isolda.

David Afkham va començar a estudiar piano i violí als sis anys a la seva ciutat natal. Als quinze anys va ingressar a la Universitat de Música de Friburg per continuar els seus estudis de piano, teoria musical i direcció, que va ampliar a l’Escola de Música Liszt de Weimar. David Afkham va ser el primer receptor de la beca Bernard Haitink per a joves talents i va assistir aquest director d’orquestra en nombrosos projectes, inclosos cicles simfònics amb la Simfònica de Chicago, l’Orquestra del Concertgebouw d’Amsterdam i l’Orquestra Simfònica de Londres. Guanyador del primer premi del Concurs de Direcció Donatella Flicken 2008 a Londres, va ser també el primer guardonat al Premi Joves Directors de Nestlé i el Festival de Salzburg el 2010. Va ser director assistent de la Gustav Mahler Jugendorchester entre 2009 i 2012.

David Afkham col·labora de manera habitual com a director convidat amb algunes de les millors orquestres i teatres d’òpera del món, i s’ha guanyat la reputació de ser un dels directors alemanys més sol·licitats dels darrers anys. Els seus projectes per a la temporada 21/22 inclouen col·laboracions amb les orquestres simfòniques de Minnesota i Pittsburgh als Estats Units i amb l’Orquestra Simfònica de Viena i la de la BBC d’Escòcia a Europa.

CHRISTIAN TETZLAFF, violí

Els concerts amb Christian Tetzlaff sovint esdevenen una experiència existencial tant per a l’intèrpret com per al públic.

Els aspectes més destacats de la temporada 2021/2022 inclouen concerts amb la Tonhalle Orchestra Zuric, l’Orquestra Filharmònica de Londres, Orquestra Filharmònica de Bergen, Orchestra della Svizzera Italiana, Orquestra Simfònica de San Francisco, Orquestra Simfònica de Montreal, Deutsches Symphonie-Orchester Berlin, NDR Radiophilharmonie i NDR Elbphilharmonie Orchestre. La tardor de 2021 va estar de gira amb la Konzerthausorchester Berlin sota la direcció de Christoph Eschenbach i serà solista en el projecte Haydn2032 de la Kammerorchester Basel sota la direcció de Giovanni Antonini. També oferirà diversos recitals a duo amb els pianistes Lars Vogt i Leif Ove Andsnes.

Tetzlaff és convidat regularment d’institucions destacades com la Filharmònica de Berlín, l’Orquestra Filharmònica de Seül, la Filharmònica de Dresden i el Wigmore Hall de Londres. Tetzlaff ha aparegut amb orquestres com la Filharmònica de Viena, la Filharmònica de Nova York, la Concertgebouworkest i les principals orquestres de Londres. Ha treballat amb directors com Celibidache, Haitink, Maazel i Masur, i més recentment amb Barbara Hannigan, Christoph von Dohnányi, Paavo Järvi, Vladimir Jurowski, Andris Nelsons, Sir Simon Rattle, Esa-Pekka Salonen i Michael Tilson Thomas.

Organitza i patrocina

Amb el suport de

Col·laboren

Mitjà de comunicació oficial

Membre de l’Associació espanyola de Festivals de Música Clàssica

Mitja de comunicació col·laborador

Oficina del Festival de Pollença

Convent de Sant Domingo

C/. de Pere J. Cànaves Salas, s/n

info@festivalpollenca.com

T.(+34) 971 899 323

Horari oficina

De dimarts a dissabte de 10.00 a 13.30h

Dijous de 16.30 a 19.00

Per a reservar i comprar entrades el mateix dia del concert, de 20.30 a 22.00h