
Obertura Coriolà, op. 62, en do menor
L. v. Beethoven (1770 – 1827)
Simfonia núm. 4 en la menor, op. 63
J. Sibelius (1865-1957)
I. Tempo molto moderato, quasi adagio
II. Allegro molto vivace
III. Il tempo largo
IV. Allegro
(Pausa)
Suite Pelléas et Mélisande, op. 46
J. Sibelius
- «Vid slottsporten» (A la porta del castell). Grave e largamente
- «Mélisande». Andantino con moto
- «På stranden vid havet» (A la vora del mar). Adagio
- «A källa i parken»(Una font al parc). Comodo
- «De trenne blinda systrar» (Les tres germanes cegues). Tranquilo
- «Pastoral». Andantino pastorale
- «Mélisande vinya sländan» (Mélisande a la filosa). Con moto
- «Mellanaktsmusik»(Entreacte). Allegro
- «Mélisandes död» (La mort de Mélisande). Andant
Simfonia núm. 4, op. 60, en si bemoll major
L. v. Beethoven (1770 – 1827)
I. Adagio – Allegro vivace
II. Adagio
III. Allegro molto e vivace – Trio. Un poco menos allegro
IV. Allegro ma non troppo
NOTES AL PROGRAMA
Mercè Pons (compositora i directora del Gabinet de Comprensió Musical GACOMUS)
Ludwig van BEETHOVEN (1770- 1827)
Obertura Egmont, op. 84
A l’època que Espanya governava Flandes, el comte Egmont (1522-1568) era un noble flamenc que va fer un gran servei al rei espanyol. Més tard, mantingué una actitud més lliberal i es va enemistar amb el duc d’Alba. Egmont, executat a Brussel·les i recordat com un heroi nacional, és la figura del drama de Goethe, Egmont, de 1788. Com a admirador de Goethe, Beethoven va compondre la música d’escena per a un drama en cinc actes, que es va estrenar a Viena el 1810.
La partitura consta d’una obertura (que serà la que escoltarem avui vespre) i nou peces (quatre entreactes, dos lieder, dos melodrames i una Simfonia de la victòria).
Egmont de Beethoven ens mostra una música gran, emocionant i eloqüent, que poques vegades sol representar-se sencera.
L’obertura, en canvi, d’un heroisme transcendent (que contradiu el caràcter de l’heroi, a vegades indecís), forma part del repertori de totes les formacions simfòniques.
En aquesta obertura trobam un condensat de l’acció en el pla dramàtic i psicològic, que conclou amb els motius de la Simfonia de la victòria, que és com acaba el drama.
La seva estructura està formada per una introducció, a la qual segueix una forma sonata i acaba amb una coda. Cada una d’aquestes parts presenta un tempo i un compàs diferent.
La introducció Sostenuto ma non troppo, en compàs de 3/2, està formada per dos temes. El primer representa la lluita contra la tirania (la lluita dels Països Baixos espanyols per la seva emancipació en el segle XVI, sota l’impuls d’Egmont). Després segueix el segon tema que simbolitza “l’aspiració a la llibertat”. La forma sonata Allegro, en 3/4, també presenta dos temes; el primer simbolitza la “revolta” i el segon la idea del “destí”. A la reexposició d’aquesta forma sonata es repeteix el tema principal, i al tema del “destí” el segueix una pausa expectant i una rèplica molt subtil. La causa de la llibertat ha fracassat, de moment, però arribam a…la coda Allegro con brio, en 4/4, que constitueix el brillant discurs de la victòria (Egmont puja al patíbul sense plegar-se a l’arbitrarietat dels jutges). En la instrumentació, la flauta canvia a piccolo per proporcionar un efecte més brillant i incisiu. Un final victoriós, triomfant, on participa tota l’orquestra, i els violins toquen en una tessitura molt aguda i que mai, fins aleshores, s’havia utilitzat per a orquestra, ja que es considerava “inexecutable”.
Wolgang Amadeus MOZART (1756 – 1791)
Concert per a piano i orquestra núm. 22, en mi bemoll major, K. 482
Mozart va adoptar la forma concert dels mestres del Barroc (Vivaldi i Bach entre d’altres) i la va desenvolupar cap el classicisme.
La riquesa i varietat aconseguides amb la creació de vint-i-set concerts per a piano i orquestra constitueixen un exemple en la història de la música i es poden considerar els pares del concert modern. Wolgang va ser, com és lògic, el seu intèrpret, i per aquesta raó es convertiren en el mirall de les seves aspiracions més íntimes.
En primera instància Mozart no sol·licitava clarinets, però en el cas del Concert núm. 22, i per primera vegada, no només n’hi va afegir un parell, sinó que van substituir completament els oboès.
Mozart va compondre el Concert núm. 22 entre novembre i desembre de 1785, mentre començava la seva òpera Le nozze di Figaro, i es va estrenar el 16 de desembre del mateix any a Viena. Amb una durada d’uns 35 minuts, és un dels concerts més llargs del compositor.
El que resulta més sorprenent d’aquest concert és la interacció que es produeix entre el piano i el quintet de vent-fusta (flauta, dos clarinets i dos fagots), interacció que es fa més palesa en el segon i tercer moviments, on els vents semblen un conjunt separat de l’orquestra, tot participant amb diàlegs commovedors entre ells i amb el piano solista.
En el primer moviment, Allegro, estructurat en forma sonata, el desenvolupament està concebut com una transició abans de la relació de la tensió pròpia del final. El segon moviment és un Andante, amb l’estructura de tema amb variacions, que ens oferirà totes les gammes possibles d’expressió, des del caràcter elegíac fins al tràgic. El tercer moviment, Allegro, presenta l’estructura de rondó, on destacarà un episodi Andantino cantabile abans de tornar al tema principal arribant a un final molt animat. Aquesta idea ens recorda les súpliques en adagio del comte Almaviva, que condueixen a una conclusió bufa a Le nozze di Figaro.
Antonin DVOŘÁK (1841 – 1904)
Simfonia núm. 8 en sol major, op. 88
La idea de cant d’ocell i la sensació de relaxació i felicitat d’aquesta simfonia suggereixen la qualificació de “Pastoral de Dvořák”. Aquí es posa de relleu el desig del compositor d’aportar frescor a la forma simfònica.
Quan Dvořák va acceptar un doctorat honorari de música per la Universitat de Cambridge el 1892, va oferir aquesta obra com el seu “exercici” obligatori. No obstant això, no era una partitura nova, ja que Dvořák n’havia dirigit la primera interpretació a Praga el 2 de febrer de 1890.
La simfonia va ser composta entre el 26 d’agost de 1889 i el 8 de novembre del mateix any, a la casa de camp que tenia Dvořák a Vysoká, a prop de Praga.
Aquesta és l’obra més txeca del seu autor perquè està inspirada en cançons i danses folklòriques de la seva pàtria. Otakar Šourek, biògraf del compositor, explica que Dvořák tenia “el seu propi jardí a Vysoká, que li encantava ‘com l’art diví en si mateix’. Aquí va absorbir impressions poètiques i estats d’ànim, aquí es va allunyar de la vida i es va afligir per la seva inevitable decadència, aquí es va lliurar a reflexions filosòfiques sobre la substància i el significat de la interrelació entre la naturalesa i la vida”.
La Simfonia núm. 8 està estructurada de forma típica, en quatre moviments.
A l’inici del primer moviment, Allegro con brio, una melodia sostinguda i ombrívola als violoncels dona pas ràpidament a un audaç solo de flauta. Sense sotmetre mai l’element dramàtic, Dvořák deixa anar el costat poètic de la seva naturalesa a través dels moviments d’aquesta partitura, des de la retòrica, sovint malenconiosa del segon moviment, l’Adagio, fins a l’Allegretto grazioso del tercer moviment, de sabor folklòric amb ritme de vals, passant per l’enèrgic tema amb variacions del darrer moviment, Allegro ma non troppo, que ens conduirà a un emocionant final, on destacaran els metalls i la percussió.
ORQUESTRA SIMFÒNICA ILLES BALEARS
L’Orquestra Simfònica Illes Balears està considerada un dels referents simfònics a Espanya. Va ser creada l’any 1988 sota la institució denominada Fundació Pública de les Balears per a la Música, que incloïa el Govern Balear, l’Ajuntament de Palma i el Consell de Mallorca.
Malgrat que la història del simfonisme a les Illes Balears data dels anys 40, la formació de l’orquestra com avui dia es coneix es deu al mestre Luís Remartínez, que va ser el seu titular i director artístic des del 1988 fins al 1994. Després l’han seguit els mestres següents: Philippe Bender (1994- 1997 i 2005-2009), Salvador Brotons (1997- 2000 i 2009-2013), Geoffrey Simon (2001- 2002), Edmon Colomer (2002-2005), Josep Vicent (2013-2014) i, com a codirector titular, Joji Hattori (2014-2018). Actualment, el mestre Pablo Mielgo n’és el director titular.
L’Orquestra desenvolupa la seva temporada regular en l’àmbit simfònic (temporada d’abonament a l’Auditòrium de Palma, concerts simfònics a Menorca, Eivissa i Formentera, temporada d’abonament a l’Auditòrium de Manacor, concerts extraordinaris a Mallorca), així com en l’àmbit líric (temporades d’òpera de la Fundació Teatre Principal de Palma i dels Amics de l’Òpera de Maó). En la seva temporada d’estiu, l’OSIB duu a terme el festival “Estius Simfònics” amb el Castell de Bellver com a seu principal, i col·labora amb altres festivals com el de Pollença o el Sunset Classics. A més de la seva programació artística, desenvolupa una tasca pedagògica extensa mitjançant el programa “Simfònica en família” i també amb el programa “Simfònica en societat”, amb el qual duu la música a col·lectius en risc d’exclusió social, entre d’altres.
Un dels nostres principals objectius és treure a la llum les obres de compositors de les Illes Balears. Un fet que queda demostrat amb la figura d’Antoni Parera Fons com a compositor en residència. Pròximament s’estrenarà una obra nova, Arxiduc, del compositor mallorquí i de l’escriptora i membre de la Reial Acadèmia Espanyola, Carme Riera.
Durant els últims 25 anys, l’Orquestra ha tingut acompanyats solistes de la rellevància internacional de Juan Diego Flórez, Frank Peter Zimmermann, Emmanuel Pahud, Khatia Buniatishvili, Giuliano Carmignola, Valentina Nafornita, Celso Albelo, Juan Manuel Cañizares, Kiri Te Kanawa, Teresa Berganza, Joaquín Achúcarro, Piotr Anderszewski, María Bayo, Simón Orfila, Katia i Marielle Labeque i el jove Francisco Fullana.
L’OSIB ha actuat en nombroses ocasions fora de les Illes Balears. Destaquen el seu recent viatge al Teatre Reial de Madrid juntament amb el tenor Juan Diego Flórez, el viatge a Zuric per a un concert amb la mezzosoprano Kate Lindsey, el concert al Radio Hall France de París amb Khatia Buniatishvili i el concert a la Sala de Drets Humans de l’ONU.
La Simfònica compta amb un segell discogràfic que li permet distribuir els seus enregistraments per més de quaranta plataformes musicals com Spotify, Apple Music, Amazon Music, Goolge Play Music, entre d’altres. S’han publicat quatre discs: Revolució, amb la Simfonia núm. 7 de L.v. Beethoven i The Rite of Spring de P.I. Txaikovski; la Simfonia núm. 2 de G. Mahler, i obres de compositors mallorquins, Mallorca Suite de Baltasar Samper i Foners d’Antoni Parera Fons.
A més de permetre’ns gaudir d’aquests enregistraments, és tota una demostració del talent i la projecció internacional de les Illes Balears, amb una aposta decidida de les seves institucions per la cultura com a element essencial del futur de la regió.
El 2020 la Simfònica fou guardonada amb la medalla d’or, major distinció de la Comunitat Autònoma.
Sergio ALAPONT, Director

Premiat com a Millor Director d’Orquestra a Itàlia 2016 per GBOPERA Awards, i guanyador del II Concurs de Directors Ciutat de Granada, és actualment un dels directors espanyols amb més projecció internacional. Des de la present temporada és director principal de l’Orquestra Clássica do Centro a Coimbra.
Ha dirigit prestigioses orquestres nacionals i internacionals com l’Orquestra Filharmònica de Londres, l’Orquestra Nacional d’Ile de France de París, l’Òpera Nacional Noruega, Scottish Opera, RAI de Torí, Maggio Musicale Fiorentino, Teatre San Carlo de Nàpols, I Pomeriggi Musicali de Milà, Teatre Massimo Bellini de Catània, Janacek Philharmonic Ostrava, Radiotelevisió Espanyola (ORTVE), Comunitat Valenciana (Palau de les Arts), Ciutat de Granada, Simfònica de Galícia, Reial Filharmonia de Galícia, Filharmònica de Gran Canària, Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya, Simfònica de Tenerife, Simfònica de Castella i Lleó, Simfònica de Navarra i Simfònica del Principat d’Astúries, entre moltes altres. Ha dirigit igualment a prestigiosos festivals i sales de concert com la Shanghai Opera Week, Wexford Opera Festival, Quinzena Musical Donostiarra, Euro Arts – Leipzig, Mahler Festival – Dobbiaco, Ravello Festival, MITE Festival, o Großer Saal del Musikverein de Viena.
Ha gravat per al segell britànic Signum Classics i per a Universal.
Alguns dels seus èxits recents han estat el seu debut a Dinamarca amb l’Aalborg Symfonieorkester, RTÉ Concert Orchestra de Dublín, l’Ulster Orchestra de Belfast, l’Orquestra Nacional de Bretanya, Orchestre Royal de Chambre de Wallonie, Orchestra del Maggio Musicale Fiorentino, Orquestra Nacional de la RAI, Irish National Opera de Dublín, Opera du Rhin d’Estrasburg, el seu debut als EUA a la Minnesota Opera, Opera Nacional de Noruega, Opera Lombardia, Òpera d’Oviedo, Fondazione Arena di Verona, Gran Teatre del Liceu de Barcelona, Teatre Reial de Madrid o Teatre Massimo Bellini de Catània.
Entre els seus compromisos futurs cal destacar l’Orquestra Simfònica de Ràdio Televisió Espanyola, l’Orquestra del Teatre Massimo Bellini de Catània, Carmina Burana al Teatre Regio di Parma, Don Giovanni al Teatre Comunale di Sassari i posterior concert simfònic amb la seva orquestra dirigint obres de Brahms i Beethoven, el seu retorn a la Irish National Opera dirigint La Bohème, Teatre Reial de Madrid, Orquestra de València, el seu retorn a l’Ulster Orchestra de Belfast i a la RTÉ Concert Orchestra de Dublín o el seu debut al Canadà a La Maison Symphonique de Montreal amb l’Orquestra Simfònica de Longueil.
Kristian BEZUIDENHOUT, piano

Kristian Bezuidenhout és actualment un dels teclistes més notables i interessants, tan còmode amb el forte-piano, com amb el clavicèmbal i el piano modern.
És el director artístic de la Freiburger Barockorchester i director principal convidat de The English Concert. Bezuidenhout és convidat habitual dels principals conjunts del món, inclosos Les Arts Florissants, Orchestra of the Age of Enlightenment, Orchestre des Champs Elysées, Koninklijk Concertgebouworkest, Orquestra Simfònica de Chicago i The Leipzig Gewandhausorchestern, i ha dirigit com a convidat (des del teclat) l’Ochestra of the Eighteenth Century, la Tafelmusik, el Collegium Vocale, el Juilliard 415, la Kammerakademie Potsdam i el Dunedin Consort.
Ha actuat amb artistes cèlebres com John Eliot Gardiner, Philippe Herreweghe, Frans Brüggen, Trevor Pinnock, Giovanni Antonini, Jean-Guihen Queyras, Isabelle Faust, Alina Ibragimova, Rachel Podger, Carolyn Sampson, Anne Sofie von Otter, Mark Padmore i Matthias Goerne.
L’àmplia i guardonada discografia de Kristian a Harmonia Mundi inclou la música completa per a teclat de Mozart (Diapason d’Or de l’Année, Preis der Deutschen Schallplattenkritik i Caecilia Prize), Sonates per a violí de Mozart amb Petra Müllejans, Concerts per a piano de Mendelssohn i Mozart amb la Freiburger Barockorchester (ECHO Klassik), Lieder de Beethoven i Mozart i Dichterliebe de Schumann amb Mark Padmore (Premi Edison).
El 2013 va ser nominat com a Artista de l’Any per la revista Gramophone i el 2019 va rebre el premi Wiener Flötenuhr de la Mozartgemeinde Wien pels seus enregistraments de música per a teclat de Mozart.
Recentment ha publicat Winterreisse amb Mark Padmore, Sonates de Bach per a violí i clavicèmbal amb Isabelle Faust, un enregistrament de Sonates per a piano de Haydn i Concerts per a piano de Beethoven amb la Freiburger Barockorchester i Pablo Herás-Casado.
Organitza i patrocina

Amb el suport de



Col·laboren




Mitjà de comunicació oficial


Mitja de comunicació col·laborador


Oficina del Festival de Pollença
Convent de Sant Domingo
C/. de Pere J. Cànaves Salas, s/n
info@festivalpollenca.com
T.(+34) 971 899 323
Horari oficina
De dimarts a dissabte de 10.00 a 13.30h
Dijous de 16.30 a 19.00
Per a reservar i comprar entrades el mateix dia del concert, de 20.30 a 22.00h