Mercè Pons (compositora i directora del Gabinet de Comprensió Musical GACOMUS)

Ludwig van BEETHOVEN (1770- 1827)

Obertura Egmont, op. 84

A l’època que Espanya governava Flandes, el comte Egmont (1522-1568) era un noble flamenc que va fer un gran servei al rei espanyol. Més tard, mantingué una actitud més lliberal i es va enemistar amb el duc d’Alba. Egmont, executat a Brussel·les i recordat com un heroi nacional, és la figura del drama de Goethe, Egmont, de 1788. Com a admirador de Goethe, Beethoven va compondre la música d’escena per a un drama en cinc actes, que es va estrenar a Viena el 1810.

La partitura consta d’una obertura (que serà la que escoltarem avui vespre) i nou peces (quatre entreactes, dos lieder, dos melodrames i una Simfonia de la victòria).

Egmont de Beethoven ens mostra una música gran, emocionant i eloqüent, que poques vegades sol representar-se sencera. 

L’obertura, en canvi, d’un heroisme transcendent (que contradiu el caràcter de l’heroi, a vegades indecís), forma part del repertori de totes les formacions simfòniques. 

En aquesta obertura trobam un condensat de l’acció en el pla dramàtic i psicològic, que conclou amb els motius de la Simfonia de la victòria, que és com acaba el drama. 

La seva estructura està formada per una introducció, a la qual segueix una forma sonata i acaba amb una coda. Cada una d’aquestes parts presenta un tempo i un compàs diferent. 

La introducció Sostenuto ma non troppo, en compàs de 3/2, està formada per dos temes. El primer representa la lluita contra la tirania (la lluita dels Països Baixos espanyols per la seva emancipació en el segle XVI, sota l’impuls d’Egmont). Després segueix el segon tema que simbolitza “l’aspiració a la llibertat”. La forma sonata Allegro, en 3/4, també presenta dos temes; el primer simbolitza la “revolta” i el segon la idea del “destí”. A la reexposició d’aquesta forma sonata es repeteix el tema principal, i al tema del “destí” el segueix una pausa expectant i una rèplica molt subtil. La causa de la llibertat ha fracassat, de moment, però arribam a…la coda Allegro con brio, en 4/4, que constitueix el brillant discurs de la victòria (Egmont puja al patíbul sense plegar-se a l’arbitrarietat dels jutges). En la instrumentació, la flauta canvia a piccolo per proporcionar un efecte més brillant i incisiu. Un final victoriós, triomfant, on participa tota l’orquestra, i els violins toquen en una tessitura molt aguda i que mai, fins aleshores, s’havia utilitzat per a orquestra, ja que es considerava “inexecutable”. 

Wolgang Amadeus MOZART (1756 – 1791)

Concert per a piano i orquestra núm. 22, en mi bemoll major, K. 482

Mozart va adoptar la forma concert dels mestres del Barroc (Vivaldi i Bach entre d’altres) i la va desenvolupar cap el classicisme.

La riquesa i varietat aconseguides amb la creació de vint-i-set concerts per a piano i orquestra constitueixen un exemple en la història de la música i es poden considerar els pares del concert modern. Wolgang va ser, com és lògic, el seu intèrpret, i per aquesta raó es convertiren en el mirall de les seves aspiracions més íntimes.

En primera instància Mozart no sol·licitava clarinets, però en el cas del Concert núm. 22, i per primera vegada, no només n’hi va afegir un parell, sinó que van substituir completament els oboès.

Mozart va compondre el Concert núm. 22 entre novembre i desembre de 1785, mentre començava la seva òpera Le nozze di Figaro, i es va estrenar el 16 de desembre del mateix any a Viena. Amb una durada d’uns 35 minuts, és un dels concerts més llargs del compositor.

El que resulta més sorprenent d’aquest concert és la interacció que es produeix entre el piano i el quintet de vent-fusta (flauta, dos clarinets i dos fagots), interacció que es fa més palesa en el segon i tercer moviments, on els vents semblen un conjunt separat de l’orquestra, tot participant amb diàlegs commovedors entre ells i amb el piano solista.

En el primer moviment, Allegro, estructurat en forma sonata, el desenvolupament està concebut com una transició abans de la relació de la tensió pròpia del final. El segon moviment és un Andante, amb l’estructura de tema amb variacions, que ens oferirà totes les gammes possibles d’expressió, des del caràcter elegíac fins al tràgic. El tercer moviment, Allegro, presenta l’estructura de rondó, on destacarà un episodi Andantino cantabile abans de tornar al tema principal arribant a un final molt animat. Aquesta idea ens recorda les súpliques en adagio del comte Almaviva, que condueixen a una conclusió bufa a Le nozze di Figaro.

Antonin DVOŘÁK (1841 – 1904) 

Simfonia núm. 8 en sol major, op. 88 

La idea de cant d’ocell i la sensació de relaxació i felicitat d’aquesta simfonia suggereixen la qualificació de “Pastoral de Dvořák”. Aquí es posa de relleu el desig del compositor d’aportar frescor a la forma simfònica.

Quan Dvořák va acceptar un doctorat honorari de música per la Universitat de Cambridge el 1892, va oferir aquesta obra com el seu “exercici” obligatori. No obstant això, no era una partitura nova, ja que Dvořák n’havia dirigit la primera interpretació a Praga el 2 de febrer de 1890. 

La simfonia va ser composta entre el 26 d’agost de 1889 i el 8 de novembre del mateix any, a la casa de camp que tenia Dvořák a Vysoká, a prop de Praga. 

Aquesta és l’obra més txeca del seu autor perquè està inspirada en cançons i danses folklòriques de la seva pàtria. Otakar Šourek, biògraf del compositor, explica que Dvořák tenia “el seu propi jardí a Vysoká, que li encantava ‘com l’art diví en si mateix’. Aquí va absorbir impressions poètiques i estats d’ànim, aquí es va allunyar de la vida i es va afligir per la seva inevitable decadència, aquí es va lliurar a reflexions filosòfiques sobre la substància i el significat de la interrelació entre la naturalesa i la vida”.

La Simfonia núm. 8 està estructurada de forma típica, en quatre moviments. 

A l’inici del primer moviment, Allegro con brio, una melodia sostinguda i ombrívola als violoncels dona pas ràpidament a un audaç solo de flauta. Sense sotmetre mai l’element dramàtic, Dvořák deixa anar el costat poètic de la seva naturalesa a través dels moviments d’aquesta partitura, des de la retòrica, sovint malenconiosa del segon moviment, l’Adagio, fins a l’Allegretto grazioso del tercer moviment, de sabor folklòric amb ritme de vals, passant per l’enèrgic tema amb variacions del darrer moviment, Allegro ma non troppo, que ens conduirà a un emocionant final, on destacaran els metalls i la percussió.