LES AIGÜES D’UNA FONT MUSICAL COMPARTIDA

Bàrbara Duran, Musicòloga i escriptora

Quins són els llindars entre música tradicional i música culta? Qui marca els estàndards del què és què? Qui dissenya els esquemes del que és acceptat com a popular o les estructures de la música “d’alta cultura”? De cada vegada més, es discuteix el format del concert clàssic o de la música denominada “culta”, o música per a entesos: “entesos”, que ve d’entendre, i aquesta és la paraula clau. Avui, sovint, confonem termes i perdem el nord. Pensam que la meravellosa música culta, la “històrica”, la que és designada com a artefacte digne de ser programat pels grans teatres i auditoris, prové d’una inspiració gairebé divina, transmesa quasi secretament pels grans mestres. Res més lluny de la realitat; el programa d’avui mostra un repertori que prové de dues tradicions musicals: la popular i la que podem denominar culta; però que comparteixen ritmes, esquemes melòdics/harmònics, estructures formals, girs modals i tonals. I, sobretot, el gust per la dansa, les paraules ben cantades i la diversió.

Hi ha molts exemples d’aquestes cruïlles estètiques: els «Goigs de Sant Antoni» de Manacor (cantats per una joveníssima generació que embogeix el dia de la festa) s’assemblen sospitosament a una peça recollida per Gaspar Sanz, «Paradetas» (1675); tot i que amb aquesta afirmació correm el risc de ser acusats de sacrilegi pels “guardians de la tradició”. «Conde Claros» és un dels romanços populars més usats pels compositors espanyols del Renaixement: Valderrábano, Mudarra i Narváez. Antonio de Cabezón va compondre les “diferencias” per a teclat sobre una cançó molt estesa a l’Espanya dels segles XV i XVI, «Guárdame las vacas», i que a Itàlia es coneix com a «Romanesca». Les “diferencias” eren una mena de variacions sobre la tonada que tothom reconeixia. El Barroc espanyol usa altres peces, com la dolça cançó «Marizápalos» que harmonitzaren Gaspar Sanz i Antoni Martí i Coll. El programa d’avui és una riquíssima mostra d’aquest intercanvi continuat: del Barroc és el «Fandango de Santiago de Murcia» (1732) que és aparellat aquí amb el «Fandango mallorquí», i ja es veurà que l’aire i el ritme no tenen pèrdua; així com el «Canario» de Kapsberger, un tipus de dansa sobre la qual compongueren també Martí i Coll, Sanz i altres.

Bona part d’aquestes peces, com la primera «Ciaccona» de Cazzati, estan basades sobre danses amb baixos obstinats que repeteixen un esquema melòdic-harmònic sobre el qual els solistes improvisen disminucions o ornaments de la melodia principal, i que permeten exhibir les seves habilitats interpretatives si és el cas.

Un altre element al qual parar esment avui són els poemes musicats, les paraules musicades, que amaguen històries precioses: «Na Ruixa Mantells», boja, cridant per l’amic perdut en la mar gran, un poema de Miquel Costa i Llobera que té un paral·lelisme amb la tarantel·la «La Carpinese», la dansa que, a Sicília i altres indrets, servia per curar la bogeria femenina causada per la picada de la taràntula. «La Dama d’Aragó» i «La mort de na Margalida» són dues belles cançons narratives del repertori compartit entre els Països Catalans i la Mediterrània, i la senzillesa nua de la música que compon Maria del Mar Bonet per al poema «Lo pi de Formentor» és d’una essencialitat refinada que vesteix de sons un poema excepcional.

Un ritme bullangós presideix «Pizzica de San Vito», un títol que suggereix la seva alegria única… i el moviment del cos, de la dansa sempre abraçada a la música, com a «La Dia Spagnola», un tema de Nicola Matteis que ha estat arranjat i permet la improvisació instrumental, la disminució o glosat d’un tema que abans s’ha esmentat.

La «Tocata l’Arpeggiata» de Girolamo Kapsberger mostra com el profund coneixement dels instruments de corda polsada pot teixir una obra delicada i magnífica. I encara trobarem perles com la «Tonada de collir figues» i la «Jota marinera», que competeixen amb «Pizzicarella mia», «Silenziu d’amuri», «Suave melodia» …, s’intercanvien intervals, modes i les harmonies que reconeixem com a familiars.

«Dicitencello Vuje» és la cançó que tots voldríem que algú ens cantés a cau d’orella, en un d’aquells moments únics on som dolorosament conscients de la bellesa fugissera de la vida.

«Lu Passaruellu» tanca un concert que fa pensar: tanmateix, els camins de la música s’obren pas com l’aigua que brolla d’una font comunal, donant vida a les criatures que beuen d’ella.