Festival – Festival de Pollença

Presentació

Després de la celebració de la 60a edició, pertoca agafar impuls per complir 60 anys més. Un impuls sense perdre peu, ben fonamentat i recolzat sempre en les essències del Festival.

La 61a edició del Festival s’inspira en els dos instruments que han estat els pilars sobre els quals s’ha edificat aquesta institució musical nostra: violí i piano, piano i violí; junts, en duo, en formació de cambra, recital de piano sol, concert de violí amb orquestra, piano amb orquestra, i altres combinacions, que sempre han protagonitzat, en major o menor mesura, totes les edicions del Festival de Pollença.

Efectivament, han estat dos instruments molt importants en la història del Festival. En primer lloc, el violí era l’instrument tant del fundador (Newman) com del continuador del Festival (Prokop), i ha protagonitzat, ben segur, les vetlades més impressionants del Claustre de Sant Domingo. El piano, per la seva banda, va ser ben aviat l’instrument «resident», l’instrument que el Festival tenia en propietat, que tenia l’efecte cridada i facilitava l’organització de concerts de cambra, com instrument acompanyant o com instrument solista en el recitals de piano, sempre protagonitzats pels millors pianistes del moment.

L’aposta d’inici de comptar amb un piano de la màxima qualitat, un Grand D «Steinway and Sons», va ser una encertadíssima decisió estratègica de l’equip del Festival i que el va posicionar de sortida, allà en els anys seixanta, com una de les principals actuacions per aconseguir repercussió internacional.

En aquesta 61a edició, a la programació retem homenatge a aquests dos instruments: el concert de piano núm. 22 de Mozart en el concert inaugural, i el concert de violí de Mendelssohn en el concert de clausura. Sublimam el piano com instrument referencial del romanticisme de Schubert, protagonista principal del programa del recital de piano. Palesam la devoció que els compositors han tengut al violí durant la història de la música com instrument solista: des del barroc de Vivaldi, passant pel més pur classicisme de Mozart, per acabar en el punt àlgid del romanticisme de Mendelssohn. Òbviament no hem oblidat ni la veu, que ens explicarà Les recettes de l’amour dels compositors francesos, ni el barroc, que sempre han estat presents en les edicions del Festival.

Tot l’equip del Festival hem treballat perquè, enguany, gaudiu de les millors obres interpretades pels millors artistes del panorama mundial.

Pere Bonet i Bonet
Assessor de programació i de gestió

L'equip del Festival

El Festival, adscrit a la Batlia de l’Ajuntament, es gestiona pels serveis tècnics de l’Ajuntament. A partir de l’any 2020 el Festival compta amb la col·laboració de Pere Bonet i Bonet com a principal assessor de gestió i de programació. La seva tasca es manifesta, com a expert tècnic, tant en la perspectiva artística com en les estructures organitzatives i logístiques.

El Claustre

Entre els segles XVI i XVII els dominics van aixecar aquest emblemàtic edifici, en el claustre del qual s’acull cada any una de les principals trobades de música clàssica del món.

Aquest edifici va ser erigit pels frares dominics (1) entre 1558 i 1616 amb l’objectiu de consolidar la seva presència a Pollença, ja que inicialment es van assentar a l’Oratori del Roser Vell. Els dominics van ocupar l’església i el convent fins a l’any 1833, en què el conjunt va ser desamortitzat (2), i uns anys més tard l’Estat el va cedir a l’Ajuntament de Pollença. Des de llavors se li han donat nombrosos usos, des d’hospici-residència fins a caserna de la Guàrdia Civil, escola, biblioteca i museu.

L’església del convent és de planta basilical (3) i compta amb deu capelles laterals, cadascuna de les quals està decorada amb un retaule de l’època de la seva construcció; destaca, sens dubte, el retaule que presideix l’església, que va ser fet entre 1651 i 1662 per l’escultor mallorquí Joan Antoni Oms, i que està dedicat a la Mare de Déu del Roser, patrona dels dominics. La imatge que inclou data del segle XV i procedeix de l’Oratori del Roser Vell. Al costat de l’església hi trobam la joia d’aquest edifici: un claustre d’estil barroc (4) la construcció del qual va finalitzar el 1616 i que és molt conegut no només per la bellesa dels seus quatre corredors porticats, sinó per ser des de 1962 la seu del Festival de Música de Pollença. En aquesta trobada anual, que es desenvolupa durant l’estiu, hi participen les millors orquestres, cors i cantants d’òpera del món, que gaudeixen no només d’un bell escenari, sinó també de l’excel·lent acústica que ofereix aquest claustre.

Frares dominics. L’Orde de Predicadors, coneguda també com a orde dominicana, és una orde mendicant catòlica fundada pel religiós burgalès Domingo de Guzmán el 1216. Els seus membres, els frares dominics, advoquen per una vida de predicació propera al poble i pacífica, que ha d’estar unida a l’austeritat i la pobresa, i ha de mantenir vots de castedat i obediència. D’entre els dominics més coneguts al llarg de la història destaquen Tomàs d’Aquino, Sant Vicent Ferrer o Bartolomé de las Casas.
Desamortització. Els governs liberals espanyols van desenvolupar al llarg del segle XIX un procés d’expropiació, nacionalització i venda a particulars de bona part de les propietats que l’església catòlica havia acumulat al país, amb l’objectiu de reforçar les arques públiques, que travessaven serioses dificultats a causa de les guerres i la pèrdua de colònies.
Planta basilical. Tipus de planta arquitectònica que té el seu origen en els edificis públics romans, i que consisteix en una nau principal i d’altres naus laterals de menor altura amb files de columnes, el que permet als fidels canalitzar la seva visió cap a la capçalera de l’església, que sol ser un absis en el qual es troba l’altar major.
Estil barroc. Terme amb el qual s’identifica un moviment cultural i estil artístic desenvolupat aproximadament entre el segle XVII i mitjans del XVIII que es va caracteritzar per l’ornamentació excessiva. De fet, el concepte de barroc va ser encunyat pels seus crítics utilitzant el vocable francès “baroque”, una de les possibles traduccions del qual és “extravagant”, en referència al que consideraven un excés per part de certs artistes.