Filharmònica de Luxemburg

L’atzar artístic ha permès la inusual coincidència, en aquest mateix concert del Festival de Pollença, de dos noms que a priori poden semblar antagònics, com són els de Saint-Saëns i Brahms. El primer és un compositor parisenc d’ascendència normanda, fill d’una família catòlica de la burgesia i que va tenir una formació molt àmplia i refinada que anava més enllà del seu gran coneixement musical. L’altre correspon al d’un hamburguès, nascut en una família humil de religió luterana i que, amb prou feines, va assolir la formació bàsica de petit. Acomplexat per això, d’adolescent va arribar a desenvolupar la capacitat de llegir llibres de literatura posats sobre el faristol del piano mentre acompanyava els cants dels mariners beguts a les tavernes del port d’Hamburg. Amb els anys, tots dos van esdevenir grans virtuosos del piano, després directors d’orquestra de prestigi i, en definitiva, compositors destinats a ser veritables referents de la música dels seus països respectius, com tots sabem.

Varen néixer amb poc més de dos anys de diferència i quan recordam el seu aspecte, sempre ens ve al cap la imatge de dos homes d’aspecte madur, amb barba i mirada seriosa, com si mai haguessin estat joves. Es fa difícil imaginar Brahms com un noi atractiu d’ulls blaus. També ho és intuir el sentit de l’humor de Saint-Saëns, així com el seu gran esperit viatger. L’essència de les seves personalitats es farà palesa en les dues obres mestres que podrem sentir i que comparteixen, això sí, una mirada conservadora, profundament respectuosa amb la tradició musical genuïnament romàntica, on s’intueix la petjada d’alguns dels seus grans referents, com ara Franz Liszt o Beethoven respectivament.

La primera obra, el brillant i evocador Concert per a piano i orquestra núm. 5 en fa major, op. 103, es va estrenar en un concert a la Sala Pleyel de París el 2 de juny de 1896. Aquell dia, Camille Saint-Saëns celebrava els 50 anys del seu debut com a pianista tocant-lo ell mateix al costat de l’Orchestre de la Société des concerts du Conservatoire, sota la direcció de Paul Taffanel. La partitura havia sorgit durant l’hivern de 1895-96 a la ciutat de Luxor (Egipte) en un dels seus nombrosos viatges a llocs exòtics, particularment del nord d’Àfrica o d’algunes illes de l’Atlàntic o el Mediterrani. Aquesta dada ens fa entendre el perquè del sobrenom singular amb què sempre es recorda aquesta partitura, «El concert egipci», un sobrenom que pren sentit quan descobrim, en particular, el seu segon moviment. Escrit vint anys després del concert anterior, aquest cinquè va ser el darrer que compondria.

Des de l’Allegro animato inicial es fa evident la seva important exigència virtuosística així com el seu caràcter romàntic, amb ressonàncies de Liszt i Chopin, tot amanit d’un lirisme inspirat amarat de frases cromàtiques. Segueix l’esperat Andante que des de la primera entrada del piano solista deixa clara la seva vocació «egípcia». El mateix compositor el va descriure tot dient: «És una mena de viatge a Orient que per moments fins i tot arriba a l’Extrem Orient, on es pot sentir un cant d’amor nubià que vaig sentir cantar als remers del riu Nil». Lluny de referents clàssics, aquest moviment és més proper a una rapsòdia molt lliure i fantasiosa on no falten les ressonàncies dels llunyans gamelans de l’illa de Bali, ni tampoc, al final, les sonoritats impressionistes del piano i l’orquestra evocant grills i granotes. Un virtuós Molto allegro és el moviment final de gran dificultat interpretativa. Alfred Cortot el va descriure com «un remolí d’estels espurnejants». El solista, en començar, sembla imitar el so de les hèlixs dels vaixells del Nil. Així es tanca aquesta singular mirada oriental, clar que feta amb ulls molt europeus.

La Simfonia núm. 4 en mi menor, op. 98, última composta per Johannes Brahms, és també una obra mestra de maduresa, encara que el caràcter evocador i tardoral que percebrem des de l’inspiradíssim tema inicial, ens allunya, des dels primers compassos, de l’esperit exòtic i festiu de l’obra anterior. La llum vertical i intensa d’Egipte es fa esbiaixada, contemplativa, i ens convida a la introspecció.

Brahms va començar la composició de la seva darrera simfonia el 1884, just després d’haver acabat la simfonia anterior. Va ser durant els dos estius que va passar al petit poblet de Mürzzuschlag, al nord-est d’Estíria, al bell mig dels Alps austríacs, on aleshores ja arribava el ferrocarril. En record d’aquells dos estius, moment que Brahms sempre aprofitava per compondre, aquesta població va inaugurar el 2015 un petit museu dedicat a la seva memòria. L’estrena de la Simfonia núm. 4 es va fer amb gran èxit a Meiningen el 25 d’octubre de 1885, sota la direcció del compositor. Tot seguit vendrien noves i exitoses interpretacions de la partitura a diferents indrets d’Alemanya i els Països Baixos.

L’antològic Allegro non troppo, construït en la clàssica forma sonata, dona pas a una contemplació serena que esdevé l’Andante moderato. En tercer lloc, l’Allegro giocoso, un moviment de contrastos que ens podrà portar ressonàncies de les populars «danses hongareses» del mateix autor. La simfonia s’acaba amb l’Allegro energico e passionato on el compositor recupera el pathos dramàtic de l’inici amb petits flaixos efímers de llum esperançadora, i construeix tot el moviment sobre l’estructura d’una mena de xacona tractada de manera personal i potser picant l’ullet al fragment final de la Cantata núm. 150 del seu adorat J. S. Bach.

Joan Vives Bellalta

Músic i divulgador