TRIO VIBRART

En la història dels grups instrumentals, el trio i el quartet són formes musicals vinculades, inequívocament, al desenvolupament de la música occidental. I s’empra aquest terme, aquí, des d’una perspectiva històrica i no tant etnomusicològica (els trios i els quartets instrumentals són presents a cultures molt diverses d’arreu del món). Hi ha una certa tradició, dins l’acadèmia musical, de considerar els quartets de corda com a prova de foc per als compositors. I es podria afegir que el trio instrumental també gaudeix d’aquesta aura de forma musical capaç de desafiar la tècnica del creador musical. Els motius són clars: en primer lloc, el nivell de domini de l’harmonia i el contrapunt es fa palès en l’escriptura per a tres o quatre instruments sols, car tot se sent de manera molt depurada; en segon lloc, es necessita enginy i creativitat en el tractament melòdic, rítmic i formal per tal d’oferir varietat dins un grup de tímbrica única. És a dir, en el trio i el quartet el compositor queda sol amb els seus recursos, sense l’ajuda de la fastuositat de l’orquestra o de les veus.

El domini de la música de cambra és desplegat per Antonín Dvorak (1841-1904) en el Trio per a piano núm. 4 en mi menor, op. 90, «Dumky Trio» (1891). Amb un inici (Lento maestoso — Allegro quasi doppio movimento) lent i abrupte al piano, la veu del violoncel s’enlaira, seguida del violí en un tema de caràcter íntim on les dues veus dels instruments de corda parlen, obrint pas al joc, al divertiment de regust popular. Sempre torna, però, una serietat reflexiva, una exploració del llenguatge conjunt del trio amb breus motius que recuperen l’energia.

El segon moviment, Poco Adagio — Vivace non troppo, s’inicia amb uns acords repetits al piano que serveixen de marc a un tema líric encara que obscur en les cordes. El piano parla melòdicament, sol i dolçament, i el teixit és delicat, gairebé com al bell mig d’un somni. Dvorak juga amb la transparència sonora i l’exploració de la tímbrica comuna que convida, finalment, a un desenfrenament conjunt. La claredat acompanya un piano i un violí dialogant en el tercer moviment, Andante — Vivace non troppo. El piano recerca melòdicament, mentre violí i violoncel inicien una exploració que l’acompanya de manera deliciosa. Pot ser ressegueixen la presència d’un record? La remembrança dels dies de bellesa ja passats? L’energia vital s’obre pas dins aquestes seccions que es van interrogant, que s’obrin pas alhora cap a ritmes i un llenguatge elegant del trio instrumental, sense obviar, adesiara, un matís clarobscur. En el quart moviment, Andante moderato — Allegretto scherzando, segueix un diàleg a parts iguals entre el piano, el violí i el violoncel, pausat i expressiu. Canvis rítmics donen vitalitat i s’obren al joc sonor i a la represa dels elements lluminosos.

Un encapçalament líric obre pas al cinquè moviment, Allegro — Meno mosso.  D’escriptura lleugeríssima, les modulacions porten a seccions de desenvolupament, sempre interrompudes per fragments llampants. El dramatisme encapçala el moviment final, Lento maestoso — Vivace, capaç de desplegar una vitalitat imparable. Sempre sorgeix en el rerefons, però, l’evocació d’un sentiment íntim i melangiós que presideix bona part de l’obra.

Si es repassa aquesta descripció, es pot veure que sembla més aviat una estructura de suite barroca (amb l’alternança de moviments ràpids i lents) que no pròpiament la forma clàssica del trio (forma sonata). Tot queda explicat pel títol «Dumky Trio», que prové de la paraula dumka —dumky en plural—, un gènere folk originari d’Ucraïna i que es va estendre per Bohèmia i Polònia al llarg del segle XIX. La seva característica principal és l’alternança de seccions de to nostàlgic i emocional amb seccions molt més vives i ràpides. És així, doncs, que es poden entendre els bells canvis d’aquests sis dumky que presenta el Trio. Dvorak, senzillament, enyorava la passió i volatilitat emocional de l’ànima eslava que dibuixa magistralment en aquesta obra.

L’univers brillant de la música de Felix Mendelssohn  (1809 – 1847) presideix aquest Trio per a piano núm. 1 en re menor, op. 49 (1839-1840). En contrast amb el Trio de Dvorak, mostra més equilibri en les intervencions instrumentals, amb una elaborada escriptura pianística. Mendelssohn, però, estima les línies melòdiques del violí i violoncel, cuida el seu contrast i la claredat de les seves entrades.

Hi ha esquerdes que recorden les seves Romances sense paraules per a piano sol a l’inici del segon moviment, Andante con moto tranquillo. És el Mendelssohn que sap trobar l’expressivitat del romanticisme sense perdre ni un gra de la seva solidesa compositiva. El tercer moviment, Sherzo, llança un inici refulgent en els tres instruments alhora, explorant la seva veu conjunta. El Finale comença una mica solemne i es fa rabent, amb una textura densa i concentrada.

Mendelssohn equilibra la participació dels instruments, i potser s’inclina més per treballar la sonoritat conjunta del trio. Tanmateix, alguns motius són cantats meravellosament pel violí i violoncel vers la poderosa veu pianística. El piano cohesiona tot el conjunt i empasta la generació de material musical, però aquesta sòlida arquitectura queda amagada sota  l’elegància mesurada que trasllueix tota la peça.

Un trio no deixa de ser, al cap i a la fi, tot un repte.