No us deixeu enganyar, el programa d’avui vespre és un parany. No estau asseguts al claustre d’un convent mallorquí. En realitat, quan comenceu a escoltar la música amb els ulls una mica clucs, veureu que us han convidat a un palau venecià. Estau asseguts enmig de nobles venecians, mercaders, visitants i amics de la casa. El senyor, avui, vol mostrar la magnificència del seu palau i us ha convidat. També ha convidat els músics més il·lustres de la contrada: Claudio Monteverdi i Antonio Vivaldi.

Ells dos sempre s’han envoltat dels millors intèrprets. Saben que la seva música excel·leix en mans destres i entrenades. I avui vespre han decidit que mostraran un floret variat de les seves composicions, tot i que el senyor Monteverdi (1567-1743) és present únicament com a  mestre de capella de Sant Marc de Venècia, i està disposat a mostrar-vos els nous recursos musicals que ha ideat i que aplica, també, a la música sacra. I així, aquesta transcripció per a cordes de l’Adoramus te, SV 289 mostrarà que ja es deixa enrere el bell contrapunt imitatiu del Renaixement (conegut com a prima practica) i es gira cap a la modernitat, cap als acords harmònics, verticals, de veus i instruments: la seconda practica. Veureu la subtilesa creada en els moviments harmònics pensats per generar tensions i resolucions que capturen les emocions.

L’altre convidat, el maestro Antonio Vivaldi (1648-1741), és un fetiller de la melodia que encisa amb l’Adagio del Concert per a violí en la major RV 768, les cordes sobre un ostinato que gairebé és una ombra harmònica lleugeríssima. El Concert per a violí en la menor RV 356 és un dels més coneguts pels estudiants de l’instrument, i aquí ja treballa en dos elements comuns en la seva música: la forma ritornello i la bellesa i expressivitat del dibuix melòdic.

Ben segur que reconeixereu les fascinants melodies dels concerts anomenats Les quatre estacions. Basats en quatre sonets que sembla que foren escrits pel mateix compositor, descriuen les escenes que cada concert il·lustrarà amb música. El què potser no sigui tan conegut és que són els quatre primers d’un grup de dotze concerts coneguts com l cimento dell’armonia e dell’inventione publicats el 1725. El seu títol és indicatiu del que vol mostrar Vivaldi en aquest recull: les bases d’una harmonia bella i ben travada i alhora un llenguatge obert a la imaginació i la fantasia.

Al llarg de Les quatre estacions podreu sentir aucells, rierols, tempestes, danses, la gràcia de la tardor i el fred tremolós  de l’hivern. La música elabora les seves descripcions mitjançant el joc entre els membres del grup, ja sigui tocant tots alhora (tutti), o bé amb sonoritat de menys instruments (concertant) o bé tocant a solo, que a vegades és realitzat per dos instruments quasi en diàleg, com en el primer moviment de La primavera. Un dels elements que Vivaldi treballa en aquests concerts és la forma ritornello ja citada, una estructura que presenta una secció que es repeteix (tornada), i que permet inserir, al bell mig, aquestes seccions de solo o solistes en diàleg. Sempre és present l’alternança de moviments ràpids/lents.

Totes aquestes formes de relació sonora es poden veure també a l’esplèndid Concert per a violí en re menor RV 813. Estructurat en sis moviments que alternen diferents tempos, són de producció més primerenca (c.1705-1710), i s’apropen al concepte de suite instrumental, tot i que Vivaldi el titula com a concert. Potser perquè, veritablement, pensa més aviat en la part de solo instrumental present, que, efectivament, és més comú a la forma del concerto.

Mestre Vivaldi, avui vespre, comparteix també tres perles de la seva producció: el Preludi improvisat i el segon moviment del Concert per a violí en la menor RV 357, la «Tempesta di mare», de l’òpera La fida ninfa i «II Ciaconna» del Concert per a violí RV 370.

Tanmateix sap que, en sortir d’aquest pati venecià, les seves melodies encara viuran una bona estona en el vostre cap i en la vostra vida.