No us deixeu enganyar, el programa d’avui vespre és un parany. No estau asseguts al claustre d’un convent mallorquí. En realitat, quan comenceu a escoltar la música, els ulls una mica aclucats, veureu que vos han convidat a un palau veneciá. Estau asseguts enmig de nobles venecians, mercaders, visitants i amics de la casa. El senyor, avui, vol mostrar la magnificència del seu palau i vos ha convidat. També ha convidat dos dels músics més il·lustres de la contrada: Giovanni Legrenzi i Antonio Vivaldi.

Ells dos sempre s’han envoltat dels millors intèrprets. Saben que la seva música excel·leix en mans destres i entrenades. i avui vespre han decidit que mostraran un floret variat de les seves composicions. El senyor Legrenzi (1626-1690) va estudiar a Bèrgam i a Venècia, però ha treballat a Ferrara i París, tot i ser mestre de capella de Sant Marc de Venècia, avui vol encapçalar el concert, amb una ària deliciosa. I així, aquesta adaptació de l’ària Occhi miei si dormire de l’òpera La divisone del Mondo (1675) vos mostrarà com s’ha deixat enrere el contrapunt imitatiu del Renaixement i, poc a poc, la subtilesa creada per moviments harmònics generadors de tensions i resolucions obren, sense trobar resistència, la caixa de les vostres emocions.

L’altre convidat, el maestro Antonio Vivaldi (1648-1741), és un fetiller de la melodia dotat d’una energia imparable; i així comença, com un torrent sonor desbordant, la Simfonia en si m RV 168. Heu de parar esment, aquí, en una peça “pensada” per a tot el conjunt, sense que cap solista destaqui. Ben al contrari de les peces que segueixen.

Perquè ben segur que reconeixereu les fascinants melodies dels concerts anomenats Les quatre estacions. Basats en quatre sonets que sembla foren escrits pel mateix compositor, descriuen les escenes que cada concert il·lustrarà amb música. El què potser no sigui tan conegut és que són els quatre primers d’un grup de dotze concerts coneguts com l cimento dell’armonia e dell’inventione publicats el 1725. El seu títol és indicatiu del què vol mostrar Vivaldi en aquest recull: les bases d’una harmonia bella i ben travada a la vegada que un llenguatge obert a la imaginació i la fantasia.

Al llarg de Les quatre estacions podreu sentir aucells, rierols, tempestes, danses, la gràcia de la tardor i el fred tremolós  de l’hivern. La música elabora les seves descripcions mitjançant el joc entre els membres del grup, ja sigui tocant tots alhora (tutti), o bé amb sonoritat de menys instruments (concertante) o bé tocant a solo, que a vegades és realitzat per dos instruments quasi en diàleg, com en el primer moviment de La primavera. Un dels elements que Vivaldi treballa en aquests concerts és la forma ritornello, una estructura que presenta una secció que es repeteix (tornada), i que permet inserir, al bell mig, aquestes seccions de solo o solistes en diàleg. Sempre és present l’alternança de moviments ràpids/lents.

Totes aquestes formes de relació sonora es poden veure també en l’esplèndid concert per a violí en re menor RV 813. Estructurat en sis moviments que alternen diferents tempi, són de producció més primerenca (c.1705-1710), i s’apropen al concepte de suite instrumental, tot i que Vivaldi el titula com a concert. Potser perquè, veritablement, pensa més aviat en la part de solo instrumental present, que, efectivament, és més comú a la forma del concerto.

Mestre Vivaldi, avui vespre, comparteix també tres perles de la seva producció que mostren el seu domini de la màgia sonora. Escoltareu, inserides al bell mig de Les quatre estacions: la Ciaconna del concert RV583, la «Tempesta di mare», de l’òpera La fida ninfa i una altre Ciaconna, la del Concert per a violí RV 370.

Tanmateix sap que, en sortir d’aquest pati venecià, les seves melodies encara ballaran una bona estona en el vostre cap i en la vostra vida. Tardareu, al manco unes hores, en desfer l’encanteri…