ORQUESTRA SIMFÒNICA ILLES BALEARS
Edgar MOREAU, violoncel
Joshua WEILERSTEIN, director

I Part
-
Romeu i Julieta. Obertura fantasia I. Txaikovski (1840 – 1893)
- Concert per a violoncel núm. 1 en la menor, op. 33Saint-Saëns (1835 – 1921)
- Allegro non troppo
- Allegretto con moto
- Tempo primo
II Part
- Simfonia núm. 1 en do menor, op.68 Brahms (1833 – 1897)
- Un poco sostenuto – Allegro
- Andante sostenuto
- Un poco allegro e grazioso
- Adagio – Piú andante – Allegro non troppo, ma con brio – Piú allegro
ORQUESTRA SIMFÒNICA ILLES BALEARS
L’Orquestra Simfònica Illes Balears està considerada un dels referents simfònics a Espanya. Va ser creada l’any 1988 sota la institució denominada Fundació Pública de les Balears per a la Música, que incloïa el Govern Balear, l’Ajuntament de Palma i el Consell de Mallorca.
Malgrat que la història del simfonisme a les Illes Balears data dels anys 40, la formació de l’orquestra com avui dia es coneix es deu al mestre Luís Remartínez, que va ser el seu titular i director artístic des del 1988 fins al 1994. Després l’han seguit els mestres següents: Philippe Bender (1994- 1997 i 2005-2009), Salvador Brotons (1997- 2000 i 2009-2013), Geoffrey Simon (2001- 2002), Edmon Colomer (2002-2005), Josep Vicent (2013-2014) i, com a codirector titular, Joji Hattori (2014-2018). Actualment, el mestre Pablo Mielgo n’és el director titular.
L’Orquestra desenvolupa la seva temporada regular en l’àmbit simfònic (temporada d’abonament a l’Auditòrium de Palma, concerts simfònics a Menorca, Eivissa i Formentera, temporada d’abonament a l’Auditòrium de Manacor, concerts extraordinaris a Mallorca), així com en l’àmbit líric (temporades d’òpera de la Fundació Teatre Principal de Palma i dels Amics de l’Òpera de Maó). En la seva temporada d’estiu, l’OSIB duu a terme el festival “Estius Simfònics” amb el Castell de Bellver com a seu principal, i col·labora amb altres festivals com el de Pollença o el Sunset Classics. A més de la seva programació artística, desenvolupa una tasca pedagògica extensa mitjançant el programa “Simfònica en família” i també amb el programa “Simfònica en societat”, amb el qual duu la música a col·lectius en risc d’exclusió social, entre d’altres.
Un dels nostres principals objectius és treure a la llum les obres de compositors de les Illes Balears. Un fet que queda demostrat amb la figura d’Antoni Parera Fons com a compositor en residència. Pròximament s’estrenarà una obra nova, Arxiduc, del compositor mallorquí i de l’escriptora i membre de la Reial Acadèmia Espanyola, Carme Riera.
Durant els últims 25 anys, l’Orquestra ha tingut acompanyats solistes de la rellevància internacional de Juan Diego Flórez, Frank Peter Zimmermann, Emmanuel Pahud, Khatia Buniatishvili, Giuliano Carmignola, Valentina Nafornita, Celso Albelo, Juan Manuel Cañizares, Kiri Te Kanawa, Teresa Berganza, Joaquín Achúcarro, Piotr Anderszewski, María Bayo, Simón Orfila, Katia i Marielle Labeque i el jove Francisco Fullana.
L’OSIB ha actuat en nombroses ocasions fora de les Illes Balears. Destaquen el seu recent viatge al Teatre Reial de Madrid juntament amb el tenor Juan Diego Flórez, el viatge a Zuric per a un concert amb la mezzosoprano Kate Lindsey, el concert al Radio Hall France de París amb Khatia Buniatishvili i el concert a la Sala de Drets Humans de l’ONU.
La Simfònica compta amb un segell discogràfic que li permet distribuir els seus enregistraments per més de quaranta plataformes musicals com Spotify, Apple Music, Amazon Music, Goolge Play Music, entre d’altres. S’han publicat quatre discs: Revolució, amb la Simfonia núm. 7 de L.v. Beethoven i The Rite of Spring de P.I. Txaikovski; la Simfonia núm. 2 de G. Mahler, i obres de compositors mallorquins, Mallorca Suite de Baltasar Samper i Foners d’Antoni Parera Fons.
A més de permetre’ns gaudir d’aquests enregistraments, és tota una demostració del talent i la projecció internacional de les Illes Balears, amb una aposta decidida de les seves institucions per la cultura com a element essencial del futur de la regió.
El 2020 la Simfònica fou guardonada amb la medalla d’or, major distinció de la Comunitat Autònoma.
Joshua WEILERSTEIN, director
Joshua Weilerstein és el director artístic de l’Orquestra de Cambra de Lausana, amb un contracte ampliat fins a la temporada 2020/21. Weilerstein gaudeix d’una carrera florent com a director convidat i ha establert una sèrie d’estretes relacions tant als Estats Units com a Europa, que inclouen l’Orquestra Filharmònica de Ràdio França, la Deutsche Kammerphilharmonie Bremen, la Filharmònica de Bergen, la Filharmònica Reial d’Estocolm, l’Orquestra Simfònica de la Ràdio Finlandesa, la Filharmònica de Nova York i les orquestres simfòniques de Baltimore, Detroit i Milwaukee, entre d’altres. Elogiat per les seves interpretacions “intenses, eloqüentment commovedores i espectacularment apassionades”, Weilerstein està molt sol·licitat i és molt respectat pel seu entusiasme i profund coneixement dels compositors des de Gesualdo fins Rouse.
Els principals esdeveniments de Weilerstein durant la temporada 2020/21 inclouen la seva tornada a l’Orquestra Filharmònica de Londres en una actuació que es reproduirà en línia, tres programes amb la Filharmònica Reial de Liverpool també en línia, el seu debut amb la Gürzenich Orchestra Cologne i algunes segones representacions amb la NDR Radiophilharmonie Hannover, la Simfònica Nacional Danesa, la Filharmònica d’Oslo, l’Orquestra Filharmònica Nacional Belga i la dels Països Baixos.
Durant les últimes sis temporades, l’Orquestra de Cambra de Lausana ha triomfat sota el lideratge de Weilerstein i ha consolidat la seva reputació com una de les principals orquestres de cambra d’Europa. Weilerstein ha ampliat enormement l’abast del repertori de l’orquestra, i junts han fet enregistraments de gran èxit molt aclamats per la crítica. Han actuat a tota Europa al costat de solistes com Juan Diego Florez, Lucas Debargue i Albrecht Mayer.
Nascut en el si d’una família de músics, Joshua Weilerstein es va formar en música clàssica com a violinista en una gira per Panamà i Guatemala amb l’Orquestra Filharmònica Juvenil de Boston, i actuà per a milers de joves que mai havien escoltat un concert d’orquestra en directe. Aquesta experiència va despertar en Weilerstein el desig de seguir una carrera en la música clàssica. El 2009, mentre cursava el seu màster en violí i direcció al Conservatori de Nova Anglaterra, Weilerstein va guanyar el primer premi i el premi del públic en el Concurs Malko per a Joves Directors de Copenhaguen. Posteriorment, va ser nomenat director adjunt de la Filharmònica de Nova York, on va exercir des 2012 a 2015.
Weilerstein està profundament compromès en la programació d’un repertori tant tradicional com contemporani i a cada concert procura divulgar la música de compositors poc interpretats. Així mateix, presenta un podcast de música clàssica d’enorme èxit anomenat Sticky Notes, tant per a amants de la música com per a nous oients, que s’ha descarregat gairebé un milió de vegades en 154 països. Defensor de facilitar la comunicació entre el públic i el que passa sobre l’escenari, Weilerstein fomenta el debat sobre tots els aspectes de la música clàssica, la programació i l’experiència d’assistir a concerts.
Edgar MOREAU, violoncel
Nascut el 1994, Edgar Moreau va començar a tocar el violoncel als quatre anys. Va guanyar els concursos Rostropovich i Txaikovski, a més del Young Concert Artist 2014. Va començar els seus estudis amb Philippe Muller al Conservatori Nacional Superior de Música de Paris i després va continuar a l’Acadèmia Kronberg, sota la direcció de Frans Helmerson. Als 11 anys va debutar amb l’Orquestra del Teatre Regio de Torí, interpretant el concert per a violoncel de Dvorak.
Edgar Moreau actua regularment a les sales més prestigioses, com el Carnegie Hall de Nova York, la Filharmònica de Berlín, el Vienna Musikverein i Konzerthaus, l’Amsterdam Concertgebouw, el Los Angeles Hollywood Ball, la Filharmònica de París i el Théâtre des Champs-Elysées, l’Hamburg Elbphilharmonie, el Tòquio Suntory Hall, el Centre d’Arts de Seül, el Victoria Hall de Ginebra, al Palau de la Música Catalana de Barcelona, la Scala de Milà, la Fenice Venezia i el Wigmore Hall. És convidat freqüentment a nombrosos festivals, com el de Verbier, Salzburg, Gstaad, Montreux, Hamburg, Edimburg, Sant-Denis, Menton, Colmar, Lugano, Martha Argerich Festival d’Hamburg, etc.
Col·labora amb directors de renom internacional com Gustavo Dudamel, Valery Gergiev, Francois-Xavier Roth, Tugan Sokhiev, Manfred Honeck, Lahav Shani, Mikko Franck, Jakub Hrusa, Alain Altinoglu, Pablo-Heras Casado, Susanna Mälkki Vasily Petrenko, Jukka- Pekka Saraste o Lionel Bringuier.
Toca amb orquestres de fama mundial, com la Roma Santa Cecília Orchestra, Filharmònica della Scala, London Symphony Orchestra, Philharmonia, Royal Philharmonic, Los Angeles Philharmonic, Seattle Symphony, Philadelphia Orchestra, Simfònica de Mont-real, Mahler Chamber Orchestra, Filharmònica de Munic, Luzern Philharmonic, Filharmònica d’Israel, Orquestra de París, Filharmònica de Ràdio França, Orquestra Nacional de França, Filharmònica de Sant Petersburg, Orquestra Simón Bolívar, Filharmònica de Malàisia o la Tòquio Metropolitan.
L’apassiona especialment la música de cambra i col·labora amb artistes com Martha Argerich, Jo-Jo Ma, Renaud Capuçon, Khatia Buniatishvili, Daniil Trifonov, Nicholas Angelich, Andras Schiff, Emmanuel Pahud, Sergey Babayan, Lisa Batiashvili, Julian Rachlin, Alexey Volodin, Bertrand Chamayou i David Kadouch, entre d’altres, així com amb la seva germana i germans Raphaëlle, David i Jérémie.
Edgar és un artista exclusiu d’Erato i va publicar el seu àlbum debut Play el 2014, juntament amb el pianista Pierre-Yves Hodique. El seu pròxim àlbum, Giovincello, inclou concerts barrocs amb el conjunt Il Pomo d’Oro i Riccardo Minasi (Premi ECHO Classic, 2016). També ha publicat les sonates i els trios de Debussy, un àlbum a duo amb David Kadouch amb obres de Franck, Poulenc, Strohl i De la Tombelle. El seu últim llançament són els concerts de Gulda i Offenbach amb Les Forces Majeures i Raphaël Merlin. Va ser guardonat a les Victoires de la Musique Classique (French Grammy) el 2013 i 2015. Va ser nomenat ECHO Rising Star el 2017. Edgar està premiat per la Fondation Banque Populaire i és Premi Jove Solista de les Emissores de Ràdio Públiques Franceses 2013, Safran Corporate Foundation i Adami Revelation Classique 2012.
Edgar Moreau toca un violoncel de David Tecchler de 1711. El seu arc va ser elaborat per Dominique Peccate.
NOTES AL PROGRAMA
Mercè Pons
(compositora i directora del Gabinet de Comprensió Musical GACOMUS)
Piotr Ilitx TXAIKOVSKI (1840 – 1893)
Romeu i Julieta. Obertura-Fantasia
Potser el més popular de tots els “relats” orquestrals no va prendre immediatament la forma en què ara el coneixem. Després de la primera interpretació, dirigida per Nikolai Rubinstein a Moscou el 4 de març de 1870, el compositor la va revisar de forma substancial atesa la crítica metòdica i sense complaences del compositor del Grup dels Cinc, Mili Balàkirev, qui havia suggerit primerament el tema a Txaikovski. Després de l’estrena de la revisió el 1872, el compositor encara va fer una tercera versió que s’estrenà el 1886, que és la que sovint se sol interpretar.
Amb aquesta obra es mostra una vegada més la facilitat descriptiva que té la música de Txaikovski, sempre en funció del seu propi concepte del paper que ha de desenvolupar: el de desvetllar sensacions en l’oient i produir en la seva ment imatges il·lustratives d’allò que està escoltant.
L’Obertura comença amb el tema de fra Lorenzo, un coral que és un compromís entre l’estil occidental i l’estil ortodox rus. Un accelerando prepara la violència de la part principal, és el tema de l’odi entre els Capuleto i els Montesco; escoltarem els cops dels plats que evoquen l’entrexocar de les espases, després vendrà el tema de l’amor de Romeu i Julieta, amb dues parts diferents que poden definir-se com la passió i la tendresa. El tema de l’odi serà el que tancarà la reexposició i després a la coda final podrem escoltar les variants del tema de l’amor, tallades per un nou coral que segella el tràgic final dels dos amants.
Camille SAINT – SAËNS (1835 – 1921)
Concert per a violoncel núm. 1 en la menor, op.33
Aquest concert es va compondre entre 1872 i 1873 i la seva estrena va ser a París el 1875. Saint-Saëns explota en aquesta partitura, d’una forma immillorable, la llarga extensió de l’instrument solista i valora la seva tessitura més rica, la mitja i la greu que fa encaixar meravellosament amb l’orquestra. Els efectius orquestrals són mesurats: les fustes a dos, dues trompes, dues trompetes, els timbals i la secció de corda (els trombons són assenyadament eliminats).
La particularitat del concert és la d’encadenar els tres moviments en un de sol, continu, sense pauses. En aquest aspecte estam davant un model d’equilibri, claredat i mestria tècnica que revesteix el conjunt.
Així i tot, l’obra presenta tres seccions. A la primera, Allegro non troppo, hi trobarem dos temes amb un desenvolupament poderosament expressiu. La segona, Allegro con moto, adopta el ritme d’un minuet, amb caràcter íntim, i aquí és on el violoncel desenvolupa un registre persuasiu, una dicció d’un natural sobirà, sense cap tret de virtuosisme. A la darrera secció, Molto allegro, Saint-Saëns utilitza un nou material temàtic que tanca l’obra amb encant i elegància alhora.
Johannes BRAHMS (1833 – 1897)
Simfonia núm. 1 en do menor, op.68
La composició d’aquesta simfonia s’estén a través de més de vint anys de treball; va ser començada el 1854, poc després de la seva trobada amb Robert Schumann, i només va tornar a treballar-hi, per acabar-la, entre 1874 i 1876. En aquesta època Brahms va tornar a efectuar importants gires de concerts, unes vegades com a pianista, d’altres com a director d’orquestra.
Finalment, el 4 de novembre de 1876 Brahms presenta la seva Primera simfonia, sota la direcció de Felix Otto Dessoff a Karlsruhe (Alemanya).
Brahms havia treballat en aquesta obra durant molts d’anys, i no estava disposat a permetre que li donessin pressa. A la mateixa edat, 43 anys, Beethoven havia compost vuit simfonies; però Brahms no acceptava competir amb el més gran de tots els simfonistes mentre no estigués segur del seu domini en aquest gènere. “Compondre una simfonia no és una broma”, deia als amics que insistien per tal que creàs una obra d’aquest tipus. I també: “Vostès no tenen ni idea del que un experimenta quan sent darrere el ressonar de les passes d’un gegant com Beethoven”.
La simfonia està estructurada seguint la forma clàssica de quatre moviments. El primer, Un poco sostenuto – Allegro, presenta la forma sonata i comença amb una introducció amb el primer tempo, que no va ser afegida per Brahms fins que no va tenir compost l’essencial d’aquest temps. Tenim la impressió que l’obra comença en un passatge culminant de la part central d’un moviment. I ho fa amb un tema tràgic percudit constantment pels timbals, que a poc a poc es calma. Així i tot el caràcter no desapareix com en una introducció simfònica de Haydn o Beethoven, sinó que aquesta música tornarà un altre cop per acabar el moviment (a la coda). L’Allegro, tot i que contrastat pel seu caràcter agitat i tempestuós, segueix tenint un colorit bastant semblant a la introducció. Tota l’exposició crida l’atenció per la seva angoixa, dominada però constant, per la brevetat de les seves cèl·lules i els seus períodes, i per l’abundància dels accents a l’orquestra. Un segon tema a l’oboè, harmonitzat en coral, donarà contrast, però tot d’una ens trobarem amb una tercera idea temàtica agitada i nerviosa a la corda. En el desenvolupament les frases musicals es van allargant i es fan cada vegada més flexibles. La reexposició evoluciona cap a una verticalitat rítmica, alternant el vent i la corda. La coda (abans mencionada) Meno allegro pareix recordar la introducció, però el moviment acaba en mode major, amb un llarg acord crescendo i pizzicato final. El segon moviment, Andante sostenuto, és lent i reflexiu. Una de les pàgines més belles del romanticisme de Brahms, molt refinat i amb una instrumentació que aporta calidesa. L’oboè, el clarinet, la trompa i un violí sol seran els instruments protagonistes davant l’orquestra. El moviment acabarà de forma lluminosa i suau. El tercer moviment, Un poco allegretto e grazioso, és una partitura plena de poesia i més animada que el moviment anterior, amb un clima pastoral, però desproveït de qualsevol aspecte rústic. Aquí trobam una alegria tranquil·la, càndida i quasi religiosa. El darrer moviment, Adagio – Piú andante – Allegro non troppo, ma con brio – Piú allegro, és el més llarg, ric i complex. Fins aquí els trombons han descansat silenciosos a l’orquestra. Com Beethoven a la seva Quinta Simfonia, Brahms reserva la seva potència per al final. El començament, Adagio, ombrívol en el to principal menor de la simfonia, és una lenta progressió d’acords dins els quals es troba ja la cèl·lula del futur tema principal. Amb el Piú andante ja passam al mode major i trobam el tema solemne a la trompa, després a la flauta i un coral de metalls. L’Allegro non troppo és molt cèlebre per la utilització per part de Brahms d’un tema als violoncels que és molt semblant al de l’Oda a l’alegria de Beethoven. El darrer tempo, Piú allegro, proporciona una conclusió brillant en aquesta magnífica simfonia.
Organitza i patrocina

Amb el suport de




Col·laboren






Mitjà de comunicació oficial

Mitja de comunicació col·laborador


Oficina del Festival de Pollença
Convent de Sant Domingo
C/. de Pere J. Cànaves Salas, s/n
info@festivalpollenca.com
T.(+34) 971 899 323 / 674 935 302
Horari oficina
De dimarts a dissabte de 10.00 a 13.30h
Dijous de 16.30 a 19.00
Per a reservar i comprar entrades el mateix dia del concert, de 20.30 a 22.00h