Johannes BRAHMS (1833 – 1897)

Simfonia núm. 1 en do menor, op.68

La composició d’aquesta simfonia s’estén a través de més de vint anys de treball; va ser començada el 1854, poc després de la seva trobada amb Robert Schumann, i només va tornar a treballar-hi, per acabar-la, entre 1874 i 1876. En aquesta època Brahms va tornar a efectuar importants gires de concerts, unes vegades com a pianista, d’altres com a director d’orquestra.

Finalment, el 4 de novembre de 1876 Brahms presenta la seva Primera simfonia, sota la direcció de Felix Otto Dessoff a Karlsruhe (Alemanya).

Brahms havia treballat en aquesta obra durant molts d’anys, i no estava disposat a permetre que li donessin pressa. A la mateixa edat, 43 anys, Beethoven havia compost vuit simfonies; però Brahms no acceptava competir amb el més gran de tots els simfonistes mentre no estigués segur del seu domini en aquest gènere. “Compondre una simfonia no és una broma”, deia als amics que insistien per tal que creàs una obra d’aquest tipus. I també: “Vostès no tenen ni idea del que un experimenta quan sent darrere el ressonar de les passes d’un gegant com Beethoven”.

La simfonia està estructurada seguint la forma clàssica de quatre moviments. El primer, Un poco sostenuto – Allegro, presenta la forma sonata i comença amb una introducció amb el primer tempo, que no va ser afegida per Brahms fins que no va tenir compost l’essencial d’aquest temps. Tenim la impressió que l’obra comença en un passatge culminant de la part central d’un moviment. I ho fa amb un tema tràgic percudit constantment pels timbals, que a poc a poc es calma. Així i tot el caràcter no desapareix com en una introducció simfònica de Haydn o Beethoven, sinó que aquesta música tornarà un altre cop per acabar el moviment (a la coda). L’Allegro, tot i que contrastat pel seu caràcter agitat i tempestuós, segueix tenint un colorit bastant semblant a la introducció. Tota l’exposició crida l’atenció per la seva angoixa, dominada però constant, per la brevetat de les seves cèl·lules i els seus períodes, i per l’abundància dels accents a l’orquestra. Un segon tema a l’oboè, harmonitzat en coral, donarà contrast, però tot d’una ens trobarem amb una tercera idea temàtica agitada i nerviosa a la corda. En el desenvolupament les frases musicals es van allargant i es fan cada vegada més flexibles. La reexposició evoluciona cap a una verticalitat rítmica, alternant el vent i la corda. La coda (abans mencionada) Meno allegro pareix recordar la introducció, però el moviment acaba en mode major, amb un llarg acord crescendo i pizzicato final. El segon moviment, Andante sostenuto, és lent i reflexiu. Una de les pàgines més belles del romanticisme de Brahms, molt refinat i amb una instrumentació que aporta calidesa. L’oboè, el clarinet, la trompa i un violí sol seran els instruments protagonistes davant l’orquestra. El moviment acabarà de forma lluminosa i suau. El tercer moviment, Un poco allegretto e grazioso, és una partitura plena de poesia i més animada que el moviment anterior, amb un clima pastoral, però desproveït de qualsevol aspecte rústic. Aquí trobam una alegria tranquil·la, càndida i quasi religiosa. El darrer moviment, Adagio – Piú andante – Allegro non troppo, ma con brio – Piú allegro, és el més llarg, ric i complex. Fins aquí els trombons han descansat silenciosos a l’orquestra. Com Beethoven a la seva Quinta Simfonia, Brahms reserva la seva potència per al final. El començament, Adagio, ombrívol en el to principal menor de la simfonia, és una lenta progressió d’acords dins els quals es troba ja la cèl·lula del futur tema principal. Amb el Piú andante ja passam al mode major i trobam el tema solemne a la trompa, després a la flauta i un coral de metalls. L’Allegro non troppo és molt cèlebre per la utilització per part de Brahms d’un tema als violoncels que és molt semblant al de l’Oda a l’alegria de Beethoven. El darrer tempo, Piú allegro, proporciona una conclusió brillant en aquesta magnífica simfonia.