Un dels factors que ajuden a enquadrar les obres d’art és la seva inclusió dins un període concret de temps, marcat per un estil. Aquesta classificació que esdevé estàndard  i coneguda per tots és sovint discutida pels mateixos historiadors. No és fàcil copsar quins són els elements que s’han de prioritzar o destacar en un estil històric concret, però el fet és que fer-ho afavoreix la comprensió de l’obra musical en la seva totalitat.

Un dels segles més complexos, en aquest sentit, és el segle XVIII. Considerat inicialment com un segle seccionat estèticament (barroc fins al 1750, classicisme a partir d’aquí), les darreres aportacions històriques consideren que s’inicia, efectivament, amb l’esplendor del barroc, però després de 1720 comencen a sorgir noves tendències, com l’estil galant, que marquen canvis estètics i que culminaran en l’apogeu del classicisme cap el 1780.

Les obres programades avui vespre formen part dels llindars entre aquest període central del XVIII i el classicisme pròpiament dit.

El tema inicial de la Simfonia núm. 29 es basa en les fórmules melòdiques habituals de l’estil galant. Mozart (1751-1791) desplega una gràcia difícil de trobar en un compositor de divuit anys, perquè la simfonia és senzillament d’una polidesa que pareix casual, però que forma part d’una personalitat musical que ja era única. Mozart cuida, aquí, les petites entrades dels instruments de vent, un element que fa veure que no els considerava solament per doblar les veus de les cordes.

El Concert núm. 17 en sol major comença amb una energia molt particular que es pot trobar en moltes obres de Mozart, així com el brodat finíssim del seu llenguatge pianístic. És en aquest concert on es detecten, també, una voluntat apassionada i l’ús d’una expressivitat que no es trobava tan clarament en la Simfonia núm. 29, composta deu anys abans.

Aquests deu anys marquen la consolidació d’un dels altres corrents estètics fonamentals per entendre el segle XVIII, l’Sturm und Drang, la «tempesta i l’empenta», que manifesta les senyes d’un romanticisme primerenc: el sentiment turmentós, sensible i delicat. A l’Sturm und Drang, però, s’hi ha arribat per una evolució de l’estil galant, que proposa l’Empfindsamkeit o estil sentimental: una forma encara més íntima i senzilla que l’esperit de l’estil galant, la recuperació d’una certa simplicitat tècnica i formal propiciada per un nou públic, els aficionats burgesos.

S’encadenen, així, les darreries del barroc, l’estil galant, l’Empfindsamkeit i l’Sturm un Drang que condueix cap al romanticisme. Un del representants més coneguts de l’estil galant és Johann Christian Bach (1735-1782), el fill petit de J. S. Bach, que va desenvolupar bona part de la seva carrera a Londres. En aquesta ciutat va conèixer Mozart el 1764, que tenia aleshores vuit anys, i es diu que va exercir una gran influència sobre ell en l’adopció de l’estil galant. És difícil graduar l’impacte de J. C. Bach sobre Mozart, però sí que és cert que aquest darrer el tenia en molta estima. Nannerl Mozart conta que es divertiren molt fent música junts a Londres.

En tot cas, aquesta Simfonia en sol menor op. 6 núm. 6 usa una tonalitat menor, poc usual en les simfonies d’aquells moments. J. C. Bach explora la tímbrica de les cordes en les seqüències ràpides dels violins i violes del primer moviment i també en el petit ornament dels violoncels en el segon moviment i un cert ambient misteriós. Són presents les dolces figures en forma de lleuger sospir, de dues notes lligades, en bona part del disseny melòdic. Un dels aspectes més interessants d’aquesta simfonia és, però, aquesta recerca tímbrica i l’exploració de l’expressivitat conjunta de l’orquestra.

No es pot deixar de banda un altre corrent estètic present en aquest concert: la interpretació amb criteris historicistes. Escoltar els dos concerts mozartians amb un forte-piano permet situar-nos en la segona meitat del segle XVIII molt millor que les descripcions de corrents estilístics. Mozart, però, ja en fa de les seves: l’inici a càrrec del solista en el Concert per a piano núm. 9, «Jenamy», i els diàlegs entre solista i orquestra són d’una modernitat absoluta per a l’època i apunten, ja, als concerts per a piano del romanticisme.