Els tres protagonistes d’avui permeten albirar el desenvolupament del moviment romàntic al llarg del XIX; els fonaments estètics i orquestrals de Beethoven, l’exuberància i solidesa de Brahms, i la inspiració en les arrels musicals tradicionals que marquen el nacionalisme de Sibelius.

És prou coneguda la por que tenia Brahms al gènere simfònic, que considerava que havia assolit el cim màxim amb la figura de Beethoven. La bonhomia de Johannes Brahms (1833 – 1897) era una de les característiques que el definien, però darrere la seva figura de compositor arrelat a la tradició i d’estructures formals impecables s’hi troba un dels creadors musicals amb el cor més romàntic i apassionat de tota la segona meitat del segle XIX.

Antonin Dvorak l’havia visitat a Viena el 1883, i Brahms li va tocar el primer i darrer moviment d’aquesta simfonia. Dvorak ja va notar la gran bellesa dels motius melòdics que conté la Simfonia núm. 3; la seva gran amiga Clara Schumann també va copsar la condensació formal de cadascun dels quatre temps. I aquest és un dels elements que destaquen d’aquesta simfonia: la seva gran densitat, cohesió i un ritme variable que es mou entre els accents binaris i ternaris. Cal afegir una harmonia que oscil·la entre el mode major i menor, un tret que permet a Brahms capturar totes les tonalitats emocionals.

La tercera de les seves simfonies pot ser definida com un riu d’emocions que, sovint, descol·loquen les de l’oient. En el primer temps, es van obrint pas de manera tumultuosa els diferents temes. Brahms usa magistralment el vent fusta per marcar interseccions que calmen la veu de les cordes, que s’alcen adesiara en onades enèrgiques i apassionades que fluctuen al mig d’una gran riquesa rítmica; s’encadenen els motius amb lleugeresa, interromputs per les petites pauses dels instruments de vent que marquen el desenvolupament temàtic. Encapçala el segon moviment un inici plàcid, les idees melòdiques es van desenvolupant entre breus passatges de calma, per reprendre un caràcter més airós. És difícil definir el tercer moviment, d’una delicadesa única. L’ànima del romanticisme més pur viu en aquesta joia de l’escriptura orquestral, no hi ha esquerdes en una música que captura la bellesa fugissera.

L’energia del primer moviment torna en el quart. Brahms usa motius de seccions anteriors, com el primer tema del segon moviment, un tret que cohesiona el material i que l’apropa al disseny d’un poema simfònic, amb una idea programàtica al darrere.

El Concert per a violí en re menor de Jean Sibelius fou refet, perquè la primera estrena (1904) no va anar gens bé… Sibelius pensa més aviat en un protagonisme continuat del violí i val més preparar-se per a un concert de gran dificultat tècnica. Ja a l’inici, el solista emergeix amb una veu gairebé irreal que ben aviat agita una orquestra quasi callada; aquest diàleg incansable entre solista i orquestra es manté al llarg dels tres moviments, Sibelius ho combina amb petits grups instrumentals que s’enlairen amb personalitat pròpia lluny d’un simple acompanyament, tret que l’apropa al gènere simfònic. La flaire del món irreal torna aparèixer altre cop en el darrer moviment, amb falsos harmònics a càrrec del solista, que intensifiquen una atmosfera supraterrenal. El concert, però, manté una estranya qualitat: un marcat contrast entre passatges radiants de gran bellesa i una sonoritat sovint obscura i tenebrosa.

Beethoven no semblava massa amic de les bromes, però quan es programa l’obertura Leonora, fa ganes demanar-li: «Quina de totes elles?». Beethoven no va tenir massa sort amb la seva òpera Fidelio, fou mal acollida; i va anar revisant el material, especialment l’obertura. Finalment, de les quatre versions la més tocada és aquesta d’avui vespre, Leonora núm. 3.

Sense deixar de tot l’estructura estàndard de la forma sonata, Beethoven va adaptant l’aparició dels temes musicals de l’òpera: una introducció lenta acaba interrompuda per clarinets i fagots que recorden l’ària que canta Florestan a la presó. Els violins contrasten amb un tema en forma d’arc que donarà pas al tema complementari, introduït de manera lírica per flautes i violins. Després d’una secció de gran dinamisme, una trompeta llunyana anuncia l’alliberament de Florestan i Leonora; i aquí el mestre Beethoven ja es deixa portar pel desenfrenament.

Quatre intents, és veritat. Però Leonora núm. 3 val la pena.