Bàrbara Duran Bordoy

Musicòloga i escriptora

A VIVALDI LI INTERESSA EL CONCERT D’AVUI 

No es poden entendre massa bé els motius pels quals Vivaldi (1678-1741), ja als 63 anys, va deixar Venècia i va partir cap a Viena. És veritat que poc temps abans s’havia trobat amb l’emperador Carles VI, un entusiasta de la seva música, el qual l’havia convidat a anar a la capital austríaca. En tot cas, sembla que hi ha dos factors claus en aquesta partida: per una banda, l’estil de Vivaldi ja no era tan del gust dels aficionats; per una altra, el seu desig de triomfar clarament en el món operístic. En aquest terreny no sempre li havia anat del tot bé a Venècia, i potser li quedava una espineta clavada: triomfar com a compositor operístic i convertir-se, alhora, en un dels principals músics de la cort vienesa. No va dur sort, perquè poc temps després de la seva arribada a Viena Carles VI va morir, i en uns mesos ell mateix va emmalaltir i també morí allà la nit del 27 al 28 de juliol de 1741, en unes condicions certament properes a la pobresa.

Per què l’estil de Vivaldi no era ja tan apreciat? Potser perquè havien aparegut nous aires en el llenguatge instrumental, especialment el violinístic, cap al primer terç del XVIII seguint el mestratge de Corelli i el mateix Vivaldi. El món musical va començar a adorar nous ídols:  Tartini, Locatelli, Sammartini, Pergolesi i d’altres, que agafaren el relleu. Oferien novetats, noves idees que semblaven pinzellades aïllades, però que poc a poc es consolidaren i passaren a ser «la moda». Altres creadors, com el francès Jean-Marie Leclerc, feren una assimilació de tot plegat dins el context francès.

El programa d’avui exhibeix la continuació d’aquesta tendència, d’un procés evolutiu que parteix del geni de Vivaldi per arribar a tècniques contemporànies. Una recontextualització, variació i ampliació de tot el que el mestre venecià va aportar al llenguatge instrumental; i així es poden resseguir des dels models de concert solista i del concerto grosso —tutti i concertant— ; un format híbrid entre els dos anteriors que Vivaldi dominava —solistes dins el grup concertant—, fins arribar a la llibertat constructiva i formal de les peces contemporànies.

Els concerts programats exemplifiquen el mestratge de Vivaldi en aquest terreny. El Concert per a cordes RV 157 destaca per la lleugeresa i fluïdesa malgrat un ritme marcat; el segon moviment és tractat gairebé com un recitatiu que contrasta amb la deliciosa vitalitat intensa del tercer moviment. Aquí, manifestament, s’explora la sonoritat del conjunt de cordes de manera íntegra.

En canvi el Concert en do major RV 191 per a violí, cordes i baix continu comença amb un tutti que deixa pas al solista, un concert que marca clarament aquests dos papers, es necessita un intèrpret que solucioni la lleugeresa endimoniada del primer temps. El segon temps és una mena de monòleg que dibuixa una delicada filigrana sobre un baix continu seguit d’un allegro juganer. 

El Concert en mi b major RV 253 «La tempesta di mare» és un dels cinc concerts que Vivaldi va dedicar a aquesta imatge —una tempesta al mar—, veritablement un exemple genuí de la seva música programàtica. Se senten, nítidament, les aigües tumultuoses; el violí com un petit vaixell, brillant i esplendorós, que lluita contra elles; i la melodia del solista que sura i sura, fent front a les onades, fins a un tercer moviment trepidant; en una imatge sonora del que són, també, les dificultats de la vida humana. Un esquema diferent és presentat al Concert en mi menor op. III n. 4 RV 550 que és més aviat un dels exemples de l’híbrid entre concert solista i concerto grosso, car els quatre violins intercanvien imitacions i petits solos dins el conjunt instrumental.

El darrer concert del mestre venecià, en re major RV 208 «Il Grosso Mogul» no deixa de mostrar les seves exigències cap a un solista que ha de controlar les dificultats tècniques, car inclou una cadència escrita sobre una nota pedal interminable. Però s’han de controlar, alhora, els registres afectius i expressius que la composició desplega.

Les obres contemporànies inserides al bell mig d’aquest conjunt de concerts presenten diverses aproximacions al conjunt instrumental i al violí solista. Spiccato il Volo de Luca Francesconi (1956) no deixa de tenir un començament quasi vivaldià per seguir amb un moviment frenètic per a violí sol, on les disquisicions properes al mestre venecià semblen trobar nous camins melòdics i tonals, sense deixar el seu substrat enèrgic i rítmic. El virtuosisme dut a la contemporaneïtat, on es desconstrueixen les figuracions primeres del violí per crear nous materials.

Incanto XXIII per a violí i flauta de Simone Movio (1978) posa de relleu que els timbres del violí i de la flauta de bec tenen una qualitat semblant: precisió sonora, un so incisiu que es pot fer sobtadament càlid o endurir-se com una pedra. L’exploració i ampliació dels aspectes formals i tímbrics propis de la flauta de bec i el violí semblen ser el camí que Movio escull per a la sèrie Incanto. Un llenguatge encara més agosarat és mostrat al Capriccio núm. 2 ca. de Salvatore Sciarrino, tot i que ecos llunyans dels aucells de la Primavera vivaldiana semblen planejar al bell mig de les arcades del violí, o potser siguin les ressonàncies de les flautes de bec agudes les que porten a la seva evocació.

Estroso d’Aureliano Cattaneo (1974) suposa una ampliació del llenguatge habitual, desenvolupat a partir de petites cèl·lules de material que replantegen el desenvolupament temàtic clàssic. Aquesta obra mostra com un conjunt de música barroca és també capaç de generar noves perspectives tímbriques i estructurals que no amaguen certa tensió i misteri. Del compositor italià Marco Stroppa (1959), que destaca en el camp de la composició per a instruments i electrònica en viu, es presenta l’obra Dilanio avvinto; Giovanni Sollima (1962) crea, a la peça Moghul, una obra d’intensa bellesa, que agita el món emocional i condueix a un clima oníric on la sonoritat de les cordes creen un paisatge únic.

Algunes d’aquestes obres de nova factura van ser encarregades, ben segur, per il·lustrar el viatge històric del violí cap a camins inexplorats. Avui vespre, en tot cas, convé vetllar arcs,  passadissos i seients d’aquest claustre; no seria gens estrany entreveure, rondant, l’esperit d’un Vivaldi encuriosit que escolta atentament, per no perdre calada, el que està de moda gairebé tres-cents anys després de la seva mort.