IL GIARDINO ARMÓNICO

Giovanni ANTONINI, director i flauta dolça

Patricia KOPATCHINSKAJA, violí

Vivaldi Furioso

Concert per a cordes RV 157
A. Vivaldi (1678 – 1741)      

I. Allegro
II. Largo
III. Allegro

Spiccato il volo per a violí sol
Luca Francesconi (*1956, Milà)

Concert en do major RV 191 per a violí, cordes i baix continu
A. Vivaldi

I. Allegro ma poco
II. Largo
III. Allegro ma poco

Incanto XXIII (2020) per a violí i flauta dolça
Simone Movio (*1978, Latisana)

Capriccio núm. 2
Salvatore Sciarrino (1947, Palerm)

Concert en mi bemoll major RV 253 «La tempesta di mare» per a violí, cordes i baix continu
A. Vivaldi

I. Presto
II. Largo
III. Presto

Estroso per a violí, flauta dolça i orquestra barroca
Aureliano Cattaneo (*1974, Codogno)

Concert en mi menor op. III n. 4 RV 550 per a quatre violins, cordes i baix continu
A. Vivaldi

I. Andante
II. Allegro assai
III. Adagio
IV. Allegro

Violins: Patricia Kopatchinskaja, Marco Bianchi, Stefano Barneschi, Liana Mosca

Dilanio avvinto, per a violí i flauta
Marco Stroppa (*1959, Verona)

Moghul, per a violí, cordes i baix continu                           
Giovanni Sollima (*1962, Palermo)

Concert en re major RV 208 «Il Grosso Mogul» per a violí, cordes i baix continu
A. Vivaldi

I. Allegro, en re major
II. Recitatiu: Grave, en si menor
III. Allegro, en re major 

Stefano Barneschi*, Fabrizio Haim Cipriani, Ayako Matsunaga, Liana Mosca,  violins I

Marco Bianchi*, Boris Begelman, Angelo Calvo, Francesco Colletti,  violins II

Renato Burchese*, Maria Cristina Vasi,  violes

Marcello Scandelli*, Elena Russo,   violoncels

Giancarlo De Frenza,   contrabaixos

Miguel Rincon,   tiorba

Cristiano Gaudio,   clave

*principals

NOTES AL PROGRAMA

Bàrbara Duran Bordoy

Musicòloga i escriptora

A VIVALDI LI INTERESSA EL CONCERT D’AVUI 

No es poden entendre massa bé els motius pels quals Vivaldi (1678-1741), ja als 63 anys, va deixar Venècia i va partir cap a Viena. És veritat que poc temps abans s’havia trobat amb l’emperador Carles VI, un entusiasta de la seva música, el qual l’havia convidat a anar a la capital austríaca. En tot cas, sembla que hi ha dos factors claus en aquesta partida: per una banda, l’estil de Vivaldi ja no era tan del gust dels aficionats; per una altra, el seu desig de triomfar clarament en el món operístic. En aquest terreny no sempre li havia anat del tot bé a Venècia, i potser li quedava una espineta clavada: triomfar com a compositor operístic i convertir-se, alhora, en un dels principals músics de la cort vienesa. No va dur sort, perquè poc temps després de la seva arribada a Viena Carles VI va morir, i en uns mesos ell mateix va emmalaltir i també morí allà la nit del 27 al 28 de juliol de 1741, en unes condicions certament properes a la pobresa.

Per què l’estil de Vivaldi no era ja tan apreciat? Potser perquè havien aparegut nous aires en el llenguatge instrumental, especialment el violinístic, cap al primer terç del XVIII seguint el mestratge de Corelli i el mateix Vivaldi. El món musical va començar a adorar nous ídols:  Tartini, Locatelli, Sammartini, Pergolesi i d’altres, que agafaren el relleu. Oferien novetats, noves idees que semblaven pinzellades aïllades, però que poc a poc es consolidaren i passaren a ser «la moda». Altres creadors, com el francès Jean-Marie Leclerc, feren una assimilació de tot plegat dins el context francès.

El programa d’avui exhibeix la continuació d’aquesta tendència, d’un procés evolutiu que parteix del geni de Vivaldi per arribar a tècniques contemporànies. Una recontextualització, variació i ampliació de tot el que el mestre venecià va aportar al llenguatge instrumental; i així es poden resseguir des dels models de concert solista i del concerto grosso —tutti i concertant— ; un format híbrid entre els dos anteriors que Vivaldi dominava —solistes dins el grup concertant—, fins arribar a la llibertat constructiva i formal de les peces contemporànies.

Els concerts programats exemplifiquen el mestratge de Vivaldi en aquest terreny. El Concert per a cordes RV 157 destaca per la lleugeresa i fluïdesa malgrat un ritme marcat; el segon moviment és tractat gairebé com un recitatiu que contrasta amb la deliciosa vitalitat intensa del tercer moviment. Aquí, manifestament, s’explora la sonoritat del conjunt de cordes de manera íntegra.

En canvi el Concert en do major RV 191 per a violí, cordes i baix continu comença amb un tutti que deixa pas al solista, un concert que marca clarament aquests dos papers, es necessita un intèrpret que solucioni la lleugeresa endimoniada del primer temps. El segon temps és una mena de monòleg que dibuixa una delicada filigrana sobre un baix continu seguit d’un allegro juganer. 

El Concert en mi b major RV 253 «La tempesta di mare» és un dels cinc concerts que Vivaldi va dedicar a aquesta imatge —una tempesta al mar—, veritablement un exemple genuí de la seva música programàtica. Se senten, nítidament, les aigües tumultuoses; el violí com un petit vaixell, brillant i esplendorós, que lluita contra elles; i la melodia del solista que sura i sura, fent front a les onades, fins a un tercer moviment trepidant; en una imatge sonora del que són, també, les dificultats de la vida humana. Un esquema diferent és presentat al Concert en mi menor op. III n. 4 RV 550 que és més aviat un dels exemples de l’híbrid entre concert solista i concerto grosso, car els quatre violins intercanvien imitacions i petits solos dins el conjunt instrumental.

El darrer concert del mestre venecià, en re major RV 208 «Il Grosso Mogul» no deixa de mostrar les seves exigències cap a un solista que ha de controlar les dificultats tècniques, car inclou una cadència escrita sobre una nota pedal interminable. Però s’han de controlar, alhora, els registres afectius i expressius que la composició desplega.

Les obres contemporànies inserides al bell mig d’aquest conjunt de concerts presenten diverses aproximacions al conjunt instrumental i al violí solista. Spiccato il Volo de Luca Francesconi (1956) no deixa de tenir un començament quasi vivaldià per seguir amb un moviment frenètic per a violí sol, on les disquisicions properes al mestre venecià semblen trobar nous camins melòdics i tonals, sense deixar el seu substrat enèrgic i rítmic. El virtuosisme dut a la contemporaneïtat, on es desconstrueixen les figuracions primeres del violí per crear nous materials.

Incanto XXIII per a violí i flauta de Simone Movio (1978) posa de relleu que els timbres del violí i de la flauta de bec tenen una qualitat semblant: precisió sonora, un so incisiu que es pot fer sobtadament càlid o endurir-se com una pedra. L’exploració i ampliació dels aspectes formals i tímbrics propis de la flauta de bec i el violí semblen ser el camí que Movio escull per a la sèrie Incanto. Un llenguatge encara més agosarat és mostrat al Capriccio núm. 2 ca. de Salvatore Sciarrino, tot i que ecos llunyans dels aucells de la Primavera vivaldiana semblen planejar al bell mig de les arcades del violí, o potser siguin les ressonàncies de les flautes de bec agudes les que porten a la seva evocació.

Estroso d’Aureliano Cattaneo (1974) suposa una ampliació del llenguatge habitual, desenvolupat a partir de petites cèl·lules de material que replantegen el desenvolupament temàtic clàssic. Aquesta obra mostra com un conjunt de música barroca és també capaç de generar noves perspectives tímbriques i estructurals que no amaguen certa tensió i misteri. Del compositor italià Marco Stroppa (1959), que destaca en el camp de la composició per a instruments i electrònica en viu, es presenta l’obra Dilanio avvinto; Giovanni Sollima (1962) crea, a la peça Moghul, una obra d’intensa bellesa, que agita el món emocional i condueix a un clima oníric on la sonoritat de les cordes creen un paisatge únic.

Algunes d’aquestes obres de nova factura van ser encarregades, ben segur, per il·lustrar el viatge històric del violí cap a camins inexplorats. Avui vespre, en tot cas, convé vetllar arcs,  passadissos i seients d’aquest claustre; no seria gens estrany entreveure, rondant, l’esperit d’un Vivaldi encuriosit que escolta atentament, per no perdre calada, el que està de moda gairebé tres-cents anys després de la seva mort.

IL GIARDINO ARMONICO

Fundat el 1985 i dirigit per Giovanni Antonini, Il Giardino Armonico s’ha establert com un dels conjunts d’instruments més importants del món. El seu repertori se centra en els segles XVII i XVIII. Ha rebut grans elogis tant per concerts com per produccions d’òpera, com L’orfeo de Monteverdi, Ottone in villa de Vivaldi, Agrippina, Il trionfo del tempo e del disinganno, La resurrezione i Giulio Cesare in Egitto de Händel, amb Cecilia Bartoli durant els Festivals de Salzburg de Pentecosta i Estiu de 2012. Durant molts anys ha estat el conjunt exclusiu de Teldec Classics, amb el qual ha aconseguit importants premis per l’enregistrament d’obres de Vivaldi i altres compositors del segle XVIII. Va cooperar amb Cecilia Bartoli en diversos volums d’èxit com Àlbum Vivaldi (Decca, 2000 – Premi Grammy), Sacrificium (Decca, 2009 – Àlbum de platí i Grammy) i Farinelli (Decca, 2019).

Amb Decca/L’Oiseau-Lyre, el conjunt va publicar alguns àlbums aclamats com Concerti grossi op. VI de Händel i Il pianto di Maria de G.B. Ferrandini amb Bernarda Fink, i més endavant dos àlbums amb Julia Lezhneva, amb Decca (Aleluya el 2013 i Händel a Itàlia el 2015).

L’enregistrament dels cinc Concerts per a Violí de Mozart amb Isabelle Faust (Harmonia Mundi, 2016) és el resultat de la prestigiosa cooperació amb la gran violinista, enregistrament que va guanyar el Premi Gramophone i el Choc de l’any 2017.

En coproducció amb el NFM de Wroclaw, el conjunt va publicar Serpent & Fire amb Anna Prohaska (Alpha Classics, 2016), que va guanyar l’ICMA “Baroque Vocal” el 2017, i La morte della ragione el 2019, que va guanyar el Diapason d’Or i el Choc de Classica. L’àlbum Telemann va guanyar el Diapason d’Or de l’Année i l’Echo Klassik el 2017. Per març de 2020 es va publicar el nou àlbum Concerti per flauto de Vivaldi, guardonat amb el Diapason d’Or. Novament amb Alpha Classics, l’octubre del 2020 Il Giardino Armonico va publicar What’s next Vivaldi? amb Patricia Kopatchinskaja, centrat en el famós compositor i una selecció d’altres italians contemporanis, que va guanyar l’Opus Klassik el 2021.

Il Giardino Armonico és part del projecte Haydn 2032 per a l’enregistrament de les simfonies completes de Haydn (Alpha Classics) i una sèrie de concerts temàtics. El 2015 La passione va guanyar l’Echo Klassik mentre que Il filosofo va ser Choc de l’any de Classica. Solo e pensoso es va publicar el 2016 i Il distratto va guanyar el Premi Gramophone el 2017. La Roxolana es va publicar el gener del 2020, L’addio, – Choc de l’any de Classica i el Diapason d’Or -, el gener del 2021, i Les heures du jour – Diapason d’Or -, el juliol del 2021. Des de gener de 2022, està disponible una caixa de CD dels deu primers volums. La sèrie ha estat ampliada amb Die Schöpfung, publicada l’octubre del 2020 amb el Bavarian Radio Chorus.

GIOVANNI ANTONINI, director i flautes

Giovanni va néixer a Milà i va estudiar a la Civica Scuola di Musica i al Centre de Musique Ancienne de Ginebra. És membre fundador del conjunt barroc Il Giardino Armonico, que dirigeix ​​des del 1989. Amb aquesta formació s’ha presentat com a director i solista de flauta dolça i flauta travessera barroca a Europa, Estats Units, Canadà, Amèrica del Sud, Austràlia, Japó i Malàisia. És director artístic del Festival Wratislavia Cantans de Polònia i director convidat principal de la Mozarteum Orchester i la Kammerorchester Basel.

Ha actuat amb molts d’artistes de prestigi com Cecilia Bartoli, Kristian Bezuidenhout, Giuliano Carmignola, Isabelle Faust, Sol Gabetta, Sumi Jo, Viktoria Mullova, Katia i Marielle Labèque, Emmanuel Pahud i Giovanni Sollima. Reconegut per la seva refinada i innovadora interpretació del repertori clàssic i barroc, Antonini també és convidat habitual de l’Orquestra Filharmònica de Berlín, la Concertgebouworkest, la Tonhalle Orchester, la Mozarteum Orchester, la Leipzig Gewandhausorchester, l’Orquestra Simfònica de Londres i l’Orquestra Simfònica de Chicago.

Les seves produccions d’òpera inclouen Giulio Cesare de Handel i Norma de Bellini amb Cecilia Bartoli, al Festival de Salzburg. El 2018 va dirigir Orlando al Theatre an der Wien i va tornar a la Opernhaus Zurich per a Idomeneo. Durant la temporada 21/22 és director convidat a la Konzerthaus Orchester Berlin, la Stavanger Symphony, l’Anima Eterna Bruges i l’Orquestra Simfònica de la Ràdio de Baviera. També dirigeix ​​l’òpera Rappresentatione di Anima et di Corpo de Cavalieri per al Theatre an der Wien i una producció del ballet Die Jahreszeiten de Haydn per al Wiener Staatsballett amb l’Orquestra Filharmònica de Viena.

Amb Il Giardino Armonico, Giovanni ha enregistrat nombrosos CD d’obres instrumentals de Vivaldi, J.S. Bach (Concerts de Brandenburg), Biber i Locke per a Teldec. Amb Naïve va gravar l’òpera Ottone in Villa de Vivaldi i amb Il Giardino Armonico per a Decca ha gravat Alleluia amb Julia Lezhneva i La morte della Ragione, col·leccions de música instrumental dels segles XVI i XVII. Amb la Kammerorchester Basel ha gravat les simfonies completes de Beethoven per a Sony Classical i un disc de concerts per a flauta amb Emmanuel Pahud titulat Revolution per a Warner Classics. El 2013 va dirigir un enregistrament de Norma de Bellini per a Decca en col·laboració amb l’orquestra La Scintilla.

Antonini és director artístic del projecte Haydn 2032, creat per fer realitat el projecte de gravar i interpretar, amb Il Giardino Armonico i la Kammerorchester Basel, les simfonies completes de Joseph Haydn, per al 300è aniversari del naixement del compositor. Els primers deu volums han estat publicats amb el segell Alpha Classics i es preveuen dos volums més cada any.

Patricia Kopatchinskaja, violí

“Kopatchinskaja era com una gata joguinejant amb una papallona, ​​sempre a punt per saltar sobre una frase passatgera, tot responent als primers violins o fent un duet amb un alegre clarinet. Convertir el que és conegut en desconegut és la seva targeta de presentació”.
Rebecca Franks, The Times, maig de 2019

Kopatchinskaja aporta un sentit teatral inimitable a la seva música combinant profunditat, brillantor i humor. El seu enfocament distintiu sempre transmet el nucli de l’obra, ja sigui en interpretar un concert per a violí de Txaikovski, Ligeti o Schoenberg o en presentar un projecte escènic original desconstruint Beethoven, Ustwolskaja o Cage.

De la temporada 2020/21 destaca una residència amb l’Orchestre Philharmonique de Radio France, la interpretació de Xostakóvitx amb Mirga Gražinytė-Tyla, el Festival d’Aix-en-Provence, la Bamberg Symphony i la SWR Symphony Orchestra. Kopatchinskaja va aportar una creativitat única a aquestes residències, on interpretà Pierrot Lunaire i el seu projecte Dies Irae amb gran èxit. Un altre punt culminant d’aquella temporada va ser el seu debut als BBC Proms, en interpretar Bartók amb l’Orquestra Simfònica Escocesa de la BBC i Ilan Volkov, que va rebre una ressenya de cinc estrelles a The Times (igual que el seu recital al Festival d’Edimburg amb Joonas Ahonen). Kopatchinskaja també ha ofert recitals a indrets de tota Europa com la Wiener Konzerthaus, el DR Koncerthuset de Copenhaguen, la Liszt Academy of Music, el Passau Festival, el DeDoelen de Rotterdam i el Gstaad Festival, juntament amb els seus companys habituals de concert Joonas Ahonen, Polina Lestxenko i Fazil Say.

Durant la temporada 2021/22 ha aparegut en orquestres de primer nivell, incloses les residències amb la Filharmònica de Berlín i l’Orquestra Simfònica de la Ciutat de Birmingham, una gira amb l’Orquestra del Festival de Budapest, aparicions amb la Simfònica de Toronto amb Gustavo Gimeno, l’Orquestra Simfònica de la Ràdio Finlandesa, la Camerata de Manchester i la seva residència continua com a Sòcia Artística amb la Camerata Bern.

Kopatchinskaja continua mostrant les obres de compositors vius com Luca Francesconi, Michael Hersch, György Kurtág i Márton Illés, en una selecció dels seus variats i innovadors projectes com Bye Bye Beethoven i la seva gravació en vídeo del surrealista poema dadaista Ursonate de Kurt Schwitters.

Altres projectes de Kopatchinskaja exploren la música orquestrada a través contextos contemporanis, com Dies Irae, una reflexió musical sobre la creixent crisi ambiental. Va portar aquesta producció a Glasgow per novembre de 2021 amb la RSNO, perquè coincidí amb la cimera COP26.

Els CD publicats durant la temporada 2020/21 són Les plaisirs illuminés amb Sol Gabetta i la Camerata Bern (Alpha Classics) – nominat a un premi de la revista Gramophone – i el Concert per a violí de Francisco Coll amb l’Orquestra Filharmònica de Luxemburg i Gustavo Gimeno (Pentatone). Kopatchinskaja i Gabetta van fer una gira per Europa durant la tardor de 2021 per presentar la publicació del seu àlbum de duos (Alpha Classics). El disc del projecte What’s next Vivaldi? de Kopatchinskaja amb Il Giardino Armonico, que presenta noves obres de compositors vius, es va publicar l’estiu de 2020 amb Alpha Classics i va rebre un premi Opus Klassik la tardor de 2021. El 2018 va guanyar un premi Grammy a la categoria Millor Interpretació de Cambra i Conjunt Petit per Death and the Maiden amb The Saint Paul Chamber Orchestra (Alpha). El 2021 aquest projecte es va recuperar en forma de filmació escènica amb la Camerata Bern i es va estrenar a la plataforma digital Virtual Circle de HarrisonParrott.

Kopatchinskaja va ocupar el càrrec de Sòcia Artística de The Saint Paul Chamber Orchestra entre el 2014 i el 2018, i és ambaixadora humanitària de Terre des Hommes, la principal agència suïssa d’ajuda a la infància. Va rebre el Gran Premi Suís de Música de l’Oficina Federal de Cultura de Suïssa el 2017 i ha ocupat càrrecs com a artista en residència a diversos festivals, inclosos el de Lucerna (2017) i Ojai (2018).

Oficina del Festival de Pollença

Convent de Sant Domingo

C/. de Pere J. Cànaves Salas, s/n

[email protected]

T.(+34) 971 899 323

Horari oficina

De dimarts a dissabte de 10.00 a 13.30h

Dijous de 16.30 a 19.00

Per a reservar i comprar entrades el mateix dia del concert, de 20.30 a 22.00h

Organitza i patrocina

Amb el suport de

Col·laboren

Mitjà de comunicació oficial

Membre de l’Associació espanyola de Festivals de Música Clàssica

Mitja de comunicació col·laborador