DIVENDRES, 22 h
30/08/2024
ORQUESTRA de la
COMUNITAT VALENCIANA
titular del PALAU DE LES
ARTS REINA SOFÍA
Sergey KHACHATRYAN, violí
James GAFFIGAN,
director titular

PROGRAMA

Simfonia núm. 3 en fa major, op. 90 (1883)
Johannes Brahms (1833 – 1897)

I. Allegro con brio
II. Andante
III. Poco allegretto
IV. Allegro

PAUSA

Concert per a violí en re menor, op. 47 (1904)
Jean Sibelius (1865 – 1957)

I. Allegro moderato
II. Adagio di molto
III. Allegro, ma non tanto

Obertura Leonora núm. 3, op. 72B (1806)
Ludwig van Beethoven (1770 – 1827)


Orquestra de la Comunitat Valenciana

L’Orquestra de la Comunitat Valenciana (OCV) va ser fundada l’any 2006 per Lorin Maazel, el seu primer director musical. En poc de temps, la formació titular del Palau de les Arts s’ha llaurat un prestigi entre el públic i la crítica, i ha assolit un alt nivell artístic que la situa entre les millors orquestres d’Espanya i una de les més importants creades a Europa durant els últims anys. Aquest reconeixement s’ha forjat també gràcies a la presència de Zubin Mehta en les primeres temporades, sobretot amb el recordat Anell wagnerià, i a mestres de la talla de Riccardo Chailly, Valery Gergiev o Gianandrea Noseda. Des de setembre de 2021, l’estatunidenc James Gaffigan és el director musical de la formació. 

Elogiada per la qualitat dels seus músics i per ser un conjunt versàtil capaç d’interpretar amb admirable personalitat tant òpera com música líricosimfònica, l’OCV continua la seua trajectòria professional impulsada per primeres figures de la direcció orquestral, entre les quals hi ha Daniele Gatti, Fabio Luisi o Antonello Manacorda, i amplia el seu repertori operístic de la mà de reconegudes batutes internacionals especialitzades en diferents estils, com Marc Albrecht, Maurizio Benini, Cornelius Meister, Riccardo Minasi i Marc Minkowski. A més, afiança la col·laboració amb els principals directors espanyols que més projecció tenen fora de les nostres fronteres, entre ells Gustavo Gimeno, Pablo Heras-Casado, Juanjo Mena i Josep Pons.


Sergey Khachatryan

Violí

Nascut a Erevan, Armènia, Sergey Khachatryan va guanyar el primer premi en el VIII Concurs Internacional Jean Sibelius d’Hèlsinki el 2000, es convertí així en el guanyador més jove de la història d’aquest concurs. El 2005 va obtenir el primer premi en el Concurs Queen Elisabeth de Brussel·les.

La temporada passada, la presència internacional de Sergey el va portar a actuar amb la Dresdner Philharmonie (Emmanuel Tjeknavorian), l’Orquestra Simfònica Nacional de Corea (Oksana Lyniv), l’Orquestra de l’Ulster (Daniele Rustioni), l’Orquestra Nacional de Bèlgica (Michael Schønwandt), la Simfònica de Queensland (Otto Tausk), o l’Auckland Philharmonia (Chloé van Soeterstède), i a fer una gran gira nord-americana amb la Filharmònica Nacional d’Armènia, entre les quals hi havia les grans sales del Roy Thomson Hall de Toronto, la Maison Symphonique de Montreal i el Carnegie Hall de Nova York.

Aquesta temporada 24/25, Sergey tornarà o farà el seu debut en orquestres com l’Orchestra Accadèmia Santa Cecília (Myung-Whum Chung), l’Orquestra Simfònica Nacional de la RAI (Cristian Macelaru), la Mozarteum Orchester Salzsburg (Han Na), o la San Diego Symphony Orchestra i l’Orquestra Simfònica de Montreal amb Rafael Payare. A Espanya, ho farà amb l’Orquestra de la Comunitat Valenciana (James Gaffigan), l’Orquestra Simfònica de Galícia (Anja Bihmaier), l’Orquestra Simfònica de Bilbao (Joana Carneiro), l’Orquestra Simfònica de Barcelona (Ludovic Morlot) o l’Orquestra de València amb Alexander Liebreich.

El març de 2024, Sergey va llançar el seu últim CD en què ha gravat les sis sonates de Ysaÿe. El que fa especial aquest projecte és que estan gravades amb el Guarneri del Gesù «Ysaÿe» de 1740, l’instrument del propi compositor i violinista.


James Gaffigan

Director musical

James Gaffigan és aclamat per la seua musicalitat i una forma natural de dirigir. Destaca internacionalment com un dels directors dels Estats Units més rellevants del panorama musical. És director musical del Palau de les Arts i de la Komische Oper de Berlín, així com principal director invitat de l’Orquestra Filharmònica de la Ràdio dels Països Baixos i de la Trondheim Simfoniorkester & Opera. També és director musical de la Verbier Festival Junior Orchestra. El seu període com a director titular de la Simfònica de Lucerna ha influït considerablement en el perfil de l’orquestra, cosa que ha fet incrementar gires i gravacions, sempre amb molt d’èxit. 

Col·labora amb les orquestres més importants, entre les que destaquen Concertgebouw d’Amsterdam, París, Nacional de França, Age of Enlightenment, Ràdio de Baviera, Deutsches Symphonieorchester de Berlín, Staatskapelle de Dresden, Tonhalle de Zuric, Metropolitana de Tòquio, les simfòniques de Londres, Viena, WDR de Colònia i la BBC, a més de les filharmòniques de Los Angeles, Londres i Munic. Als Estats Units ha dirigit les filharmòniques de Nova York i Los Angeles, les orquestres de Cleveland i Filadèlfia, així com les simfòniques de Chicago, Montreal, Pittsburgh, Saint Louis, San Francisco i Toronto, entre d’altres. Com a director d’òpera, Gaffigan és assidu en el Metropolitan de Nova York, Munic, Viena, Hamburg, Chicago, Zuric, Amsterdam i Glyndebourne.

Gaffigan va obtindre el primer premi en el Concurs Internacional de Direcció Sir Georg Solti l’any 2004. Des de 2009, durant un període de tres anys, va ser director associat de la Simfònica de San Francisco, un lloc que va perfilar per a ell Michael Tilson Thomas. Amb anterioritat havia sigut assistent de l’Orquestra de Cleveland, on va treballar amb el mestre Franz Welser Möst. En Les Arts ha dirigit Requiem de Mozart, amb escenificació de Romeo Castellucci, Wozzeck, La bohème, Tristan und Isolde, La dama de piques, Die Zauberflöte i diversos concerts.


PETIT TRACTAT SOBRE ROMANTICISME

Bàrbara Duran Bordoy

Els tres protagonistes d’avui permeten albirar el desenvolupament del moviment romàntic al llarg del XIX; els fonaments estètics i orquestrals de Beethoven, l’exuberància i solidesa de Brahms, i la inspiració en les arrels musicals tradicionals que marquen el nacionalisme de Sibelius.

És prou coneguda la por que tenia Brahms al gènere simfònic, que considerava que havia assolit el cim màxim amb la figura de Beethoven. La bonhomia de Johannes Brahms (1833 – 1897) era una de les característiques que el definien, però darrere la seva figura de compositor arrelat a la tradició i d’estructures formals impecables s’hi troba un dels creadors musicals amb el cor més romàntic i apassionat de tota la segona meitat del segle XIX.

Antonin Dvorak l’havia visitat a Viena el 1883, i Brahms li va tocar el primer i darrer moviment d’aquesta simfonia. Dvorak ja va notar la gran bellesa dels motius melòdics que conté la Simfonia núm. 3; la seva gran amiga Clara Schumann també va copsar la condensació formal de cadascun dels quatre temps. I aquest és un dels elements que destaquen d’aquesta simfonia: la seva gran densitat, cohesió i un ritme variable que es mou entre els accents binaris i ternaris. Cal afegir una harmonia que oscil·la entre el mode major i menor, un tret que permet a Brahms capturar totes les tonalitats emocionals.

La tercera de les seves simfonies pot ser definida com un riu d’emocions que, sovint, descol·loquen les de l’oient. En el primer temps, es van obrint pas de manera tumultuosa els diferents temes. Brahms usa magistralment el vent fusta per marcar interseccions que calmen la veu de les cordes, que s’alcen adesiara en onades enèrgiques i apassionades que fluctuen al mig d’una gran riquesa rítmica; s’encadenen els motius amb lleugeresa, interromputs per les petites pauses dels instruments de vent que marquen el desenvolupament temàtic. Encapçala el segon moviment un inici plàcid, les idees melòdiques es van desenvolupant entre breus passatges de calma, per reprendre un caràcter més airós. És difícil definir el tercer moviment, d’una delicadesa única. L’ànima del romanticisme més pur viu en aquesta joia de l’escriptura orquestral, no hi ha esquerdes en una música que captura la bellesa fugissera.

L’energia del primer moviment torna en el quart. Brahms usa motius de seccions anteriors, com el primer tema del segon moviment, un tret que cohesiona el material i que l’apropa al disseny d’un poema simfònic, amb una idea programàtica al darrere.

El Concert per a violí en re menor de Jean Sibelius fou refet, perquè la primera estrena (1904) no va anar gens bé… Sibelius pensa més aviat en un protagonisme continuat del violí i val més preparar-se per a un concert de gran dificultat tècnica. Ja a l’inici, el solista emergeix amb una veu gairebé irreal que ben aviat agita una orquestra quasi callada; aquest diàleg incansable entre solista i orquestra es manté al llarg dels tres moviments, Sibelius ho combina amb petits grups instrumentals que s’enlairen amb personalitat pròpia lluny d’un simple acompanyament, tret que l’apropa al gènere simfònic. La flaire del món irreal torna aparèixer altre cop en el darrer moviment, amb falsos harmònics a càrrec del solista, que intensifiquen una atmosfera supraterrenal. El concert, però, manté una estranya qualitat: un marcat contrast entre passatges radiants de gran bellesa i una sonoritat sovint obscura i tenebrosa.

Beethoven no semblava massa amic de les bromes, però quan es programa l’obertura Leonora, fa ganes demanar-li: «Quina de totes elles?». Beethoven no va tenir massa sort amb la seva òpera Fidelio, fou mal acollida; i va anar revisant el material, especialment l’obertura. Finalment, de les quatre versions la més tocada és aquesta d’avui vespre, Leonora núm. 3.

Sense deixar de tot l’estructura estàndard de la forma sonata, Beethoven va adaptant l’aparició dels temes musicals de l’òpera: una introducció lenta acaba interrompuda per clarinets i fagots que recorden l’ària que canta Florestan a la presó. Els violins contrasten amb un tema en forma d’arc que donarà pas al tema complementari, introduït de manera lírica per flautes i violins. Després d’una secció de gran dinamisme, una trompeta llunyana anuncia l’alliberament de Florestan i Leonora; i aquí el mestre Beethoven ja es deixa portar pel desenfrenament.

Quatre intents, és veritat. Però Leonora núm. 3 val la pena.

ORGANITZA I PATROCINA
FINANÇAT PER 
COL·LABOREN
MITJÀ DE COMUNICACIÓ OFICIAL

Oficina del Festival de Pollença

Convent de Sant Domingo

C. Pere J. Cànaves Salas, s/n

info@festivalpollenca.com

(+34) 674 935 302

 

Horari oficina

De dilluns a divendres, de 9 a 14 h

El mateix dia de cada concert, de 20.30 a 22 h